A què sembla el
títol d’una pel·lícula? Sí ja sé que l’he posat en castellà, però ho he fet per
dues coses: la primera perquè la majoria de les pel·lícules són en castellà i
la segona perquè la majoria dels del PP se senten més còmodes amb l’idioma de
l’imperi que no el regional que parlem
aquí o a qualsevol altra comunitat que tingui idioma propi (valencià, gallec,
basc...)
He llegit a
l’Aguaita que el PP territorial ha fet públic els caps de llista dels diferents
pobles per a les municipals de maig. En parlar del cap de llista de Deltebre
(Joan Bertomeu), afegeix: l’incombustible.
Però quan te’ls
llegeixes tots, te’n adones que la majoria dels caps de llista repeteixen i,
d’aquests quasi tot entren a la categoria d’incombustibles:
-Blanca Duré a la
Galera ja porta almenys 3 legislatures presentant-se.
-Francisco Aguiar (un dels pocs amics que tinc
del PP) a Godall, un cas molt similar a l’anterior. L’altre dia de broma li
vaig dir que es podria presentar amb el PSC ara que l’exalcalde Francesc Miró
es presentarà com a cap de llista (del PSC) a Amposta.
Javier Boqué a Santa Bàrbara, no estic segur
però crec que en porta més de 3.
Isabel Salas a Ulldecona (què, què –com diria
Xavi Castillo) Quantes legislatures porta presentant-se? Quasi tantes com
Celestino Hervas que porta un rècord difícil de superar ja que s’ha presentat
des de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979. Primer amb la UCD,
després crec que amb el CDS i més tard com a independent. La passada
legislatura va veure complit el seu desig de ser alcalde gràcies a un pacte
entre el la seva candidatura, el PP i CiU i que fa ver que s’alternessin com
alcaldes els caps de llista de les tres formacions.
La manca de recanvis es
deu, sense cap mena de dubte, a l’escassa implantació que té el PP a les
nostres terres i a Catalunya en General. En un temps on està de moda ser independentista i amb l’ascens
(encara que de moment no s’hagi implantat per aquí) de Ciutadans, una força de
dreta, però que no ha tingut responsabilitats de govern i, per tant, no han
sofert pràcticament desgast, és comprensible que costi trobar gent que agafin
el relleu d’aquells que venen posant la cara, sovint, des de fa dècades.
Aquesta situació contrasta amb el que passa al PP de Madrid. Si aquí
ja fa dies que venien anunciant, a la capital
i cort, fins ahir no es van saber qui seran, en aquest cas les candidates
tant a l’ajuntament como a la Comunitat.
Algú pot pensar que no s’han portat de tants de dies, és veritat,
però si que s’ha endarrerit molt respecte a d’altres formacions on els partits
ja fa mesos que tenen designats els candidats, exceptuant si voleu el relleu de darrera hora d’Àngel
Gabilondo per Tomás Gómez com a aspirant a la Comunitat.
Segurament, aquest endarreriment està produït per l’enorme desgast
que ha patit el PP de Madrid. Finalment, i com imagino que ja coneixeu, les
escollides per Mariano Rajoy han estat la que fins ara era la delegada del
Govern, la controvertida Cristina Cifuentes com a candidata a la Comunitat i la
no menys polèmica Esperanza Aguirre per a l’alcaldia.
Esperanza Aguirre què, recordem-ho, ha estat Ministra de Cultura,
presidenta del Senat i presidenta de la Comunitat de Madrid, càrrec que va
abandonar (diuen) per problemes de salut, té tants fidels com detractors.
Davant d’aquest nou repte que significa ser candidata a l’alcaldia
de Madrid, no puc deixar de recordar la forma en que va arribar a la presidència
regional: gràcies a dos desertors del PSOE que van acceptar diners d’empresaris
de la construcció per absentar-se a l’hora de la votació.
Es repetirà la situació on l’esquerra (per molt que es presenti
dispersada) serà capaç de donar-li una bona repassada.
Aguirre també és de los incombustibles del PP.
