DES DEL TRABUCADOR (20)

EUS (4)

2016: Cómo ha cambiado el cuento

Juan Tortosa

El 3 de enero de 2014 faltaban aún 14 días para que naciera Podemos y, fuera de Catalunya, pocos sabían qué eran exactamente las Candidaturas de Unidad Popular (CUP) que, por primera vez en su historia, ocupaban tres escaños en el Parlament desde finales del 2012.

Dos años justos después, en plena resaca aún de las fiestas de Año Nuevo, la política española giraba el primer domingo de 2016 en torno a las decisiones que pudieran tomar estas dos formaciones políticas. Mucho ha cambiado el cuento. Los periódicos y los partidos políticos de toda la vida continúan intentando analizar lo que sucede con las claves de siempre y todos se van estrellando, pero insisten.

Que el futuro de Catalunya y, en consecuencia, el de toda España, lleve más de tres meses pendiente de un grupo hasta ahora ninguneado, pero firme en sus convicciones e inequívocamente demócrata, es un elocuente guiño del destino para que espabilemos y nos dejemos de pamplinas. El momento político que vivimos está sugestivamente abierto y exige poner la imaginación a funcionar. Estamos, entre todos porque todos hemos votado, propiciando una nueva manera de hacer y pensar en política. Tanto en Catalunya como en el resto de España los votantes lo hemos entendido, y por eso los resultados son los que son. Los que vienen dedicándose a la política desde hace decenios lo intuyen pero se resisten a admitirlo porque eso supondría cuestionar, por no decir dinamitar, sus referentes de funcionamiento hasta ahora.

El mundo del cronista político (tan infestado de “casta” como las instituciones) se empeña en analizar todo lo nuevo que ocurre utilizando las mismas claves de siempre. Resbalan y se equivocan a diario pero parece importarles poco. Ya acabará la realidad, parecen pensar, ajustándose a sus agudos análisis.

Interpretan cifras, hablan de reparto de prebendas y juegan a adivinar lo que pasará ateniéndose a los esquemas de siempre: mayorías aritméticas, trozos de pastel, gitaneo y mamandurrias varias… Intentan hacernos creer que solo se puede negociar y pactar como González o Aznar lo hacían con Pujol y Arzallus, y rechazan toda insinuación en la que se les plantee que las cosas no pueden continuar siendo, ni haciéndose, de la misma manera que siempre.

No es que Podemos, En Comú, las CUP, las Mareas, Compromís no vayan ya por ese camino. Es que, si por casualidad se les ocurriera ir por ahí, saben de sobra que estarían firmando su propia ruina. Han vendido honestidad, decencia y una manera diferente de hacer las cosas en política. Bien, pues aquí tienen la oportunidad. Servida en bandeja de plata, y los estamos esperando. Si las fuerzas emergentes cumplen lo prometido y no olvidan el discurso que les puso donde están, las varas de medir el funcionamiento político de los últimos cuarenta años ya no sirven.

Pero la resistencia a entender esto, por parte de los partidos políticos de siempre, y también por los vetustos medios de comunicación, continúa siendo demasiado fuerte. Les cuesta digerir tanta novedad en tan poco tiempo. Han hecho lo imposible por hundir en la miseria a quienes llamaban a la puerta, los han ninguneado y vituperado hasta la extenuación, pero parece que el tiro les ha salido por la culata.

Siguen frotándose los ojos, quienes han venido partiendo el bacalao durante los últimos decenios, pensando que están viviendo una pesadilla de la que les gustaría despertar. Todavía no acaban de entender cómo es posible que cuatro perroflautas de Podemos y las CUP les hayan robado la cartera. Así lo piensan pero están muy equivocados porque ni eran cuatro, ni eran perroflautas, ni se han dedicado como otros a robar, durante años y a manos llenas, el dinero de todos.

J.T.

DE PAGESOS I CAÇADORS...

Sóc fill de pagès... I d’alguna manera també de caçador. Encara que mon pare no ha tingut mai escopeta, li agradaven altres arts com ara el filat i les rateres (el alguns llocs també conegudes com ceps o cepets)

La relació entre uns i els altres mai ha estat bona. El pagesos que tenien oliveres, sovint es queixaven de que els caçadors no tenien miraments de res i els hi trepitjaven les olives. Els caçadors consideraven que el coto era seu i que per tant, podien passar lliurement per qualsevol finca. Evidentment si estava el seu propietari teníem molt més cura per on passaven que quan aquest no hi era.

