LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-02-2015

Per si algú tenia dubtes que l'Església Catòlica està plena de fatxes, aquí en teniu una bona mostra. La làpida es pot veure a l'església de Sant Mateu. 
Què us aprofiti! 

SOBRE LA REFUNDACIÓ DE CONVERGÈNCIA

Diumenge passat, el Periódico de Catalunya va publicar un article d’Astrid Barrio amb el títol de Convergència ja s’ha refundat.

Segons l’article, CDC hauria deixat enrere el seu passat (monopolitzant en gran mesura pel seu president-fundador Jordi Pujol) i, per l’altre costat, n’hi hauria prou en postular-se a favor de la independència de Catalunya.

Com a articulista que sóc, entenc que de tant en tant ens puguin faltar idees o bé dissertar sobre un tema encara que la visió que li podem donar potser no sigui la més encertada. Penso que una cosa així li ha pogut passar a la senyora Barrio.

No crec que es pugui parlar de refuncació només a partir d’aquestes dues premisses que, per un altre costat, difícilment sé sostenen en lloc.

Sóc del parer que Convergència conserva intacte el mateix esperit de quan va ser fundat: tenir poder per aconseguir diners. Controlar Catalunya ha proporcionat als líders de la formació l’status suficient per a garantir el seu futur lluny de la política. Quan Maragall va parlar al Parlament de les comissions del 3% que s’emportava el partit de l’obra pública que es feia a Catalunya, només va ser una anècdota. Maragall, per un costat va dir el que qualsevol ciutadà de Catalunya sospitava i per l’altra, tal i com s’ha dit reiteradament, es va quedar curt, ja que les comissions solien ser superiors al 3%.

Imagino que per a la senyora Barrio el cas Palau de la Música deu de pertànyer al passat. Per molt que ho neguen, el jutge considera provat que hi va haver finançament il·legal i per això va manar embargar-ne la seu central del partit.

Només fa uns dies, un empresari francès va acusar a Felip Puig d’haver-li demanar una comissió d’un 5% per a poder realitzar una obra. Passat o present?        

Anem al present (encara que és difícil parlar-ne sense fer continues referències al passat) Ara, Convergència ha abraçat al fe independentista que fins fa poc sembla ser patrimoni, única i exclusivament d’ERC. Però la transformació de nacionalista a independentista va tenir un procés relativament curt. De fet, tan curt com el temps que va entre els dies 11 i 12 de setembre de 2012. El dia 11 de setembre, Mas era nacionalista, però en veure l’èxit de la manifestació de Barcelona, després de consultar-ho amb el coixí, el dia següent va decidir que seria independentista. I a partir d’aquell dia, a independentista no el guanya ningú: ni Carod, ni Junqueras, ni...

Això sí, encara que ells mai ho admetran, són uns independentistes de conveniència. Ho són perquè els interessa ser-ho, perquè és el corrent que predomina i per tant, millor nedar a favor que fer-ho en contra. I ells ho saben perfectament. És igual que la seva reconversió d’estar enfrontats a la gent de l’Ebre fa una mica més d’una dècada a convertir-se anys més tard en els seus grans defensors. L’any 2008, en ple govern del Tripartit, alguns regidors de CiU es van deixar veure per la manifestació que hi va haver a Amposta. Això sí, eren càrrecs que poc tenien que veure amb l’antiga animadversió que tenien anys enrere la majoria de càrrecs de CiU del territori.

No vull acabar la reflexió d’avui sense mencionar una entrevista de Fidel Masreal que, el mateix Periódico va publicar dilluns al diputat de CDC a Madrid Carles Campuzano.

Campuzano afirma durant l’entrevista: Els rumors (sobre els Pujol) sempre han existir. I no només rumors. El cas afecta la credibilitat de CDC.

Tu mateix...

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CEMENTIRI DE SANT JAUME X

Convergència ja s'ha refundat

ASTRID BARRIO

Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.

El canvi a CDC es va produir quan Mas va rellevar Pujol i el partit va passar d'autonomista a independentista

Als partits, com a totes les organitzacions, una de les coses que els resulten més difícils és mutar. Les seves característiques inicials i la forma en què després s'institucionalitzen -és a dir, quan deixen de ser un instrument per a objectius ideològics i es converteixen en un fi en si mateixos- solen limitar les possibilitats de canvi. Per això, quan un partit diu que vol fer-ho, si verdaderament ha decidit descartar una via lampedusiana sap que s'enfronta a una difícil tasca.

