divendres, 16 de juny del 2017
A cavall de la bomba atòmica
Periodista
¿Per què no ataca Madrid d'una vegada?, semblen preguntar-se Puigdemont i Mas. ¿Per què no fa alguna cosa que justifiqui obrir aquí una sortida honrosa?
M’arriben contínuament teories sobre el desenllaç a curt o mitjà termini de l’escalada de la tensió sobre Catalunya. Una de les més insistents és que l’independentisme ja no sap com aconseguir una actuació nítidament desproporcionada de Madrid que modifiqui la visió internacional, espanyola i interior del que està passant. Si això acaba sense unes quantes bufetades físiques injustificades, si el desenllaç són quatre decrets recolzats en la mateixa legalitat democràtica espanyola que recolza avui l’existència i els límits del Parlament, les presses d’aquests últims cinc anys hauran sigut un mal camí. Catalunya serà essencialment diferent, però segons aquesta teoria viurà com la d’abans.
¿Per què no ataca Madrid d’una vegada?, semblen preguntar-se Puigdemont i Mas. ¿Per què no fa alguna cosa que justifiqui obrir aquí una sortida honrosa, un compàs d’espera encara que sigui per reconeixement d’impotència davant la força avassalladora de la violència física? Un amic indepe havia arribat a tenir un somni. ¿Recorden l’escena final de la pel·lícula Doctor Strangelove? