Una característica curiosa del particular procés imparable que vivim a Catalunya és la gran profusió i imaginació a l'hora de fer metàfores relacionades amb ell. N'hi ha per donar i per vendre, n'hi ha d'imaginatives i de barates, n'hi ha que viatgen per terra, mar i aire i, lògicament, n'hi ha tantes a favor com en contra. No m'estranyaria que, un dia d'a-quests, algú es plantegi recopilar-les i, fins tot, publicar-les. De matèria en tindria de sobra. Primer hauria de començar amb les metàfores nàutiques, tant les que fa el presidentMas, que ha esdevingut tot un especialista, com les que, en resposta, fan els seus adversaris. Hauria de seguir amb les metàfores autodestructives, aquelles que fan referència a tirar-se un tret al peu o a tallar-se un braç o una cama. Per acabar, caldria reservar un espai preferent a les nombroses metàfores relacionades amb la ruptura familiar en les seves diferents variacions. És a dir, aquelles que parlen de parelles que se separen o de fills que marxen de casa.
Arribats a aquest punt, em permetré la gosadia, per no dir la frivolitat, de fer la meva humil contribució al florit corpus metafòric del procés. Ho faig perquè, fa uns dies, tot intentant fer que un amic estranger entengués les desavinences existents entre el Govern espanyol i un ampli sector de la societat catalana, em vaig trobar comparant la situació que vivim amb la que podria trobar un gai al si d'una família conservadora. La metàfora és de les barates, ho sé, però em va servir per fer-me entendre. I és que les reaccions i les incomprensions que han sorgit com a conseqüència d'aquesta mena de sortida de l'armari que s'ha viscut a Catalunya serveixen per posar en evidència que un dels problemes de fons d'aquest conflicte és la dificultat congènita de determinats sectors i poders fàctics de la societat espanyola per acceptar les diferències i les diversitats més elementals.
