La vella opacitat

ANTONIO FRANCO

Periodista (primer director del Periódico) 

En el procés sobiranista ens trobem davant la mateixa distorsió de la realitat de l'era Pujol

En la decepció i l'enuig general que ha seguit la intervenció de Jordi Pujol al Parlament hi ha dues grans preguntes: ¿Per què no va explicar com es va incrementar la seva fortuna i per què no va explicar res sobre els seus fills? Pujol no va dir ni una sola paraula dels seus fills i no per pudor familiar, ja que tenia ganes de parlar del tema. Però va circumscriure aquest desig a la figura del seu pare, parlant fins i tot massa d'ell, ja mort i fora de l'abast de la Justícia. Però dels seus fills ni tan sols es va atrevir a dir formalment i solemnement que són innocents del que se'ls acusa. I ni tan sols va donar la seva paraula d'honor que mai han fet negocis personals o han tingut ingressos relacionats amb l'Administració que ell presidia.

L'expresident va ser fidel a si mateix i als interessos dels que porten el seu cognom abans que al Parlament que representa la Catalunya que diu anteposar a tota la resta. Per això en seu parlamentària va desplegar aquella vella opacitat camuflada sota molta llum i taquígrafs. Com en el túnel del temps, van tornar els seus sonors silencis disfressats de discursos sobre la cultura de l'esforç (cal guanyar-se la vida treballant, no especulant) així com els al·legats sublimant la seva pròpia moral dient que d'ètica ja en parlaríem nosaltres (paraules que pel seu concepte del ­nosaltres es referien al fet que ja en parlaria ell).

Però si som seriosos haurem de reconèixer que no vam estar davant una reaparició del seu estil, perquè la seva opacitat continua habitant entre nosaltres. Aquella filosofia ha calat i té presència contínua en la nostra política. Els seus fills biològics són seguidors del secretisme en què van ser educats i protagonitzen un calculat silenci des que va començar a parlar el seu pare. Únicament el trenquen, i no voluntàriament, quan els pregunten coses els jutges, encara que sabem que tracten els instructors de les causes de la mateixa manera com Jordi Pujol va tractar els diputats de la compareixença: amb més paraules que contingut (cosa lògica quan es tenen els mateixos assessors i els mateixos advocats defensors). Però s'ha de destacar que, en paral·lel, encara que ara fins i tot votin a favor del fet que l'expresident

Artur Mas ha reiterat aquesta setmana que malgrat que el Tribunal Constitucional ha suspès la consulta del 9-N ell no rectifica res i dóna garanties als catalans que podran pronunciar-se. Des del seu entorn i des del d'Oriol Junqueras es posa èmfasi en el fet que és transcendental mantenir la unitat (ja ni es prenen la molèstia d'especificar que parlen de la unitat dels sobiranistes, que els altres poden continuar considerant-se exclosos). Aquesta és la façana que mostren davant l'opinió pública, però estem davant una aplicació moderna de la vella opacitat distorsionadora de Pujol. Els contactes entre Mas i Junqueras van ser presentats com a molt fluids però no va ser així; com que la fricció era lògica i normal atès el moment delicat, l'esforç per ocultar-la respon únicament a una simple voluntat d'enganyar.

Passa el mateix amb la unitat. La unitat sobre el 9-N entre els dos polítics ja no existeix. Mas és partidari de respectar les lleis espanyoles i Junqueras de desacatar-les. Quan un parla -amb l'èmfasi de cosa difícil- que els catalans podran expressar-se davant una urna es refereix al fet que podran votar en unes eleccions autonòmiques (i mai ningú havia posat en qüestió que poguéssim votar en unes eleccions així, siguin o no avançades). L'altre, gairebé amb les mateixes paraules, amb el «votarem», deixa créixer la il·lusió que, malgrat el Tribunal Constitucional, el 9-N Catalunya votarà amb totes les garanties el tema del Sí-Sí, Sí-No, etcètera. Utilitzant el llenguatge de Podem s'ha de dir que la casta ja sap perfectament el que passarà el 9-N però prefereix no dir-ho obertament a la inferior gent del carrer: que si es vota alguna cosa serà en una consulta simbòlica, informal i sense credibilitat en els resultats, perquè on anem és a unes eleccions autonòmiques amb, previsiblement, una o dues llistes mixtes nítidament independentistes.

¿Potser els catalans som adults per parlar democràticament sobre el nostre futur i en canvi no estem preparats perquè se'ns digui amb claredat que el que votarem serà en unes eleccions autonòmiques? Segueix l'opacitat. Segueix la maleïda opacitat, ara utilitzada des dewebs i mecanismes digitals que per raons cronològiques mai va tenir al seu abast Pujol pare per protegir, en el seu moment, els interessos dels Pujol fills utilitzant la memòria del Pujol avi. Els que diuen que Catalunya és com una gran família deuen referir-se a coses més o menys com aquesta.