L'ENCANYISSADA (11)

LA VALL D'ALBA (3)

Sobretot, que perda el Real Madrid

Toni Mollà 

Periodista

L’esport és important en ell mateix per raons diverses. Perquè desenvolupa actituds de perfeccionament, d’autodisciplina i de coorperació. El gol –el goal anglès– és un objectiu col·lectiu, per definició: un treball d’equip. Però, l’esport adquireix sovint valors simbòlics i esdevé llavors signe de marca i distinció. La identificació amb samarretes i escuts funciona com un factor denacionalització gràcies a la seua promoció i consum de masses. La unió de l’esport –especialmente el futbol– amb la televisió n’ha multiplicat exponencialment el capital simbòlic. El clímax futbolístic i nacional radica en la victòria i els seus rituals de celebració. El triomf del nostre equip aporta un sistema de gratificacions que reforça, n’enmascara o en substitueix un altre. Parle per mi, però crec que no solament per mi.

Tot això es fa especialmente evident en la victòria contra el rival irreconciliable. El Barça-Reial Madrid de diumenge que ve n’és el màxim exponent en el meu cas. Dos estils futbolístics, dos models socials i també dues línies de negoci distintes. Dues lleialtats incompatibles. La darrera dicotomia moral. Tan simplista i maniquea com vostès voldran, però definitiva. El Reial Madrid i el Barça han esdeveningut productes globals en un entorn de globalització i mercantilització. Però mantenen vives lleialtats granítiques en un món que ha dissolt la diferència i la diversitat en moltes altres esferes de l’existència. El Madrid i el Barça són més que uns clubs de futbol i les seues decisions esportives i empresarials responen a interessos de posicionament en el mercat. Però també a imaginaris de referència simbólica incompatible.

Per la seua banda, el València de la nostra infància va passar al calaix de l’oblit per l’actuació reaccionària del club en un país en transformació sociocultural. L’equip d’Abelardo, Tatono, Vidagany, Sergio, Forment o els germans Claramunt és el nostre món d’ahir, per dir-ho com el reverenciat Stefan Zweig: una part insubtituïble de la primera part de la nostra vida. Però esdevingué poc després un element d’autoestranyament sentimental als valencians que creíem –llavors com ara– que el futur pot ser distint al passat. Un club, ara en mans asiàtiques, a la recerca d’un camí imposible d’entendre, per molts paranys que ens parem. En paral·lel al desastre esportiu, el capital simbòlic del València CF de Peter Lim ha entrat en un cara avall sense aturador a causa dels errors estratègics d’uns dirigents amb mentalitat de majordom que el van vendre sense miraments sentimentals.

La setmana passada, durant el partit de l’Europe League contra l’Athlètic de Bilbao, van reaparéixer a la rodalia de Mestalla vells fantasmes en forma de bocs emissaris de les pròpies limitacions. Milers de persones van rebre l’autobús de l’equip d’Euskadi amb crits xenòfovs que la premsa s’ha posat d’acord a silenciar: “puto vasco el que no bote es". La mateixa premsa que silenciava el feixisme blau practicat a València durant dècades cCertament, el nacionalisme esportiu ha esdevingut un dels factors més importants de la cohesió nacional, d’un i l’altre sentit. Hitler va organitzar uns Jocs Olímpics per a demostrar al món el seu poder de convocatòria i la suposada superioritat ària. Al Brasil, per la seua banda, el futbol compleix la funció de religió laica. I a Bèlgica, posem per cas, no es permet la separació esportiva entre flamencs i valons per alguna raó superior. A Catalunya o a Espanya, les coses van com van. El País Valencià, com sempre, menja a banda. Amadeu Mezquida, un dels intel·lectuals del valencianisme polític, reclamava fa uns mesos “que es puga gaudir amb un partit de la selecció espanyola i després vibrar en un concert d’Obrint Pas”, que és una manera de dir, segons el mateix Mezquida, “sentir-se valencià sense que això cree un conflicte amb el fet de sentir-se espanyol”. Una lectura postmoderna de l’everything goes (tot val), que, a mi, em pilla gran d’edat.

El futbol no és la vida real, diran alguns. Però tampoc ho és la literatura o la música clàssica. I tanmateix també ho són. El futbol és malaltia, però també és teràpia. En això darrer, un servidor es declara tradicionalista, perquè, a casa, em van ensenyar que amb la salut i les coses de menjar no es juga. Joan Fuster –un intel·lectual europeu de Sueca, més discutit que no llegit– ens va ensenyar que “conviccions se n’han de tenir, però poques”. Jo vull que perden el Madrid i la Roja fins i tot en els entrenaments! Ja poden cantar missa els de la nova política, que d’aquesta convicció no em mouré ni que s’ajunten el cel i la terra. La resta és negociable!ontra llibreries, mestres, intel·lectuals o polítics d’esquerra. La manifestació antibasca de fa uns dies és la darrera mostra de descontrol d’una afició sense projecte ni rumb. Una manifestació especialmente reveladora davant de l’únic equip de l’elit europea fidel al seu principi fundacional de jugar amb jugadors del terreny –cosa que atorga, per cert, un significat especial als seus triomfs. Un camí de mala seguida, el del València made in Singapur!