Ja fa un temps que CDC, esperonada per diversos casos de corrupció, està anunciant la seva intenció de refundar-se perquè tem que els escàndols li acabin passant factura electoral. Desmarcar-se de la corrupció no serà tasca fàcil, considerant que el partit té la seva seu embargada arran del cas Palau, que el seu anterior número dos i secretari general Oriol Pujol està imputat pel cas de les ITV i que el seu pare fundador i màxim dirigent, Jordi Pujol, és un defraudador confés també imputat. Però una cosa és no aconseguir desmarcar-se de la corrupció i una altra és que això tingui un impacte electoral. Pel que sabem fins ara, la corrupció en aquest país no sol deixar empremta més enllà de l'escàndol. No obstant, i per si de cas, CDC vol ressaltar que a partir d'ara emprèn una croada anticorrupció que ha començat amb la firma d'un conveni de Transparència Internacional pel qual es compromet, entre altres mesures, a publicar els seus comptes (encara que per llei ja estigui obligada a fer-ho), a excloure de les seves llistes alguns imputats (aquells a qui s'hagi obert un judici oral i tinguin un escrit de la fiscalia en contra seu) i a no acceptar donacions d'empreses, tot i que les evidències empíriques demostren que l'existència de finançament privat no implica més corrupció. I Artur Mas, davant la comissió d'investigació del frau fiscal, es va cuidar molt de separar CDC dels escàndols dels Pujol, insistint que aquests són un assumpte privat que afecta només la família.

Però una cosa és desmarcar-se de la corrupció i una altra molt diferent és refundar-se, sobretot quan CDC ja ho ha fet. Efectivament, si hi ha un partit que ha canviat a Catalunya des de la transició, aquest ha sigut CDC. A grans trets, el canvi en els partits s'associa a la substitució d'un grup dominant per un altre i a la modificació dels objectius ideològics. I això és, ni més ni menys, el que ha fet CDC en els últims anys. Fundada sota el lideratge carismàtic de Jordi Pujol, va desenvolupar la seva organització a l'empara del Govern de la Generalitat i, per tant, en la seva naturalesa va dominar l'empremta del seu fundador i el fet de ser un partit de govern. La substitució de Pujol i el pas a l'oposició van generar molts dubtes sobre la capacitat de supervivència de CDC, però en els dos casos va superar la prova satisfactòriament. El relleu de Pujol era problemàtic, i no només a l'interior del partit ja que també afectava les seves relacions amb UDC, i ho va ser tant que va acabar provocant una recomposició dels termes fundacionals de CiU. Però el procés es va saldar amb èxit i Mas i una nova generació de dirigents van agafar el control del partit i van plantejar un nou objectiu polític, la reforma de l'Estatut, qüestió tabú durant el pujolisme malgrat que el 1980 el mateix Pujol s'havia compromès a fer-la amb ERC a canvi del seu vot favorable en la investidura.

Amb l'aprovació de l'Estatut i després del seu pas per l'oposició, CDC ha anat assumint cada vegada més els postulats sobiranistes. Fins a tal punt, que la ponència política aprovada en l'últim congrés del partit, celebrat el 2012, portava per títol La transició nacional i defensava el dret a decidir, un eufemisme per referir-se al dret d'autodeterminació, i també la construcció d'un Estat propi, un altre eufemisme per referir-se a la independència. A més, aquell congrés elegia com a secretari d'organització Josep Rull, exsecretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya, indiscutible planter del sobiranisme, que després de la renúncia d'Oriol Pujol com a secretari general seria elevat a la inèdita categoria de coordinador general.

Tot plegat prova que CDC ja ha canviat. Ha deixat de ser un partit autonomista, s'ha convertit en un partit independentista i la JNC està agafant el relleu. Són presents, doncs, els dos components imprescindibles del canvi partidista: mutació ideològica i relleu en el lideratge. Només falta la culminació. Primer, abandonant els eufemismes, perquè no hi ha res més pujolista que l'ambigüitat, i després, potser, amb un canvi de nom aprofitant que des de 1978 té registrat el de Partit Nacionalista de Catalunya. El problema és que això de partit a CDC li sembla poc. En això no hi ha canvi. No vol ser una part, vol ser el tot.