BORNOS 1

2a Carrera solidaria Sant Silvestre Amposta 2016. Fotos 3

 

 

Aznar i la síndrome Justin Bieber

Amb la seva renúncia a la presidència d'honor del PP, l'exlíder ha clavat l'enèsim cop mestre a Rajoy per recordar-li qui segueix sent el rei

Mentre Mariano Rajoy es disposava a presidir l’últim Consell de Seguretat de l’ONU, reclamava una solució humanitària per a Alep, receptava estabilitat per guanyar en el gran joc de la seguretat mundial i es feia selfies passejant en pla casual per Manhattan, José María Aznar planejava el seu enèsim cop mestre per robar-li els titulars l’endemà i recordar-li qui segueix sent el rei. Podia haver deixat la seva renúncia a la presidència d’honor del PP per al dia 22, però ni tan sols ell s’ha atrevit a competir amb la Loteria de Nadal.

Quan les grans estrelles es queden sense inspiració o sense producte, els falta un bon disc per cantar, un llibre interessant per promocionar o una pel·lícula espectacular per protagonitzar han de recórrer al cop de l’efecte groller, a la polèmica oportunista o a l’escàndol més rústic per fer-se un forat a les portades i assegurar que la seva marca segueixi visible. És la síndrome Justin Bieber, anomenada així en honor a l’ídol adolescent que es va quedar en macarró poligoner d’institut. Aznar acredita tots els seus símptomes.

Fa temps que Aznar es va quedar també sense producte. Però ara opera com una marca global. Necessita mantenir-se en el mercat de l’actualitat i tenir notorietat per facturar les seves substancioses conferències i assessories. Només ho pot fer si conserva l’aparença d’una certa influència en la política del seu país. El 2011 Rajoy va iniciar una esmena silenciosa, però a la totalitat, a la seva cançoneta del miracle econòmic i la recuperació, el seu llibre de les reformes institucionals i fins i tot a la superproducció d’aventures patriòtiques espanyoles que pretenia rodar a Catalunya.

A Aznar només li ha anat deixant el recurs a l’exabrupte i l’explotació del morbo. Va començar així una carrera que condueix irremeiablement a la irrellevància o a protagonitzar algun 'reality show'. El pitjor de la síndrome Justin Bieber resideix en el fet que cada vegada exigeix anar més lluny, posar-se una mica més en evidència, per retenir l’atenció d’un públic que s’avorreix facilment. Com més el critica, més serè i assossegat es presenta Rajoy i més marcià i inquietant resulta Aznar.

EN DESBANDADA

L’expresident d’honor no dimiteix, surt en desbandada. Després d’haver convertit la FAES en una subcontracta i d’haver externalitzat els seus serveis com a fundació, el president Rajoy encara un congrés popular al febrer que celebrarà l’exaltació més gran del marianisme mai vista. Suposa massa humiliació. A Aznar no li ha quedat més remei que agafar una mica de distància davant la dolorosa realitat de constatar com el seu llegat es deteriora cada dia entre casos de corrupció i acudits sobre el casament d’El Escorial, mentre el designat Rajoy sobreviu al cataclisme electoral del 20-D, aconsegueix acords amb els socialistes o els nacionalistes, o s’encamina a deixar en la història una empremta de reformes econòmiques i socials bastant més profunda i duradora que la seva, començant pel mercat laboral i seguint per les pensions o l’educació.

L’aznarisme ja només ven realment entre l’esquerra i el nacionalisme. Els votants progressistes han resultat ser el seu públic més fidel. Sempre estan disposats a escandalitzar-se amb la seva penúltima boutade i semblen ser els únics que realment se’l prenen seriosament. Al PP ja no li queden gaires que li facin cas. Tots estan massa ocupats aclamant l’inquilí de la Moncloa o intentant desxifrar els seus llegendaris silencis. A Aznar ja només l’aplaudeix la confraria de damnificats per la temible abraçada de Rajoy –ni una mala paraula, ni una bona acció– i un grapat de fidels i de groupies que afirmen veure un hereu de Friedrich Hayeck o el mateixLudwig von Mises en la caricatura d’un expresident que fa una dècada que va repetint la mateixa exigua col·lecció de llocs comuns i mitja dotzena de superxeries econòmiques pseudoliberals.

