XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. ACTUACIÓ AL LLIGALLO DEL GÀNGUIL 1

SORITA 5

La corrupció acabarà amb Rajoy

CARLOS ELORDI

Periodista

Al PP no hi ha rastre de dissidència, però molts quadros del partit no estan disposats a sacrificar les seves carreres

La corrupció acabarà amb la carrera política de Mariano Rajoy. D'aquí no gaire. Però no se sap quan, en quin moment, es produirà una conjunció de forces suficient per doblegar la seva resistència. El president del Govern rep cada setmana un nou cop, es debilita imparablement, al mateix temps que la situació general es deteriora. Però encara controla instruments per seguir aguantant, per creure que pot esperar que passi el xàfec, com fa des de fa anys. No obstant, tot indica que aquesta vegada no ho aconseguirà.

Rajoy no se n'anirà pel seu propi peu. Se l'haurà de fer fora. I perquè això es produeixi, la creixent indignació de l'opinió pública no només haurà de coincidir amb la pressió de les forces de l'oposició, sinó també amb el moment que sectors decisoris del gran empresariat i una part del mateix PP considerin que ha arribat el moment de buscar una alternativa. Aquesta conjunció de voluntats i interessos avui no existeix, però pot ser que en alguns despatxos se n'estigui parlant.

Units Podem està atacant en aquest terreny. Però és obvi que no serà l'ariet que desencadenarà el procés. Els altres partits no li donaran el protagonisme en aquesta causa. El PSOE, que està començant una transformació interna d'enorme calat, necessita temps per fixar la seva línia política i per decidir quan i amb qui atacar directament Rajoy. Ciutadans, que podria ser la clau d'aquest procés, també està en fase d'espera. Només quan cregui que té una oportunitat clara i relativament segura d'ocupar una part significativa de l'espai polític i electoral del PP, que és el seu gran objectiu, es llançarà a la batalla.

El poder econòmic no actuarà ni un minut abans que la pressió política sigui realment sòlida. La bona marxa de les dades macroeconòmiques no és precisament un estímul poderós per fer-ho en aquests moments. Però en aquest món no són pocs els que ja s'estan fent a la idea que les coses no poden seguir com estan, que Rajoy no durarà. Algú ja ho diu, naturalment en privat.

EL CONTROL DE L'APARELL

Al PP no hi ha cap rastre de dissidència que mereixi tal nom. Però hi ha molts quadros del partit que no estan disposats a sacrificar les seves carreres a la sort de Rajoy. ¿Esperaran una nova patacada electoral, a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, per aixecar la mà o s'atreviran a fer-ho abans arriscant-se a ser liquidats per un aparell que segueix controlant la situació interna?

Les coses es poden precipitar d'un dia per l'altre. Un nou escàndol, una nova ficada de pota com el nomenament del fiscal Moix, les pot accelerar. Però també pot passar que s'alenteixin a causa d'altres factors. Per exemple, del previst agreujament de la crisi catalana. Però aquesta distracció no durarà gaire. Perquè després d'atacar sense compassió els independentistes, com el Govern assegura que farà, caldrà asseure's a negociar. I Rajoy no valdrà per a això. I la necessitat de substituir-lo recuperarà força també per aquest motiu.

QUI A COP DE CONSTITUCIÓ MATA... A COP DE CONSTITUCIÓ MOR!

De Vergara a eldiario.es.

La majoria de la premsa d’avui coincideix que la sentència del Tribunal Constitucional de dijous sobre, diguem-li, l’amnistia fiscal de 2012, va significar una garrotada al govern de Rajoy i, més concretament per al seu ministre d’Hisenda Cristobal Montoro.

El Govern de l’Estat i el PP, el partit que el sustenta, són assidus en portar normes al TC que, sovint les qualifica d’anticonstitucionals amb la consegüent satisfacció que els produeix. Majoritàriament les normes que solen portar al TC han estat aprovades pel Parlament o el Govern catalans. Fixeu-vos en un detall: A l’Estatut de 2005 sé li van retallar una sèrie de punts, cosa que no va passar a d’altres estatuts redactats en la mateixa època i que contenien punts idèntics als del català, només perquè aquests no van ser recorreguts i, per tant, a hores d’ara estan completament vigents. Incongruències d’un Estat que quan sé tracta de perjudicar a Catalunya, el cafè per a tothom no existeix. Però en aquest cas, el tribunal se’ls hi ha girat en contra... No sempre sé pot guanyar.    

La sentència qualifica d’anticonstitucional el decret del Govern Central, però a la vegada, per a no crear inseguretat jurídica, no demana cap revisió per als defraudadors. La sentència va ser aprovada per unanimitat de tots els membres del tribunal.  

Cal recordar que es van acollir a la regularització uns 30.000 contribuents, entre els que hi havia alguns dels que després han estat encausats per la Gürtel, la Púnica o del clan Pujol... O sigui, el milloret de cada casa. També cal recordar que havien de tributar al 10% (si ho haguessin declarat a la renda quan tocava hauria rondat el 50%), però que en molts casos, a l’haver prescrit el fet, no es va recaptar res.

Què diu la sentència del TC? El més important del que recull és que l’Estat va abandonar una de les seves obligacions com és la de perseguir el frau fiscal, donant així un tracte de favor als defraudadors sobre la resta de contribuents. També posa les bases per a que en un futur no hi pugui haver cap altra amnistia fiscal.  

Tot i el paperot que li ha tocat fer aquests anys a Montoro, el ministre ha estat un dels pocs membres del govern que ha sortit prou ben parat en tos aquests anys si el comparem amb altres companys seus com per exemple Gallardón, Catalá, Soria, Mato, Wert, etc. Semblava tenir un discurs coherent, tot i que, sovint, discrepava de les seves mesures i de l’efectivitat que podien arribar a tenir, semblava coherent dintre de la doctrina econòmica que defensa el seu partit.

Però la sentència de dijous del TC ho canvia tot. El TC diu al govern que el tracte no ha estat igual per a tothom i, sense dir-ho explícitament, és evident que es va fer per a beneficiar els seus (la classe treballadora no podem tenir diners als paradisos fiscals) És per això que des del PSOE i Podemos ja han demanat la dimissió de Montoro.

Una dimissió des del meu punt de vista justificada tot i que, en casos com aquest, trobo que hauria de ser el propi ministre el que hauria d’haver presentat la dimissió sense esperar que algú li suggerís fer-ho. L’excusa que han fet servir d’altres membres del Govern quan diuen que compten amb el suport de Rajoy, no és vàlida.

Si Montoro, com la resta de ministres que han estat qüestionats per diverses raons, tingués un mínim de decència, hauria dimitit només conèixer la sentència, però una vegada més s’ha demostrat que el PP és un partit d’indecents... Sí, i corruptes també!