Entre els pagesos-caçadors esporàdics com per exemple mon pare, també es feien la guitza. Paraven rateres prop de les piquetes (o avealls) per espantar la caça o miraven de que l’aveall del veí no tingués aigua i la pròpia sí, per a que així els moixons i sobre tot els tords beguessin d’ella.

Les baralles entre uns i els altres eren constants. Pocs veïns es portaven bé. Si no es barallaven per una cosa ho feien per una altra: perquè passes per dins del meu i no tens camí... Perquè tot fent foc per a cremar rostolls s’havia calat foc a una rama que entrava a la finca veïna... Qualsevol excusa era bona... Em semblava que com que no havia seguit la tradició familiar, aquestes coses no em passarien. Fa anys que no paro rateres i encara més que no he fet de pagès, ni els caps de setmana...  

Però l’altre dia me’n vaig adonar que en aquesta vida té pot passar de tot. Anava a fer fotos a la torre de Sant Joan, una fortificació que es troba molt prop del Poble Nou del Delta, a un costat de la badia dels Alfacs. La seva construcció data del regnat de Felip II (segle XVI) És un lloc prou freqüentat pels fotògrafs ja que si es té una mica de sort, es poden captar unes esplèndides postes de Sol.

L’accés a la torre no és fàcil i te l’has de conèixer. Fins que no vaig trobar el amí, hi vaig fer unes quantes voltes. Però ara fa un any, finalment el vaig trobar. I tal com us deia més amunt, fa uns dies hi vaig tornar. Com normalment faig, anava acompanyat de la meva gosseta Electra. Vaig deixar el cotxe a un camí que baixa paral·lel a la carretera de les Salines, entre aquesta carretera i la mar. De d’allí, per un cordó (línies de terra que separen els quadres d’arrossars) vaig arribar a pocs metres de la torre, però em separava un sèquia. Una parella que ja anaven de tornada em van dir que uns 50 metres més amunt podria passar.

Acabàvem de creuar la sèquia i el Sol ja començava desaparèixer quan me’n adono que per un camí paral·lel al cordó per on havia passat arribava un vehicle. No li vaig fer molt de cas i, fent fotos de la posta, vaig continuar camí de la torre. El seu conductor va reclamar la meva atenció i em va dir:

-Podràs enviar-me a fer punyetes si vols, tal com han fet aquells dos (una altra parella que anava davant meu), però t’ho he de dir. Pel lloc on venies no es pot passar... A més demà, aquí mateix s’hi fa una batuda de (no em vaig quedar amb el nom) i el gos que portes espanta les aus... A la tornada podries anar per la sendera que va pel costat de la mar fins l’estació de bombeig.  

Quan va acabar vaig ser jo qui va parlar:

-Si he passat per aquell cordó és perquè tinc permís d’Albert Castelló (que és el coordinador dels sindicat agrari ASAJA a les Terres de l’Ebre) A més, com vol que sàpiga que demà es farà això que vostè està dient?... I no tinc cap problema de tornar al cotxe pel lloc on ja vaig passar l’any passat...

Al final, el pagès, com va veure que tenia raó amb els que li deia, em va dir que si volia podia passar pel mateix lloc per on havia arribat i que fes el que volgués...

Quan vaig arribar a la torre, l’altra parella estaven mirant el que quedava de la posta i em van preguntar que m’havia dit. Un d’ells em va dir que havia trucat a la policia local per veure qui tenia raó i li van dir que l’accés a la torre des de l’estació de bombeig és lliure, però que no es pot anar per dintre de les finques. Els hi vaig dir que si jo havia passat era perquè tenia permís.

A la tornada vaig seguir la sendera que portava a l’estació de bombeig i des d’allí vaig continuar per un camí que està tallat als forasters, tot fent les darreres fotos. Quan vaig arribar a la portalada vaig veure que havien col·locat una tela metàl·lica per a dificultar encara més el pas de la gent. Vaig deduir que no els agrada que anéssim a fer fotos per aquell indret.

El dia següent vaig tornar a fer fotos prop d’allí, a l’estació de kitesurfing que hi ha a poca distància de la carretera de les salines, al començament del Trabucador. Abans però vaig passar per l’estació de bombeig a veure si veia caçadors i el cert és que no en vaig veure cap... Per tant, em vaig reafirmar en el meu pensament: No volen estranys per la zona de la torre de Sant Joan!