UNA BADADA FATAL

Aznar no n’ha après gaire durant aquests anys. Segueix cometent el mateix error que quan va abandonar el planeta Terra per convertir-se en un gran líder mundial amb Tony Blair i George Bush i va nomenar Mariano el seu representant a Espanya: subestimar el seu successor. És la mateixa pífia fatal pròpia de tots els integrants de la llarga llista de víctimes polítiques d’un depredador amb una habilitat mortífera: tots ells van morir convençuts que era Rajoy qui estava en perill, quan, en realitat, el perill és Mariano.

On hi havia l’estratègia calculada d’un aspirant a la successió coneixedor que la millor tàctica de supervivència a la cort és fer-se un Jo, Claudi –no semblar mai més llest que l’emperador i tartamudejar quan et pregunta–, Aznar només hi va veure un registrador incapaç de complir un altre destí que no fos el de preservar el seu llegat.Aznar creia llavors que el PP era ell i que sempre ho seria. Ho segueix creient. Rajoy sabia llavors, com ho sap ara, que tu no elegeixes el partit, el partit t’elegeix a tu. El PP és un partit tallat amb un patró antic. No perdona a qui sempre es vol salvar ell primer.

DESITJOS I PREVISIONS PER AL 2017

De Ferreres al Periódico. 

Primer que res us he de dir que aquest any me jubilo... Sí, sí, tal com us ho dic... I això no sé si serà bo o dolent per a vosaltres (o per alguns de vosaltres) ja que encara no sé si us donaré encara més la tabarra o abaixaré una mica el ritme... Ja es veurà...

Començaré pels meus desitjos. Primer que res m’agradaria que tots els que m’esteu llegint (ja sigui per a bé o per a mal –que també els hi ha-) pugueu acabar l’any. Sense anar més lluny avui ja m’he assabentat de dos que, desgraciadament no van poder acabar l’any: Juan José el Melso  (el que es va casar al Mas de Barberans)i Paquito Burretes que era de Santa Bàrbara però que va treballar molts anys de taxista a Amposta. I a més a més, amb molta salut.

També desitjo que sigueu feliços. El tema dels diners és secundari, però com deia un: Només m’agradaria que cada vegada que me fico la ma a la butxaca hi trobi una moneda d’euro... Jo no faria d’altre.

També m’agradaria que aquest any Catalunya pogués celebrar el tant desitjat referèndum vinculant i, a poder ser, que guanyés el sí per una àmplia majoria i Catalunya pogués recuperar així totes les seves llibertats.

Que s’acabessin les penúries al món: guerres, atemptats, fam, pobresa, odi... Que els recs fossin una mica menys rics i que part de la seva fortuna anés a parar als més necessitats.

Que el món fos molt més just i tothom pogués conviure amb pau i fer de l’alegria una constant del dia a dia.

Si per mi fos acabaria amb moltes més coses, però sé que tot (fins i tot el que ja us he posat) és impossible o s’hi apropa molt. Per tant, resignació i a mirar de passar-ho el millor possible dintre de les nostres possibilitats.

Però les previsions no són tant optimistes. Tot i que Puigdemont ha promès que el referèndum es farà sí o sí, més tard va dir que es faria pactat. Avui el Periódico posa en dubte que, tot i convocar-se, s’acabi celebrant. Segur que des de Madrid posaran tots els impediments legals (segons la seva legalitat) que puguin i sinó en tenen prou, se’n inventaran de nous amb un únic objectiu: que Catalunya no esdevingui un estat independent.  

Si a l’any 2016 la política espanyola ja va estar molt enrevessada, per a l’any 2017 no serà gaire millor. De totes maneres crec que el PSOE farà més postureo que una altra cosa. Es a dir: Dirà que posarà tots els pals a les rodes que siguin necessaris, però a l’hora de la veritat acabarà aprovant els pressupostos, encara que només sigui per a guanyar temps per a veure-les vindre...

A Catalunya qui sembla que també esperarà veure-les vindre són els Comuns. Simplement no ho acaben de veure clar i, per tant, jugaran a aquell joc tan popular en altres èpoques: Al de la puta i la Ramoneta.

I mireu que us dic: No crec que els hi vagi tan malament. Si tenen una estratègia clara i són coherents, al final s’emportaran el premi gros de la tómbola.