JOAN TAPIA
Periodista
Que Josep Maria Álvarez dirigeixi la UGT i Juan Rosell la CEOE són dues dades rellevants
Ja abans de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, el president José Montilla va advertir del risc de «desafecció» de part de la societat catalana respecte a les institucions espanyoles. Després les coses han empitjorat i després de la seva victòria del 27-S amb el 47,8% dels vots, l’independentisme proclama arribada l’hora de «la desconnexió».
Però els catalans no volen realment desconnectar si observem el que està passant. Comencem pel Parlament, que proclama un dia la pèrdua d’autoritat i legitimitat del Tribunal Constitucional i recorre l’endemà les decisions d’aquest mateix tribunal que anul·len iniciatives del legislatiu català.
Però anem més enllà. Dissabte a la matinada, el congrés de la UGT va elegir secretari general amb el 51% dels vots el fins ara secretari de la UGT catalana, Josep Maria Álvarez. La lliçó és doble. Per una banda, la UGT catalana no només no desconnecta de l’espanyola, sinó que també vol dirigir-la. Per l’altra, un dels dos grans sindicats espanyols no té inconvenient a ser manat per un de català que s’ha manifestat a favor de la reforma federal de la Constitució i del dret a decidir. A Catalunya se subratlla que hi ha hagut campanya contra Álvarez, però el més substancial és que s’hi ha presentat i ha sortit. I el 51% d’Álvarez no està gaire allunyat del 53% de Cándido Méndez fa 22 anys.
En el camp de la patronal empresarial passa fins i tot un fet més rellevant. Fa molt poc, la CEOE va reelegir Juan Rosell com a president, tot i que el procés independentista estava en tot el seu apogeu.
I el més important torna a ser que Foment, la patronal catalana, i el mateix Juan Rosell van voler la reelecció i que els empresaris espanyols el van recolzar.
Per la seva part, l’Institut de l’Empresa Familiar, que té més de think tank empresarial que de patronal, està presidit també –i no és ni de bon tros la primera vegada– per un altre empresari català, en aquest cas Javier Moll, propietari de diaris en moltes parts d’Espanya, començant per la Girona de Carles Puigdemont.
I convindria afegir que malgrat que Juan Rosell és un liberal hayekià i Josep Maria Álvarez, un sindicalista clàssic, les relacions personals entre tots dos són de confiança, i que tots dos aposten perquè l’Estat consideri prioritari allò que resulti del diàleg i el pacte entre la patronal i els sindicats.
Però no és només entre els interlocutors socials on no hi ha desconnexió. El líder més valorat a Espanya, per sobre de Mariano Rajoy, de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias, és Albert Rivera, el dirigent del segon partit català el 27-S. I Rivera és també el que més va convèncer en els dos recents debats d’investidura, segons la recent enquesta d’EL PERIÓDICO.
És més, el president preferit avui pels espanyols, segons el sondeig d’aquest diari, és Pedro Sánchez, però mentre que a Espanya consideren que seria un bon president el 43% dels enquestats (contra el 48%), a Catalunya l’expectativa és bastant superior, del 50% davant el 42%. ¡El líder del criticat PSOE genera més confiança a la Catalunya desconnectada que a l’Espanya dels partits «unionistes»!
La conclusió és que a Catalunya hi ha bastanta desafecció, però escassa desconnexió. Molts catalans, ja siguin sindicalistes, empresaris o polítics, continuen apostant –com sempre va fer històricament el catalanisme– no només perquè s’escolti a Espanya la veu de Catalunya, sinó també per ocupar quotes de poder rellevants en la societat espanyola. Com una nació que representa el 16% de la població, el 19% del PIB i el 26% de les exportacions, Catalunya no ha de deixar de fer si es comporta amb realisme i intel·ligència.
