Diumenge passat, el Periódico de Catalunya va publicar un article d’Astrid Barrio amb el títol de Convergència ja s’ha refundat.
Segons l’article, CDC hauria deixat enrere el seu passat (monopolitzant en gran mesura pel seu president-fundador Jordi Pujol) i, per l’altre costat, n’hi hauria prou en postular-se a favor de la independència de Catalunya.
Com a articulista que sóc, entenc que de tant en tant ens puguin faltar idees o bé dissertar sobre un tema encara que la visió que li podem donar potser no sigui la més encertada. Penso que una cosa així li ha pogut passar a la senyora Barrio.
No crec que es pugui parlar de refuncació només a partir d’aquestes dues premisses que, per un altre costat, difícilment sé sostenen en lloc.
Sóc del parer que Convergència conserva intacte el mateix esperit de quan va ser fundat: tenir poder per aconseguir diners. Controlar Catalunya ha proporcionat als líders de la formació l’status suficient per a garantir el seu futur lluny de la política. Quan Maragall va parlar al Parlament de les comissions del 3% que s’emportava el partit de l’obra pública que es feia a Catalunya, només va ser una anècdota. Maragall, per un costat va dir el que qualsevol ciutadà de Catalunya sospitava i per l’altra, tal i com s’ha dit reiteradament, es va quedar curt, ja que les comissions solien ser superiors al 3%.
Imagino que per a la senyora Barrio el cas Palau de la Música deu de pertànyer al passat. Per molt que ho neguen, el jutge considera provat que hi va haver finançament il·legal i per això va manar embargar-ne la seu central del partit.
Només fa uns dies, un empresari francès va acusar a Felip Puig d’haver-li demanar una comissió d’un 5% per a poder realitzar una obra. Passat o present?
Anem al present (encara que és difícil parlar-ne sense fer continues referències al passat) Ara, Convergència ha abraçat al fe independentista que fins fa poc sembla ser patrimoni, única i exclusivament d’ERC. Però la transformació de nacionalista a independentista va tenir un procés relativament curt. De fet, tan curt com el temps que va entre els dies 11 i 12 de setembre de 2012. El dia 11 de setembre, Mas era nacionalista, però en veure l’èxit de la manifestació de Barcelona, després de consultar-ho amb el coixí, el dia següent va decidir que seria independentista. I a partir d’aquell dia, a independentista no el guanya ningú: ni Carod, ni Junqueras, ni...
Això sí, encara que ells mai ho admetran, són uns independentistes de conveniència. Ho són perquè els interessa ser-ho, perquè és el corrent que predomina i per tant, millor nedar a favor que fer-ho en contra. I ells ho saben perfectament. És igual que la seva reconversió d’estar enfrontats a la gent de l’Ebre fa una mica més d’una dècada a convertir-se anys més tard en els seus grans defensors. L’any 2008, en ple govern del Tripartit, alguns regidors de CiU es van deixar veure per la manifestació que hi va haver a Amposta. Això sí, eren càrrecs que poc tenien que veure amb l’antiga animadversió que tenien anys enrere la majoria de càrrecs de CiU del territori.
No vull acabar la reflexió d’avui sense mencionar una entrevista de Fidel Masreal que, el mateix Periódico va publicar dilluns al diputat de CDC a Madrid Carles Campuzano.
Campuzano afirma durant l’entrevista: Els rumors (sobre els Pujol) sempre han existir. I no només rumors. El cas afecta la credibilitat de CDC.
Tu mateix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada