dijous, 21 de gener del 2016
Present i esdevenidor
Serà interessant veure el paper que jugaran Junqueras i Munté
NEUS TOMÀS
Periodista
El tempo: Convergència necessita guanyar temps, i amb el temps, vots. En privat feia dies que alguns dirigents del partit reconeixien que anar a unes eleccions al març era molt més que una imprudència. Hi havia enquestes que els pronosticaven que no arribaven ni als 30 diputats. Era un risc inassumible. Ni tan sols estava clar que, aquesta vegada amb Oriol Junqueras al capdavant, pogués reeditar-se un govern sobiranista. La qüestió era, com sempre en aquests casos, qui li comunicava al rei que anava nu. Al final, un parell de diputats d’ERC, l’entorn palatí més íntim, i alguns amics de tota la vida, es van atrevir a dir-li a Artur Mas que només hi havia una sortida: la seva.
El mètode: si hi ha alguna cosa que, fins ara, ha provocat urticària en el si de CDC és el debat intern, sobretot, quan es tracta d’elegir el cap. Jordi Pujol va escollir Mas (esperant que li arribés el moment a Oriol Pujol) i Mas ha fet el mateix amb Carles Puigdemont. Certament el temps aquesta vegada collava (era qüestió d’hores), però el líder convergent es va encarregar de subratllar que el nom de l’elegit era cosa seva. Malgrat les dissimulacions, la batalla s’intensifica. Germà Gordó, que sabia que quedaria fora de l’Executiu, ja ha fet el pas endavant i aspirarà a ser secretari general del partit. Ara sí, comença la partida al partit.
L’elegit: Puigdemont no és un nouvingut a l’independentisme. Era dels d’estelada quan era una cosa gairebé de friquis, impulsor del CAT als cotxes quan tenies assegurada la multa, i des de la seva posició com a president de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (AMI) s’ha guanyat el respecte de molts alcaldes de Catalunya. Els que el coneixen destaca el seu bon sentit de l’humor. Li farà falta, ens farà falta a tots.
El Govern: el perfil de l’Executiu hauria de ser més polític, però s’ha optat per rejovenir-lo. Serà interessant veure quin paper juga Oriol Junqueras, si Neus Munté apunta formes per sumar-se a la carrera de la successió a Convergència i si Mas pretén ser president a l’ombra preparant el seu retorn.
El repte: la legislatura està pensada per a 18 mesos, encara que ningú s’atreveix a donar per fet que serà així. Portar Catalunya a la independència sense disposar d’una majoria social que la recolzi és, com a mínim, temerari. I fer-ho sense tenir les garanties que els termes de la secessió podran pactar-se (deute, cotitzacions de la seguretat social, hisenda…) és irresponsable. Fora que sigui una estratègia per forçar el Govern central a seure a una taula a negociar… ¿Un referèndum? Que no sigui que li diguin «porvenir però no venga nunca», com va escriure el poeta Ángel González.
El mètode: si hi ha alguna cosa que, fins ara, ha provocat urticària en el si de CDC és el debat intern, sobretot, quan es tracta d’elegir el cap. Jordi Pujol va escollir Mas (esperant que li arribés el moment a Oriol Pujol) i Mas ha fet el mateix amb Carles Puigdemont. Certament el temps aquesta vegada collava (era qüestió d’hores), però el líder convergent es va encarregar de subratllar que el nom de l’elegit era cosa seva. Malgrat les dissimulacions, la batalla s’intensifica. Germà Gordó, que sabia que quedaria fora de l’Executiu, ja ha fet el pas endavant i aspirarà a ser secretari general del partit. Ara sí, comença la partida al partit.
L’elegit: Puigdemont no és un nouvingut a l’independentisme. Era dels d’estelada quan era una cosa gairebé de friquis, impulsor del CAT als cotxes quan tenies assegurada la multa, i des de la seva posició com a president de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (AMI) s’ha guanyat el respecte de molts alcaldes de Catalunya. Els que el coneixen destaca el seu bon sentit de l’humor. Li farà falta, ens farà falta a tots.
El Govern: el perfil de l’Executiu hauria de ser més polític, però s’ha optat per rejovenir-lo. Serà interessant veure quin paper juga Oriol Junqueras, si Neus Munté apunta formes per sumar-se a la carrera de la successió a Convergència i si Mas pretén ser president a l’ombra preparant el seu retorn.
