BARÇA: LA MATEIXA CANÇÓ

El partit d’anit contra la Juventus va recordar molt al que van jugar contra el París Saint-Germain a l’anterior eliminatòria. Un Barça desconegut (o potser no tant) va tornar a ensopegar... Però tranquils que podrem remuntar!

La veritat és que no confiava en la remuntada a la passada eliminatòria. El resultat del 6-1 passarà a la història i serà recordat durant molts anys... Però no tot van ser mèrits del Barça, ja que l’àrbitre també va posar una mica (bastant) de la seva part... Per cert, ahir contra la Juve en canvi, l‘àrbitre no va xiular el que semblaven unes clares mans dintre de l’àrea d’un defensor de l’equip italià...

Quan un equip com el Barça que acostuma a guanyar més del 75% dels partits ne perd dos de seguits (Màlaga i Turí) i a sobre jugant malament (Luis Enrique va reconèixer al final del partit que la primera part del Barça va ser dolenta), és per a fer-s’ho mirar... No té justificació que uns jugadors de la qualitat dels del Barça puguin jugar tan malament precisament ara, què és el moment quan es decideixen els títols.

Dissabte ja van fer emprenyar la parròquia blaugrana. Els dos Madrid’s havien empatat a 1 i el Barça, guanyant, depenia d’ell mateix per a revalidar el títol de lliga... Però ni va guanyar, ni va empatar... Va perdre i això va provocar les burles de la parròquiablanca. I a mi, personalment, això me fot. Cada vegada sóc més anti-madridista que culer... I me fot (i molt!) que l’equip blanc ens passi la ma per la cara, tot i empatar a casa contra el seu rival de la capital...

A la pregunta de Jordi Bosch sobre si creia en la remuntada, tal com va dir després del partit del Parc dels Prínceps de París, anit, Luis Enrique ja va dir que no... Què aquesta vagada és més difícil. Jo tampoc i crec. L’eliminatòria anterior me vaig equivocar... Si ens atenem només al resultat que és el que compta... Però aquesta vegada torno a ser pessimista.

La culpa és només dels jugadors? No, rotundament, no. L’entrenador també hi té molt a veure... Per a què serveix tenir la possessió més del 60% del temps si això no se reflecteix al marcador... I pilota que roba l’equip contrari, perill que es crea a la porteria del Barça... Quants anys fa que està passant el mateix? I, a sobre, contra un equip que sap tancar-se, no sé sol trobar la solució ideal per a foradar la porteria... Recordo que al començament de la primera temporada de Luis Enrique, el Barça sabia contraatacar i, aquest fet, creava molta incertesa als equips contraris. Però aquesta virtut sembla que s’ha perdut.

Sobre temes de futbol sóc molt justet. Quan hi jugava ja era molt dolent... I d’entrenador no m’hi veig... Però trobo que hi ha coses que entren dintre de la lògica i, en canvi, no es fan.

Tot i que el joc ideal del Barça és el del toc per a tenir el control de la pilota, el futbol té molts més tàctiques. Luis Enrique va passar d’un 4-3-3 (4 defenses, 3 mitjos i 3 davanters) a un 3-4-3 (3 defenses, 4 mitjos i 3 davanters) La segona opció té més riscos en defensa, però permet atacar millor. El que no entenc és perquè quan es juga fora de casa s’han de córrer tants riscos. No seria millor jugar amb un 4-4-2 (4 defenses, 4 mitjos i dos davanters)? No seria millor donar el control de la pilota a l’equip rival i contraatacar?

I encara una darrera pregunta. Quan el Barça pressiona als equips que juguen molt tancats, en lloc d’intentar entrar a l’àrea amb la pilota controlada, amb la dificultat que té això o centrar pilotes a l’olla esperant el remat de cap d’algun jugador com Piqué, no seria millor tenir a algú que xutés bé des de fora de l’àrea?

