JOAN TAPIA
Periodista
El president escull continuïtat, però la matisa amb l'aposta per Europa i la professionalitat
Les oposicions, desunides, critiquen el nou Govern. No és el que desitjaven, però respon al que el Congrés va votar, amb l’abstenció del PSOE, el dissabte 26 d’octubre. I al que era gairebé inevitable després que el 4 de març els independentistes, Podem i el PNB preferissin unir els seus vots als del PP per impedir la investidura dePedro Sánchez. Al líder socialista tots (menys Ciutadans) li van posar no ja objeccions sinó el veto total perquè no assumia el seu programa (per exemple, sobre el referèndum). Però la disjuntiva era clara: o Sánchez, que era del PSOE –s’ha vist que no del sector més antinacionalista– però posava fi al Govern del Partit Popular, oRajoy. Doncs ja tenen el que van escollir.
Ara Rajoy havia d’arbitrar una difícil equació entre continuïtat (obligatòria, ja que el seu estil i el seu partit li han donat el primer grup parlamentari) i obertura, ja que haurà de negociar molt perquè no té majoria i ha d’intentar que la crisi catalana no s’agreugi. Com a mínim, perquè l’independentisme ha pujat durant el seu mandat d’una mica més del 20% al 47,9%. I sens dubte ha decantat la balança cap al continuisme, amb l’excepció que Iñigo Méndez de Vigo, el ministre d’Educació –un democristià tranquil i un històric europeista que ha començat a desmuntar de manera molt discreta la llei Wert–,
assumeix el càrrec de portaveu del Govern. És en l’única qüestió que la vicepresidenta perd, encara que a canvi no haurà d’aguantar les excentricitats de García Margallo, que, sent ministre d’Exteriors, no parava de pontificar sobre Catalunya.
Ara Rajoy havia d’arbitrar una difícil equació entre continuïtat (obligatòria, ja que el seu estil i el seu partit li han donat el primer grup parlamentari) i obertura, ja que haurà de negociar molt perquè no té majoria i ha d’intentar que la crisi catalana no s’agreugi. Com a mínim, perquè l’independentisme ha pujat durant el seu mandat d’una mica més del 20% al 47,9%. I sens dubte ha decantat la balança cap al continuisme, amb l’excepció que Iñigo Méndez de Vigo, el ministre d’Educació –un democristià tranquil i un històric europeista que ha començat a desmuntar de manera molt discreta la llei Wert–,
assumeix el càrrec de portaveu del Govern. És en l’única qüestió que la vicepresidenta perd, encara que a canvi no haurà d’aguantar les excentricitats de García Margallo, que, sent ministre d’Exteriors, no parava de pontificar sobre Catalunya.
Estem davant un Govern Rajoy-Rajoy. Tot el poder és del president, que operarà –com abans– amb una ajudanta de càmera, la vicepresidenta. I la unitat de comandament es completa no amb obertura sinó amb perfils més professionals que partidaris en els poders delegats. Entre el risc de l’obertura que pot sorprendre i la professionalitat, la preferència presidencial està clara.
En l’àrea política es fa portaveu un aperturista prudent i poca cosa més. Sí, arriba María Dolores de Cospedal a un ministeri d’Estat però no gaire rellevant, encara que se li permet seguir en la secretaria general del Partit Popular. Ben merescut que ho té, perquè s’ha empassat tota la merda de Bárcenas mentre el cap s’escapava.
En l’àrea econòmica no tan sols no hi haurà vicepresident (contra el que volia l’imprescindible Guindos) sinó que Rajoy seguirà presidint la comissió delegada. Dóna a Guindos el caramel d’Indústria però vol seguir escoltant Montoro (que sap quadrar comptes i diu altres coses) i Fátima Báñez (que va afrontar la reforma laboral). I premia amb Energia i Turisme l’impacient Álvaro Nadal, que li feia papers a la Moncloa. L’economia ha anat bé, per tant no hi haurà canvis. Però no delegarà poder.