El repte: la legislatura està pensada per a 18 mesos, encara que ningú s’atreveix a donar per fet que serà així. Portar Catalunya a la independència sense disposar d’una majoria social que la recolzi és, com a mínim, temerari. I fer-ho sense tenir les garanties que els termes de la secessió podran pactar-se (deute, cotitzacions de la seguretat social, hisenda…) és irresponsable. Fora que sigui una estratègia per forçar el Govern central a seure a una taula a negociar… ¿Un referèndum? Que no sigui que li diguin «porvenir però no venga nunca», com va escriure el poeta Ángel González.
dimecres, 20 de gener del 2016
HI HAURÀ PACTE? ES FORMARÀ GOVERN?
De Ricardo al diari el Mundo. |
L’opinió pública espanyola ja està especulant sobre els resultats electorals d’una hipotètica repetició de les eleccions. Tal i com s’intuïa només conèixer el resultats, configurar un govern era un tasca molt difícil de realitzar, ja que per assolir una majoria absoluta que comportés estabilitat no n’hi ha prou amb la suma de dos grups; en calen al menys 3 i si es vol fer un govern progressista, uns quants més.
Fins i tot el Rei sembla que té clar que Rajoy no aconseguirà governar. Exceptuant Ciutadans amb qui té grans coincidències ideològiques i que, per un altre costat, no els han patit, ja que és el primer cop que entren als parlaments espanyols, la resta de grups han estat 4 anys patint el seu corró de la majoria absoluta, així com la seva prepotència i arbitrarietat.
Ribera, el líder de Ciutadans, també coincideix a l’hora de pensar que Rajoy ho té molt difícil i va afirmar que cada vegada veu més proper un govern d’esquerres. I és que Rajoy és tan incompetent que no és capaç d’atraure a ningú al seu costat i poder així formar govern. Si sempre he dit que és, des del meu punt de vista, el president més incompetent des de al restauració de la democràcia, vistos els fets més recents, em ratifico encara més.
Pot haver-hi un pacte a darrera hora tal com va passar a Catalunya? No es pot descartar, però sóc dels que penso que és poc provable. Alguns barons territorials del PSOE no veuen amb bons ulls un pacte amb Podemos per aconseguir que Pedro Sánchez sigui investit president. I menys encara amb els independentistes catalans (ERC i DiLL) Imagino que si alguns d’aquests barons estigués al lloc de Sánchez ho veuria d’una altra manera... Què hi farem!
De Vergara a eldiario.es. |
Una de les conseqüències d’aquesta situació pot ser la caiguda de Rajoy y Sánchez que, tot i que es negui, de repetir-se les eleccions, segurament no encapçalarien les respectives candidatures.
El del PP, tan conservadors ells, fan com els directius dels clubs de futbol: ratifiquen, dia si, dia també al seu encara líder nacional. Però quan al món del futbol passa això, normalment, la institució és imminent. En canvi, al PSOE ja sonen altres noms per a substituir el que seria el president més efímer que ha tingut el partit en els quasi 140 anys d’història. Alguns dels noms que sonen, curiosament, són bascos. Per una part Patxi López, el flamant president del Congrés i que fa uns anys va ser lehendakari i Eduardo Madina que va competir fa uns mesos amb Sánchez per la secretaria general del partit.
Tornant a un hipotètic avançament de les eleccions, segons els sondejos, sembla que la participació baixaria, segurament per desmotivació de l’electorat, la qual cosa beneficiaria al PP. Però el resultats serien força similars als que es van produir el 20 del passat més. Vull pensar que els partits polítics, a hores d’ara, estan avaluant aquest sondejos i que intentaran per tots els mitjans formalitzar pactes, perquè sinó ho van així, dintre d’un parell de mesos es poden trobar en una situació similar... Això si, molt probablement, amb altres cares.
Però per a canviar les cares no cal repetir les eleccions. Fixeu-vos sinó amb al que ha passat a Catalunya. Al final sembla que Mas va assumir que no tindria el suport de les CUP i que, per tant, no seria investit president. La seva renuncia va permetre que un nomque, fins llavors no havia sortit en lloc, pogués ser nomenat nou president de la Generalitat amb el suport dels anticapitalistes, com no podia ser d’una altra manera.
De totes formes Rajoy es sotmetrà a la investidura tot hi que sap que no serà elegit, ja que tindrà més vots en contra que a favor. Encara que no ho ha data, l’intent d’investidura haurà de ser abans de finals de mes (per tant queden pocs dies) I tot i que els partits encara tindran un marge una mica més gran, estaria bé arribar a un acord com més aviat millor. Veurem que passa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)