BORNOS 21

El paraíso fiscal de la Iglesia Católica Española

Si tan complicado lo ponen para justificar 251 millones, imaginen qué pasará el día que tengan que justificar euro a euro los aproximadamente 11.000 millones al año que nos cuesta la Iglesia Católica a todos los españoles, creyentes o no

GUMERSINDO LAFUENTE

El 2 de marzo de 2006, calladamente, con un certificado del obispo de la diócesis y por tan solo 30 euros, la Mezquita de Córdoba pasó a ser propiedad de la Iglesia Católica. Tan sigilosa fue la operación que los vecinos de la capital andaluza no se enteraron hasta tres años después, en 2009. Con la misma discreción, tacita a tacita, al menos 4.500 templos, ermitas, casas parroquiales, cementerios y fincas de todo tipo han pasado en un puñado de años a manos de la Iglesia.

Sin trabas burocráticas, sin pagar impuestos, sin estar sometidos a los requisitos complejos que una operación de este tipo tiene para el común de los mortales. Es el escándalo de las inmatriculaciones –registrar ante notario por primera vez una propiedad– a la carta (con tan solo un certificado del obispo) que un resquicio en la reforma de la ley hipotecaria en 1998 (gobierno de Aznar) dejó en exclusiva a la Iglesia Católica.

Así se las gasta esta santa institución con los dineros y las propiedades. Por eso no es extraño que se rebelen contra la posibilidad de que se les pida que expliquen con transparencia en qué gastan el dinero que reciben por su casilla de la declaración de la Renta, 251 millones en el último ejercicio. El Tribunal de Cuentas, controlado aún por el PP, se ha negado a intervenir, pero el Congreso, con los conservadores en minoría, va a  exigir que lo haga.

Si tan complicado lo ponen para justificar 251 millones, imaginen qué pasará el día que tengan que justificar euro a euro los aproximadamente 11.000 millones al año que nos cuesta la Iglesia Católica a todos los españoles, creyentes o no.

Un informe de Europa Laica desgrana partida a partida de dónde sale esta cifra aparentemente tan abultada. Y aunque no es fácil de calcular, dado el oscurantismo con el que opera la institución, les ofrezco un resumen: los ya referidos 251 millones vienen de la casilla exclusiva del IRPF. Otros cien los recauda de la otra casilla, la de fines sociales. Las exenciones y bonificaciones tributarias (no pagan IBI, ni impuestos de patrimonio, sociedades, obras, etc.) les ahorran y nos cuestan a los demás alrededor de 2.000 millones. En la enseñanza, 4.900 millones (de los que 600 se nos van en pagar a profesores de religión). Hospitales, 900 millones. Funcionarios capellanes militares (sí, han leído bien), 50 millones. Mantenimiento del patrimonio, 600 millones. Subvenciones diversas, 300 millones... Así hasta los 11.000. Una pasada ¿no? Sobre todo si está fuera del control y la transparencia que sí se exigen, lógicamente, a cualquier asociación o fundación del tipo que sea, más aún si recibe dinero público.

Hace unos días, Fernando Giménez Barriocanal, vicesecretario para asuntos económicos de la Conferencia Episcopal, entrevistado por Pepa Bueno en la Cadena SER, justificaba por qué no debían ser controlados por el Tribunal de Cuentas y defendía la vocación de transparencia de la institución: haremos lo que nos diga la Ley. Menos mal que aún no se les ha ocurrido declararse insumisos fiscales (aunque lo tendrían difícil, dado que viven en su paraíso fiscal particular).

Por cierto, Giménez Barriocanal es también presidente y consejero delegado de la COPE y, desde hace poco, presidente de 13TV, la tele de la Iglesia, que desde que nació en 2010 ha perdido más de 60 millones de euros, que han salido, año a año de la famosa casilla del IRPF (es decir, la vean o no, les guste o no, sus números rojos los pagamos entre todos). Una tele con fortuna, por cierto, el Gobierno del PP, cinco minutos antes de las elecciones del 20-D, les adjudicó un canal de TDT en abierto. ¡Ay, Mariano, lo que tienes que hacer para ganarte el cielo!

¿Quina cançó era número 1 el dia que vas néixer?

