IMATGES DE LA DIADA DE 'LA MERIDIANA' (10)

BARCELONA PER LA DIADA (3)

Gràcies, senyor Mas

Es parla de la caverna mediàtica de Madrid però també n'hi ha una d'independentista

Josep Sabaté Guillemat

Evidentment, no sóc independentista, raó per la qual dono les gràcies al senyor Artur Mas perquè, amb el seu plantejament secessionista, em referma en les meves conviccions. No és que Madrid fabriqui independentistes, sinó que vostè, senyor Mas, fomenta el constitucionalisme. Quan vostè es va transformar en secessionista, s’hauria pogut afiliar a Esquerra Republicana, un partit que sempre ha defensat el mateix. Però no, va preferir trencar la seva coalició i dividir Catalunya.

Gràcies, senyor Mas, per despullar-se políticament. Ara ja sabem que vostè és un sofista. Si vostè hagués viscut a la Grècia dels anys 480 a. C., a Atenes, hauria estat el patriarca dels sofistes al costat de Protàgores o Gòrgies. vostè utilitza, continuament, els sofismes. Sofisma és un argument capciós que s’utilitza per fer passar com a veritat allò que és fals. El sofisma sovint parteix de premisses que es poden considerar vàlides per arribar a conclusions inadmissibles. Això és el que vostè està fent amb arguments demagògics i, fins i tot, infantils, és a dir, durant anys, com una gota malaia, ha jugat –està jugant– amb el sentimentalisme de molts catalans mentre els dibuixa una Catalunya virtual, una Arcàdia feliç o, com deia el seu pare polític, Jordi Pujol –l’avi– una Califòrnia europea. Senyor Mas, vostè parla molt de democràcia i de diàleg. Amb qui vol parlar? Amb els populars no perquè són immobilistes i amb els socialistes tampoc perquè són federalistes. Amb el seu aire prepotent, amb el seu somriure irònic, vostè sempre apel·la a la fibra sentimental dels ciutadans per provocar la seva reacció victimista a favor seu i per tapar el seu fracàs com a governant. Vostè no escolta ningú: ni Merkel, ni Cameron ni Obama... vostè pensa que tocant el cor del poble n’hi ha prou i que aquest queda desarmat amb el seu argumentari. Li falta, però, nivell.

També parla molt de democràcia. Democràcia vol dir llibertat d’expressió i, també, llibertat de comunicació. És a dir, la llibertat per comunicar al ciutadà tot allò que passa al món de la política catalana. Aquí es parla molt de la caverna mediàtica de Madrid però no es diu que també hi ha una caverna mediàtica independentista. He de dir noms? El Govern de la Generalitat atorga subvencions directes a mitjans de comunicació i indirectes a través de la publicitat institucional. En aquest context, qui ha prohibit una entrevista a l’exministre socialista Josep Borrell perquè ha publicat un llibre contrari a la independència? Només faltava que un exdirigent del PSUC, l’històric Rafael Ribó, es convertís, ara, en inquisidor de les televisions no adscrites al règim...

Gràcies, senyor Mas, per totes aquestes actuacions derivades de la seva política secessionista. No cal entrar en arguments polítics, econòmics, territorials o socials prou coneguts i debatuts. Amb aquests trets bàsics i essencials en tinc prou per no estar d’acord amb vostè. Sí, ja sé que hi ha altres polítics com vostè. No és l’únic. Però, com deia Jordi Pujol –l’avi– avui no toca parlar dels altres sinó de vostè perquè és el protagonista.

Fa temps que ni escolto ni llegeixo la frase «Espanya ens roba». Per què serà? Senyor Mas, no es poden manipular els fets, no es pot manipular la història, no es poden dividir les famílies per causa de la política; vagi de cara i defensi els seus posicionaments polítics amb la veritat per davant de tot. Tingui el sant valor de defensar la veritat perquè, fins ara, el que ha fet és vendre fum. Sortosament, a l’exili no arriba el seu fum...

Buscant Maragall

JORDI MERCADER

Periodista.

L'expresident, el llegat del qual ara està en disputa, va predir el que passaria amb gran precisió

Aquesta és una campanya d'adhesions indestructibles, de blanc o negre, d'arravatament general. Els interessats no deixaran que ningú se'n quedi al marge perquè a tots els ha agafat la impaciència del final de la història. Era previsible, però no inevitable, que el nom dePasqual Maragall fos requerit pels contendents com a argument d'autoritat. El llegat maragallista està en disputa entre els socialistes agrupats en MES, incorporats a Junts pel Sí, i els oficials del PSC. Els uns interpreten que hauria evolucionat cap al sobiranisme, com a part dels socialistes i de la societat catalana, i els altres pressuposen que seguiria defensant el federalisme com va fer sempre, fins i tot a contracorrent.

