EL PONT DEL DIABLE (3)

CONESA (3)

Cómo nos suicidamos menos, se pregunta el PSOE

Antonio Avendaño

El PSOE anda pensativo. Tiene ante sí una endiablada disyuntiva que podría formularse así: ¿cómo nos suicidamos menos: pactando con Podemos o permitiendo que gobierne el PP? En el primer caso se les echará encima media España y el segundo se les echará encima la otra media. ¿No querían centralidad? ¡Pues toma centralidad!

Pero tan interesante como la pregunta es observar la habilidad de quienes simulan contestarla haciéndonos creer que son posibles estas tres cosas al mismo tiempo: 1) no pactar con Podemos; 2) no permitir que siga el PP; y 3) no repetir las elecciones. Esta viene a ser de hecho la posición de los socialistas andaluces: defender a ultranza las dos primeras cosas y simular que la materialización de ambas no conduce inevitablemente a la tercera.

Parcialmente, esa posición que se pretende clara pero que en realidad no lo es se explica por razones tácticas: uno jamás debe mostrarle al adversario ninguna sus cartas, pero muy en particular jamás debe revelarle que dispone de un comodín.

El comodín que el Partido Socialista tiene en esta partida es su abstención ante un Gobierno del PP (naturalmente, sin Mariano Rajoy y apoyado por Ciudadanos). Da igual que al PSOE no le guste tener ese comodín; da igual que diga una y otra vez que no lo tiene; da igual que prometa que jamás hará uso de él. Todo eso da igual: todos sabemos que lo tiene y muchos sospechamos que serán las circunstancias y el clima político, no la voluntad de Ferraz o de las baronías, los que decidan si finalmente se ve o no se ve obligado a utilizarlo.

Quienes en el PSOE admiten abiertamente que, en efecto, el partido dispone de ese comodín de la abstención y además debe utilizarlo para salvar a España y salvarse a sí mismo son quienes, como Felipe González y otros socialistas relevantes, no tienen nada que perder, ni en términos orgánicos ni en términos electorales, por decir lo que piensan y proponer lo que proponen. Sus opiniones son interesantes y mucha gente las escucha, pero toda esa gente sabe que ninguno de ellos está sentado a la mesa de juego: por eso son más libres para decir y proponer, y por eso los demás lo son para no hacerles ni caso.

Ese astuto PSOE que no quiere pactar con Podemos, no quiere abstenerse ante el PP y no quiere que se repitan las elecciones no podrá seguir engañándose a sí mismo durante mucho tiempo, como no podrá seguir indefinidamente jugando al escondite con sus votantes. La hora de mostrar el comodín se acerca inexorablemente. La pregunta de qué hacer para suicidarnos menos sigue sin respuesta, pero que nadie ponga duda que, más pronto que tarde, la tendrá. Sabemos con certeza que el PSOE tendrá que responderla: lo que no sabemos es si la responderá por decisión propia o por voluntad ajena.

CANDIDAT SÁNCHEZ

El PP volia regular per llei que el cap de la llista més votada acabés sent el president de l’Estat, el president autonòmic o l’alcalde. El PP a Espanya, com Convergència a Catalunya (al menys fins ara), saben que tenen totes les de guanyar, ja que la fragmentació de l’esquerra sempre els posa en clara avantatge. En canvi des de l’esquerra, sobre tot els socialistes, pensen que el president o l’alcalde ha de ser aquella persona que reuneixi més consens, la que sigui capaç d’aconseguir una majoria que li permeti governar sense sobresalts.  

L’actitud de Rajoy, el president en funcions fins que el Congrés dels Diputats esculli un nou president, xoca frontalment contra la idea del PP, encara que reflecteixi fidelment la forma d’actuar de Rajoy, el primer president del govern d’Espanya que ha fet rodes de premsa amagat darrere de la pantalla d’un televisor de plasma.

Rajoy sap que no compta amb els suficients suports per a ser investit... Com a molt el de C’s, però no en té prou si tota la resta li vota en contra. Per tant, abans de quedar en ridícul davant els ciutadans d’Espanya, prefereix amagar el cap sota l’ala (o fer de don Tancredo) i que el Rei acabi proposant un altre candidat que, des d’ahir per la tarda és Pedro Sánchez, el líder del PSOE.

Ara serà Sánchez qui miri d’aconseguir els suports necessaris, encara que d’entrada he de dir que no ho tindrà fàcil. Més que res per la heterogeneïtat de la resta dels grups: res té a veure C’s amb Podemos o UP (Izquierda Unida) i encara menys amb les independentistes (ERC) i els que ara s’hi ha afegit (Democràcia i Llibertat o Convergència) Tret de Podemos i UP que són ideològicament molt propers (de fet van estar a punt de presentar-se junts), la resta té ideologies força diferents, fins i tot CDC i ERC, encara que els uneixi (o al menys això diuen) l’objectiu de la independència.

Tan fragmentat està el Congrés que el PSOE només sobrepassaria la majoria absoluta sumant els diputats de Podemos i de Ciudadanos/Ciutadans. En cap altre cas s’aconsegueix la suma de 176 que significa majoria absoluta. I aquestes dues formacions ja han dit que són incompatibles: o uns o els altres, però no conjuntament.

Tot i això encara és aviat avançar res. Sempre he dit que si en política no hi ha res impossible. Fixeu-vos per exemple que a Andalusia governen conjuntament el PSOE i C’s, tot i que és l’autonomia on més corrupció hi ha hagut, va ser possible un pacte. En canvi a Madrid PSOE i Podemos van pactar per a desbancar el PP de l’ajuntament de la capital. Es clar que sempre ha estat a dos bandes... Mai a tres què és el que complica el tema...

Però no cregueu que Rajoy ha fet un pas enrere. Ell i el seu partit estaran a l’expectativa i intentaran posar tots els pals a les rodes que els sigui passible. Si finalment el candidat Sánchez es sotmet a la sessió d’investidura i no reuneix al menys 176 suports, no crec que el PP s’abstingui, amb la qual cosa també podria ser nomenat president. Hi ha una dita que diu: ni menja ni deixa menjar... Així es podria resumir l’actitud dels populars.

I què passarà si Sánchez no aconsegueix ser investit? Llavors el Rei designarà a Rajoy candidat?

És possible, però seguirà sent igual de difícil aconseguir els suports necessaris. Rajoy acusa a Sánchez de que s’ha negat a dialogar... ¿Però com quedarien els socialistes si fessin president a un líder que està envoltat de corrupció i que ja hauria de fer anys que hauria hagut de dimitir?  

Fins i tot C’s que són els més ideològicament propers al PP, cada dia els costa més donar-los suport, perquè cada dia s’imputa a més càrrecs públics, sobre tot de València.

Al menys, el candidat Sánchez no va ocupar càrrecs orgànics que es van destapar els casos dels Ere’s fraudulents a Andalusia que és el cas més greu que ha afectat els socialistes en els darrers anys.