TONI AIRA
Periodista
No entraré a analitzar el president del Govern d'Espanya, que per això ja tenim aquella delícia de llibre que va escriure Antón Losada, el Código Mariano. Jo em referiré al que val per a Mariano Rajoy i ho feia abans per José María Aznar i abans per Manuel Fraga ja en la seva etapa de jugar a la democràcia. La idea és aquesta. Jugar a ser demòcrates. Jugar un rol, un paper, però no creure-hi del tot. O no convèncer, com a mínim. És la democràcia segons Rajoy. La democràcia segons un Partit Popular que ara es nega a seure a negociar amb ningú amb qui pugui tenir alguna discrepància política rellevant. I per això, qualsevol excusa és bona, perquè és la seva,perquè jo ho valc.
Com quan va la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i diu que el president Artur Mas «pensa que la democràcia és ell». Curiós que des del PP es jugui amb el record d'aquell absolutista rei Sol que deia «l'Estat sóc jo». Curiós que ho faci el PP, dic, quan és un partit especialitzat a confondre majoria absoluta amb absolutista, actuant en conseqüència i rebent el pertinent retorn en una successiva cita amb les urnes. Ara estan tensos, les pugnes internes exposades als mitjans sense pudor en són mostra, i també ho és la seva manera de procedir amb Catalunya. Perquè no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. I al PP se li veu que no ho vol. En general. I d'aquí, per exemple, que Albert Rivera i el seu Ciutadans els estigui clavant una mossegada que de moment només ho és a les enquestes, però que a jutjar pel procedir dels de Rajoy s'intueix que el 20-D anirà més enllà. ¿Prou perquè el seu trasvassament sigui una suma zero i no puguin governar junts? Això ja costarà més.
El repte de Mas, Junts pel Sí i la CUP costarà el doble. De fet no està escrit enlloc que acabi d'una manera raonable. Els convergents en privat manifesten la seva profunda desconfiança amb la CUP. Alguns fins i tot posen en relleu el seu neguit perquè pateixen més que per ells i per Mas per la sort del procés en mans de la CUP com a agulla de la balança. Però malgrat això s'asseuen, parlen, dialoguen. Al PP, en canvi, veuen una manifestació multitudinària a les portes d'un tribunal pel qual ells han fet desfilar un president de la Generalitat i diuen que és una pressió inacceptable als jutges. Pels càrrecs electes que allà també es concentren, asseguren. I quan la senadora Alicia Sánchez- Camacho i el regidor Alberto Fernández escortaven el Xavier García Albiol alcalde als jutjats (amb la seva majoria silenciosa a casa, s'entén), això era pur suport i el més normal del món, és clar. La democràcia segons el PP. El normal sóc jo. La democràcia sóc jo. I així els va, no solament a les enquestes.
