Es diu que els
vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que
tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els
necessita.
Així ho va
anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se
només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el
necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola
és: España antes roja que rota... I tot sembla indicar que va camí de
trencar-se.
Mireu per on,
superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que
amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho
podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme
nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar.
Espanya el necessita més que mai!
Primer va
renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència
de la FAES (la fàbrica de idees dels
populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser
aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma
descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els
catalans. Més ma dura és el que es necessita.
No sé si fent el
joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María
Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada
que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un
món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units
i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se
la Maridolo són el terrorisme gihadista
i l’independentisme català.
De moment tot
indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema
dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del
PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes
poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar
al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.
I a Catalunya qui
es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol
cosa per tal de tornar a manar. Un
altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya
necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va
haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per
tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.
PDeCat no és
Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se
eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra
qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a
repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui
anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la
Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a
una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys
presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al
nivell adequat.
Les CUP li van
dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar
finalment per a no tornar a repetir eleccions.
Tot i que ara els
sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja
sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant,
impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el
retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.
Però com ja he
dit, a Mas ganes no li falten.
Que tornen, que tornen...
