EDUARD SEGARRA
Advocat i analista d'agenda pública
La ciutadania d’un país democràtic que fonamenta la seva convivència en la llibertat, en el dret i en la justícia, té un dret fonamental bàsic inherent al seu sistema juridicopolític (que és patrimoni comú i se n’hauria de gaudir en pau): el dret a que els governs i les administracions públiques resolguin amb eficàcia, eficiència i celeritat els seus problemes reals, els que se’ls plantegen en el dia a dia, i no es creïn problemes innecessaris allà on no n’hi havia.
És un dret molt fàcil d’entendre i de recordar, de fet, hauria de figurar a la porta de tots els organismes públics i a la propaganda de les campanyes electorals, com la queha començat aquests dies.
Malauradament, el ministre Cultura i Educació de l’Estat espanyol s’obstina a no respectar aquest dret fonamental, i de forma inesperada i extemporània, ha judicialitzat, a Catalunya, la convivència pacífica, tolerant, acollidora, integradora democràtica, respectuosa amb els drets lingüístics i educatius de tothom i per a tothom. L’instrument utilitzat és un recurs judicial ordinari interposat contra el sistema educatiu d’immersió lingüística de Catalunya (una nació amb identitat, cultura, dret i llengua propis) d’eficàcia provada de fa dècades i considerat exemplar en l’àmbit internacional.
El recurs al Tribunal Superior de Catalunya de 24 d’abril (de quasi cent pàgines!)no és improvisat i curiosament es dóna a conèixer a Catalunya, a través de la premsa, els darrers dies del termini d’inscripció, normal ordenada i pacifica,al curs escolar 2015-2016.
La demanda de l’Estat contra la Generalitat davant els tribunals ordinaris ha creat inseguretat, neguit i malestar a totes les famílies que viuen a Catalunya, a les escoles, als mestres, als educadors i,en definitiva als infants que en poden ser els principals afectats i perjudicats. Amb l’educació no s’hi pot jugar, ni molt menys fer-hi política de partit. Fer les coses malament i a deshora no ajuda gens a res, més aviat posa traves a la convivència d’una societat plurilingüística, multinacional, multicultural, plurireligiosa i diversa com és la nostra.
Aquesta forma de procedir crec, modestament però amb convicció,que no s’ajusta a unes regles de joc democràtiques, segons les quals els polítics haurien de fer política al si dels parlaments i als diferents àmbits de govern; l’educació pertocaria als educadors, i, sobretot, seria als jutges a qui correspondria obrir els processos per tal de resoldre conflictes reals. Instaurar la confusió constitueix un atac als pilars de la convivència pacifica i als drets fonamentals dels ciutadans. En el cas que ens ocupa, l’atac és al sistema educatiu en català (que és la llengua d’aquest país),el qual no menysté, al contrari fomenta, el domini del castellài d’altres llengües que són comunes a la comunitat internacional. Els darrers 30 anys confirmen la qualitat i el paper cohesionador del nostre sistema educatiu.
A Catalunya els juristes sabem que s’ha abusat d’una forma impròpia d’iniciar un procés judicial, una figura que ja rep el nom de “querella catalana”. Consisteix a interposar una “querella criminal” sense que ho sigui, sabent d’antuvi que no serveix per perseguir un delicte, que respon a la voluntat d’espantar al contrari pel mateix caràcter penal del procés, tot i que es tracta d’una qüestió o controvèrsia civil, mercantil o social (però mai penal). La “ por al cos” que s’instal·la davant la possibilitat d’anar a la presó, malgrat no ser una possibilitat real, força al pacte.
El que ha fet el Ministeri Cultura i Educació, interposant una demanda judicial a través de l’Advocacia de l’Estat (una institució estatal de tots, que ha de defensar tots els ciutadans d’Espanya, parlin el que parlin) té un marcat caire polític i respon a la figura esmentada.
La política no pot atemptar contra els drets lingüístics majoritaris i les llibertats fonamentals culturals de tot un poble i, amb un instrument judicial impropi, crear confusió i por a les famílies. Ni és just ni és bo en un estat democràtic basat amb el dret, la dignitat i el respecte.
Crec que les institucions, la ciutadania i la societat civil ens hem de sentir part afectada en aquest plet, ja que ens carrega amb un problema que no hi era(ni el teníem ni el volem). Per això cal pensar si no hauríem -com a part legitimada i afectada en les nostres llibertats i drets fonamentals-, comparèixer i ser part codemandada perjudicada, en defensa del model educatiu i dels drets dels nostres fills i néts.
Modestament, crec que el recurs i el ministeri estan creant problemes polítics en una comunitat educativa i lingüística, on “no hi son ni se’ls espera”.