DINERS I MÉS DINERS

Durant les darreres hores els mitjans de comunicació parlen de l’herència de Rajoy’ al conèixer-se que el dèficit públic espanyol de 2015 va sobrepassar en un punt l’exigit per la Unió Europea. Mentre la UE va establir un 4,2, finalment va arribar al 5,2, la qual cosa significa ni més ni menys que la xifra de 10 milions d’euros. Aquests 10 milions d’euros són l’herència, ja que qui finalment governi Espanya haurà d’ajuntar els comptes anuals tenint en compte aquests diners que o bé es treuen d’algun lloc o bé s’estalvien. A priori les dues decisions són prou difícils de prendre. Bona part de la culpa de l’augment del dèficit ha estat per la baixa de l’IRPF, una mesura que alguns analistes consideren una enorme fal•làcia per part del govern de Rajoy.
Fixeu-vos en l’estratègia del PP. Un cicle electoral és, normalment, de 4 anys. Els primers 2 anys els van passar parlant de l’herència rebuda del govern Zapatero, del malbaratament que hi va haver durant els anys del seu govern. El tercer any van parlar de la recuperació econòmica i del bé que ho estaven fent, fins i tot van anunciar mesures per afavorir la butxaca dels ciutadans si tot continuava igual de bé. Qui posa en dubte de què tot seguiria vent en popa? Finalment el 4 any va ser el del compliment de les promeses de millora (segurament les úniques promeses que s’han complit)
I per què és així? Perquè s’havia d’aplanar el camí tal com s’apropava el final del cicle electoral (municipals i generals) A falta de presentar uns bons resultats generals, no el hi quedava cap solució més que presentar un bon balanç econòmic. Per tant, aquets (segons ells) bons resultats s’havien de visualitzar de la millor manera possible. I aquesta bona manera de fer-ho és, com ja he dit, rebaixant l’IRPF. Fins i tot van dir: I si per al 2015 es compleix amb el dèficit, què es complirà (remarcaven), per al 2016 els tornaríem a baixar.
Però el PP, segurament tocat (i ben tocat) pels casos de corrupció, van pensar que poc abans de les eleccions s’hauria de prendre alguna mesura dràstica que els hi permetés aixecar el vol, al menys, guanyar les eleccions. I quina va ser aquesta mesura? Rebaixar l’IRPF abans del que estava previst: a partir de l’1 de juliol de 2015 en lloc de l’1 de gener de 2016. Als empleats públics també se’ns va retornar una part de la paga extra de 2012 coincidint amb els comicis electorals... Però encara ens deuen més del 50%!
Ahir per la tarda, mentre anava en direcció a les Cases d’Alcanar per assistir al tall de l’N-340, anava escoltant la Ventana a la Cadena SER. En clau d’humor estaven parlant d’un tema molt seriós, al menys per a mi. Deien que som 11 milions de ciutadans espanyols els que mantenim l’Estat. 11 milions d’espanyols que treballem i per tant tributen per IRPF. En quan a l’IVA, un impost de grava el consum, també, segons la crònica, només afecta als mateixos 11 milions de ciutadans, ja que els altres, com no tenen poder adquisitiu, no consumeixen... O és mínima la despesa que fan i només en productes de primera necessitat... O sigui que aquella vella paròdia de que dels 46 milions d’espanyols només treballen dos, encara resultarà que serà veritat. No la sabeu?
Bé, primer us he de dir que l’he buscat però no l’he trobat. Jo la vaig veure a un calendari de butxaca i anava més o menys així:
 -A Espanya som 46.000.002 habitants.
Ara descomptarem als qui no treballen.
-Estudiants, jubilats... 20.000.000. En queden: 26.000.002
-Funcionaris, militars, guàrdia civils... 8.000.000. En queden: 18.000.002.
-Putes, captaires, lladres, desocupats... 7.000.000. En queden: 11.000.002.
-Malalts, impedits i d’altres... 10.500.000. En queden 500.002.
-Capellans, monges, frares... 500.000. En queden 2.

I aquests dos, amic meu som tu i jo...
Per tant, saps el que et dic: Què a partir d’ara treballaràs només tu, què jo ja n’estic fins els ous de mantenir tanta gent!