PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ V

La dura caiguda

JOAN J. QUERALT

Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Macerat en la tòxica salsa de la desinformació, el desconeixement i l'exageració, hem tingut notícia del registre de domicilis particulars i d'altres locals vinculats a Oleguer Pujol i socis, en especial de Luis Iglesias, gendre d'Eduardo Zaplana.

Els negocis, pel que ha transcendit, sembla que tenen a veure amb inversions immobiliàries no totalment transparents per a Hisenda a l'haver-se generat amb diners fiscalment opacs. Els pròxims dies o mesos sabrem més de la realitat i l'abast d'aquestes operacions i de quants implicats les protagonitzen. Si el volum que se cita, més de 2.000 milions d'euros (el que és una autèntica barbaritat), resultés cert, estaríem davant d'operacions realitzables solament amb instruments financers molt potents, fora de l'abast de mers particulars pròspers. Estem davant d'instruments financers complexos, però de relativa fàcil realització o transmissió, no radicats a Espanya, però dirigits des d'aquí.

Sigui com sigui, el remolí de processos que plana sobre els Pujol-Ferrusola individualment i/o col·lectivament -tot i tractar-se en diversos casos de causes prèvies al simulacre de confessió del patriarca de la saga- s'ha vist accelerat i incrementat per aquella sorprenent i en bona mesura esperpèntica actuació de Jordi Pujolfins al moment en dos actes: la carta en què no confessa res i la compareixença parlamentària en què bàsicament es va dedicar a divagar a més d'esbroncar els que volien saber molt més i molt més real.

Aquesta marabunta processal posarà en relleu els fils conductors del concatenat de fets irregulars. Per un costat, un amor gairebé luxuriós pels diners. Aquesta mena de priapisme econòmic acostuma a comportar, com es veu, seriosos disgustos. No menys interès despertaran les relacions dels membres del clan Pujol amb les esferes del poder, tant català com -i això sorprendrà potser més d'un- espanyol. Com vaig dir en aquestes pàgines en ocasió de la compareixença parlamentària de Jordi Pujol, van quedar patents els vincles, aquests sí indissolubles, de la casta espanyola. No solament els negocis de la majoria dels membres de la família Pujol-Ferrusola semblaven propagar-se, com els bolets, a l'ombra de les institucions públiques catalanes, sinó que tenien forts llaços amb els dels seus corresponents espanyols. D'aquesta manera s'han manifestat com a militants d'un mateix sindicat d'interessos mai aclarits.

Per últim, hi ha una cosa que, com a professor, no puc deixar passar per alt. Com la majoria de docents, exigeixo als meus estudiants esforç personal, constant i, fins i tot, extenuant, perquè es dotin de la millor formació possible. Veient disfrutar des de fa molt temps d'una posició aconseguida individualment a aquests integrants, fins i tot joves, de la fins fa ben poc més poderosa família catalana, es podria pensar que això és fruit dels valors que el patriarca encarnava i difonia als quatre vents, quan no els tirava a la cara dels seus oponents.

No obstant, tot sembla apuntar que els germans Pujol-Ferrusola van veure créixer molt precoçment els seus patrimonis, no solament sostrets a l'escrutini de l'opinió pública, sinó emparats per l'opacitat del poder. Potser algú ens reclami canviar la nostra orientació pedagògica per una altra de més realista. Ja ho hem dit: pròximament confirmarem moltes sospites.

CANVI D’HORA

Tic, tic, tic, toc... Miro el despertador, encara la 1:35, no puc agafar el son. Tic, toc, tic, toc... El torno a mirar: 1:52... No hi ha manera. Tic, toc, tic, toc... les 2:15. Finalment sembla que m’he endormiscat una mica... Tic, toc, tic, toc... Les 2:31. Encara falta quasi mitja hora... Tic, toc, tic, toc... les 2:48. Al menys fessin alguna cosa al despertador igual com quan espers que es faci la mitja nit del 31 de desembre i esperes les campanades... No sé, algun especial, potser alguna repetició, alguna cosa, la que sigui... Ja potser no val la pena intentar-ho... Tic, toc, tic, toc... Les 2:53... Ja falta poc... Dono voltes pel llit, nerviós, emocionat? No emocionat no... No és la primera vegada... Tic, toc, tic, toc... Les 2:28. M’assec sobre el llit i agafo el despertador amb les dues mans... Sí, ja sé que avui en dia quasi ningú té despertador i tothom usa el mòbil, però sóc un clàssic que voleu... Veig com els segons avancen lentament: 36... 37... 38... Les 2:59:39... Quan arriba a 50 començo una espècie de compte enrere, com aquell que està segut a l’Apollo 11 preparat per a enlairar-se cap a la Lluna: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0... Cero!!! Les 3 del matí!!

El moment que tots els mitjans de comunicació del dia m’han estat anunciat. Els diaris, les televisions, les ràdios... Fins i tot divendres vaig rebre un correu d’un sindicat que no era el meu recordant-me que passaria i anunciant-me les dates dels futurs esdeveniments: Ha arribat el canvi d’hora.

Primer endarrereixo el despertador que, des de fa una estona tinc a les mans... Després me’n vaig i canvio el del menjador... A la cuina hi tinc encara més feina... El del microones, el del forn... Haurà passat ja un minut o encara he de posar les 2:00... No ho sé... Torno a estar nerviós... Després canvio el de l’estudi... Ara potser sí, ja toca posar les 2:01... I l’ordinador... I el mòbil... No, aquests com són intel·ligents canvien tot sols... I com sap el programador quins dies han de canviar d’hora? Tot un misteri... A sí, els de canell. Ara toca canviar l’hora als rellotges de canell... Les 2:02... A veure, en queda algun més... El que tinc al calaix... No podré complir... Un anys més no podré fer-ho, no em donarà temps... A veure, aquest no cal... Total fa 3 o 4 anys que no me’l poso... Igual no té ni pila i si veig que no en té, dilluns tindré que anar a una rellotgeria a que me’n posen una. Per cert, des de que va tancar Ramon no sé on anar... A la de Salvador... Els darrers me’ls vaig comprar a Ulldecona, a la rellotgeria Brunet...

Bé, ja està. No me’n recordo de cap més. Segur que mons pares li faran canviar a mon fill quan demà vagi a dinar... Les 2:05. Torno al llit. Com demà és diumenge em faig el propòsit de no mirar més l’hora. Encara així miro de reüll el despertador... Les 2:05... Ni un minut ha passat... Em proposo dormir...

Torno a mira l’hora. Al carrer encara és fosc... Les 7:30... Ara no sé quina hora era ahir quan el despertador marcava les 7:30... Les 8.30?, les 6:30? Quin embolic... Així que vegi el primer raig de llum em llevaré... Les 9:44... M’he adormit!! És diumenge... Uf! Menys mal... Quina tranquil·litat! Fins d’aquí 5 mesos no tornaré a tenir una nit tan moguda com aquesta.

I és que jo compleixo amb el que em manen: Si em diuen que a les 3 haurem de posar les dues, ho faig i punt! Vosaltres també, oi?  

LA FOTO DEL DIA 26-10-2014

Prop de Balada, i dintre d'una finca particular es troba aquest singular homenatge ala xaruga, un arreu que utilitzaven els pagesos per a llaurar i que avui només s'utilitza quan no poden entrar els tractors i disposes d'un matxo.