En la resta del Gabinet es detecta un intent de professionalitat, competència política sense obsessió de brillantor, i disciplina. És el cas de la professional Isabel García Tejerina a Agricultura i del disciplinat Rafael Catalá per al complicat món de la Justícia, que segueixen. O dels alcaldes amb experiència de Sevilla i Santander, que assumeixen les carteres d’Interior i de Foment. I potser la clau és que el diplomàtic que portava les relacions amb la Unió Europea és el nou ministre d’Exteriors. És la prova que Europa serà la gran prioritat de Rajoy aquesta legislatura i un motiu pel qual Ciutadans, el PSOE, el PNB i l’antiga CDC (si en queda alguna cosa de l’esperit de Gasòliba) no podran tancarle la porta. Els analistes pinten el PSOE atrapat –que també– per la por a un avançament electoral, però obliden que, al marge d’Europa i de l’euro, la política espanyola és tan sols segona divisió. O fantasia.
I un pragmàtic europeisme i aquests perfils, més professionals que tecnocràtics (hi ha alcaldes que guanyen eleccions), són una pista. Potser Rajoy desitja comptar amb un partit conservador modern que visqui més de l’administració correcta de les coses que dels tòpics aznaristes. I que sàpiga amagar els cadàvers del passat.
¿I Catalunya? Decidirà ell amb ajuda de Soraya. Punt. El gest de complicitat va adreçat al PP català al fer ministra una jove i aplicada diputada, Dolors Montserrat, que a més és filla de la militant històrica Dolors Montserrat. Rajoy rebrà Puigdemont amb cara de pòquer. La inversió de l’Estat a Catalunya va ser tan sols el 9,9% del total el 2015, la meitat de l’aportació catalana al PIB. Vergonyós per al PP. I per a uns partits que diuen tocar la independència però que no han evitat aquesta caiguda en picat des del 18,4% del 2009. Sí, des que Celestino Corbacho era ministre.
En l’àrea política es fa portaveu un aperturista prudent i poca cosa més. Sí, arriba María Dolores de Cospedal a un ministeri d’Estat però no gaire rellevant, encara que se li permet seguir en la secretaria general del Partit Popular. Ben merescut que ho té, perquè s’ha empassat tota la merda de Bárcenas mentre el cap s’escapava.
En l’àrea econòmica no tan sols no hi haurà vicepresident (contra el que volia l’imprescindible Guindos) sinó que Rajoy seguirà presidint la comissió delegada. Dóna a Guindos el caramel d’Indústria però vol seguir escoltant Montoro (que sap quadrar comptes i diu altres coses) i Fátima Báñez (que va afrontar la reforma laboral). I premia amb Energia i Turisme l’impacient Álvaro Nadal, que li feia papers a la Moncloa. L’economia ha anat bé, per tant no hi haurà canvis. Però no delegarà poder.
En la resta del Gabinet es detecta un intent de professionalitat, competència política sense obsessió de brillantor, i disciplina. És el cas de la professional Isabel García Tejerina a Agricultura i del disciplinat Rafael Catalá per al complicat món de la Justícia, que segueixen. O dels alcaldes amb experiència de Sevilla i Santander, que assumeixen les carteres d’Interior i de Foment. I potser la clau és que el diplomàtic que portava les relacions amb la Unió Europea és el nou ministre d’Exteriors. És la prova que Europa serà la gran prioritat de Rajoy aquesta legislatura i un motiu pel qual Ciutadans, el PSOE, el PNB i l’antiga CDC (si en queda alguna cosa de l’esperit de Gasòliba) no podran tancarle la porta. Els analistes pinten el PSOE atrapat –que també– per la por a un avançament electoral, però obliden que, al marge d’Europa i de l’euro, la política espanyola és tan sols segona divisió. O fantasia.
I un pragmàtic europeisme i aquests perfils, més professionals que tecnocràtics (hi ha alcaldes que guanyen eleccions), són una pista. Potser Rajoy desitja comptar amb un partit conservador modern que visqui més de l’administració correcta de les coses que dels tòpics aznaristes. I que sàpiga amagar els cadàvers del passat.
¿I Catalunya? Decidirà ell amb ajuda de Soraya. Punt. El gest de complicitat va adreçat al PP català al fer ministra una jove i aplicada diputada, Dolors Montserrat, que a més és filla de la militant històrica Dolors Montserrat. Rajoy rebrà Puigdemont amb cara de pòquer. La inversió de l’Estat a Catalunya va ser tan sols el 9,9% del total el 2015, la meitat de l’aportació catalana al PIB. Vergonyós per al PP. I per a uns partits que diuen tocar la independència però que no han evitat aquesta caiguda en picat des del 18,4% del 2009. Sí, des que Celestino Corbacho era ministre.