Ningú pot assegurar què faria PM en les circumstàncies actuals. El que sabem és que va predir el que passaria amb gran precisió. «Si Espanya no canvia ara, es produirà la desafecció de Catalunya», va alertar el desembre del 2005, quan les veus alarmistes contra l'Estatut que acabava d'aprovar el Parlament es feien sentir amb força des del PP, el PSOE i una part del PSC. La versió original d'aquell estatut establia una relació bilateral de la Catalunya nació amb l'Estat espanyol i va ser rebaixada per un pacte Zapatero-Mas-Montilla, desnaturalitzada per la comissió presidida perAlfonso Guerra, i sentenciada pel Tribunal Constitucional.

Uns mesos més tard d'aquella referència a la desafecció, Maragallva escriure una carta a Felipe González, que, amb Jordi Pujol, havia criticat el nou Estatut per inventar una Catalunya segons el seu parer inexistent. Li deia el llavors president de la Generalitat: «Catalunya és més vella que Espanya, estem inventant una nova Espanya en què d'una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tinguin un lloc honorable… El moment és ara i no més tard, perquè a Catalunya la successió del nacionalisme de CiU pel sobiranisme d'ERC és cosa d'uns pocs anys… La recepta és ben coneguda: un federalisme que pugui oferir les condicions d'habitabilitat conjunta perquè aquest sobiranisme amb voluntat inicial d'implicació no pugui rebutjar-les més endavant. Una altra cosa podria obrir les portes a una majoria social que decidís donar formalitat al desinterès per Espanya».

Es va optar per «una altra cosa» i ara estem allà on va vaticinarMaragall. Hi ha qui li recrimina que per culpa seva hem arribat fins aquí, mentre altres li atribueixen el mèrit de crear les condicions per a l'explosió sobiranista amb el seu afany per un nou estatut federal. Discussió bizantina perquè el seu pla per a Catalunya i Espanya (les Espanyes, per ser exactes) tenia vida pròpia, més enllà de les repercussions positives o negatives que el seu rebuig hagi pogut generar en altres opcions.

Ara, més d'un està buscant Maragall per situar-lo en el nou mapa de la política catalana, si pot ser del seu costat. Però ell ja va estar en tot això i seria molt útil llegir el seu últim llibre, Esperit federal. Escrits polítics (RBA, 2009), per recordar fragments com aquest: «Mai acaba del tot el temps per a les bones idees, i el federalisme ho és. Però al nostre país no ha comptat amb les oportunitats que un concepte essencial com aquest es mereixia… Ara és el moment d'Europa, no ho oblidem. Ja no hem de pensar ni actuar únicament en clau espanyola o catalana. Perdríem el temps».

«De federalismes n'hi ha de moltes classes i no tots satisfactoris», deia, assenyalant clarament el federalisme centralista de Washington com un model a evitar, en benefici de l'asimetria pròpia dels territoris diferents. «El punt d'arribada és el punt de sortida», va escriure, apuntant que la solució de futur podia estar en el passat medieval. Maragall no reconeixia obstacles insalvables. En ple debat estatutari va plantejar un referèndum a tot Espanya per incorporar a la Constitució el reconeixement de les velles nacions i així poder assumir els drets polítics i històrics de Catalunya previstos a l'Estatut del 2005.

Res de tot això va poder ser. Potser més d'un lamentarà la deslleialtat amb què va tractar Maragall, admetent que potser el seu projecte d'unió i llibertat no era tan desenraonat com va ser jutjat en el seu moment, en vista del subjacent. La veritat és que sentint-se abandonat pels seus companys es va donar de baixa del PSC, després d'haver-lo convertit en el primer partit de Catalunya. Aquells consideren una indignitat que la seva figura sigui reivindicada pels socialistes coalitzats amb els independentistes. Per aquests, no hi ha dubte que PM hauria arribat a compartir l'Adéu Espanya del poeta. Però l'oda política de Maragall va quedar inacabada i el que seria més prudent seria respectar el silenci que li ha imposat el destí.

Periodista.