Recordo als germans Òscar i Roger Garcia que tenien un potent xut des de lluny i que de tant en tant feien gols antològics... Ja des dels equips inferiors, no es poden preparar jugadors amb aquesta qualitat? Sembla que només el mig centre organitzador sigui el model Barça (Guardiola, Xavi...)

LA NOSTRA RIBERA 141

ALCÁZAR DE SAN JUAN 1

Aquests molins d'Alcázar de San Juan no han funcionat mai. Els van posar com un reclam turístric. 

Tres notes sobre els Pressupostos

JOAN TAPIA

Periodista

Montoro ja s'ha polit el 54% abans d'elaborar els comptes del 2017

Ja es coneixen els Pressupostos i sorgeixen tot tipus de crítiques. Algunes correctes, però altres inadmissibles perquè ho volen tot: apujar la despesa social, més inversió pública i abaixar els impostos. Ignoren una cosa elemental: que per a un nivell d’ingressos –difícil d’augmentar a curt–, quan estires la manta de la despesa cap a una banda, forçosament despulles les altres. Telegrafiaré tres notes –no partidistes– que indiquen que, malgrat que l’economia creix i es crea ocupació, seguim en una situació molt delicada.

UNA. De cada 100 euros que l’Estat recapta o demana prestats, el 54% ja el té gastat. Solo pot usar –i amb no gaire llibertat– el 46% restant. En efecte, la despesa en pensions creix el 3,1%, per l’augment del nombre de pensionistes, tot i que la pensió individual pugi només el 0,25%. Són ni més ni menys que 139.600 milions, el 40% del total.

Ningú voldrà que l’Estat retalli per aquí. Tampoc es poden deixar de pagar els 32.171 milions d’interessos pel deute acumulat (dèficits anteriors) perquè necessitem seguir demanant diners als mercats. Així es gasta un altre 9% del total. I l’assegurança de desocupació –només la dreta més recalcitrant vol eliminar-la– pujarà a 18.000 milions, un 5% de la despesa. El 54% del Pressupost ja està, doncs, consumit. Cal entendre llavors el pobre Montoro. Afronta una equació infernal perquè la despesa en pensions i en pagament del deute (ara els tipus d’interès són molt baixos) només poden augmentar.

DOS. Encara que els ingressos pressupostaris pujaran el 7% perquè el PIB torna a créixer (no passa el mateix amb les cotitzacions socials), la despesa total ha de baixar per reduir el dèficit del 4,3% del PIB del 2016 al 3,1% el 2017. Per complir amb Brussel·les i perquè no segueixin pujant els interessos del deute.

Conclusió: s’han d’usar les estisores. Però no amb el 54% ja consumit, ni amb els sous dels funcionaris (pugen l’1%), ni en la despesa social (després d’anys de retallades), ni per impedir lleugers i raonables augments en educació i investigació. Llavors... les estisores ataquen amb força la inversió pública, que cau un 21% respecte al que es va pressupostar (no realitzar) el 2016. La inversió en infraestructures es redueix a 7.540 milions quan abans de la crisi va ser de 24.000. ¿És raonable o és una solució avui i un problema demà?

I així, malgrat el que Rajoy va prometre a Barcelona i malgrat que la inversió a Catalunya puja del 10,7% al 13,4% del total, en valors absoluts baixa un 2,6%. Menys que al País Basc (15%) o Galícia (32%) o Andalusia (37%) però baixa. La inversió només puja a Canàries perquè els Pressupostos depenen del vot de dos diputats illencs de partits diferents.

TRES. Els comptes millorarien pujant una mica algun impost per gastar una mica més. O per no castigar el cine amb l’IVA. I hi havia acord amb Brussel·les d’un nou tribut a les begudes ensucrades que perjudiquen la salut. Però en aquest punt Ciutadans ha preferit el dogma –cap impost més– que modernitzar el país. ¡Caram amb la nova política!