El dia que jo vaig néixer la que més sonava era el Rock de la Presó (Jail House Rock) d'Elvis Presley 

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/extra/que-canco-era-numero-1-dia-vas-neixer-5759664

L’AMPOSTA QUE NO CANVIA

John Fitzgerald Kennedy, un dels polítics més carismàtics i influents del segle XX va dir adreçant-se al seu poble:

-No preguntis que pot fer Amèrica per tu, sinó el que tu pots fer per Amèrica.

Aquesta frase és pot extrapolar a totes les nacions, a tots els pobles i per extensió a tots els ciutadans.

Sovint veig conformisme per tot arreu, com si les coses no anessin amb ells, com si els problemes dels ciutadans s’arreglessin sols, sense caler fer res. Després ens estranyem de que Rajoy no faci res... Si està reflectint el caràcter d’una gran part dels espanyols... (inclosos els catalans)

Però el més trist de tot és que, damunt, fem culpables a aquells que miren per solucionar els problemes del col·lectiu i no volen entendre que si s’aconsegueix millorar alguna cosa, ells també acabaran beneficiant-se. Les conductes incíviques i intolerants solen estar a l’ordre del dia. Dos exemples:

-Com sabeu, la plataforma Prou! AP-7 gratuïta ja! continua tallant setmanalment l’N-340 per a demanar la gratuïtat de l’autopista, però també lluitar per l’anta sinistralitat de la nacional que creua el nostre territori. El temps màxim dels talls ha estat de 40 minuts. Els veïns que acudeixen al tall ho fan de forma desinteressada i no hi treuen cap benefici personal. Tot i això, de tant en tant es produeixen queixes d’alguns usuaris als que els hi és imprescindible passar per allí en aquell precís moment i no poden esperar-se uns pocs minuts.

-Un exemple prou semblant el vaig viure el dia 31 de desembre, mentre s’estava fent la cursa solidària de Sant Silvestre. Un cotxe que baixava per l’avinguda de Catalunya es va haver d’esperar per a deixar passar els participants que venien pel carrer Amèrica. Com portava pressa, no es va poder esperar i en sortir esperitat, va estar a punt d’emportar-se’n a un per davant.  

Per tant, considero, que quan algú m’ataca a les xarxes socials dient-me coses com cansino o sinó tinc d’altra feina que publicar fotos sobre consultes incíviques, que si sóc un polític frustat, etc. quan publico fotos normalment relacionades amb la circulació i la brossa, entenc que només sóc un més dels pocs tontos que volem canviar el món per a millor.

Com que tinc una manera de pensar i, per moltes crítiques que pugui rebre no crec que aconsegueixi ningú que la canviï, hi ha actituds de determinades persones que me grinyolen (què voleu que us digui?) i no puc entendre com a algú pot arribar a cansar-se de veure fotos meves publicades per les xarxes socials que només pretenen consciencia als meus conciutadans de la situació d’Amposta i no els cansi veure les illes de contenidors amb bosses de brossa pel terra i tota mena de deixalles. O com sé poden justificar actituds intolerants de molts de conductors que deixen el seu cotxe allà on els hi dóna la gana (literalment) sense que els hi passi pel cap ni per un moment que amb la seva actitud poden estar perjudicant als altres, sobre tot a aquells més febles socialment parlant (persones amb problemes de mobilitat, xiquets i resta de vianants)

També me’n he adonat de que alguns, amb la seva actitud, pretenen que no es visualitzin els problemes que té Amposta. Si no surten a les xarxes socials, no existeixen... Si aconsegueixen desactivar-me semblarà que tot millora de sobte. Fins i tot m’han arribar a suggerir que fotografiés aquelles coses que es fan bé... Fer bé les coses no hauria de ser l’excepció, sinó la norma i l’objectiu de tothom.  

Ja sabeu que l’apartat de denúncia que publico diàriament a la Via Augusta, es diu, després d’haver canviat un parell de vegades de nom, Lo poble que volem. I el títol, desgraciadament, me dóna la raó tots els dies. Mentre hi hagi gent que trobi cansino el que faig, justifiqui allò que, al menys des del meu punt de vista és injustificable o que posin el nivell de tolerància precisament en els seus propis actes, Amposta no canviarà, com no ha canviat des de fa dècades... Tot i el canvi d’estil de l’equip de govern amb l’alcalde al capdavant (o al menys això és el que vull creure...)

Per tant, si realment vols que Amposta canviï, posa’t les piles i fes alguna cosa que no sigui voler matar el missatger. De palmeros ja n’hem tingut prou durant els diferents governs de CiU.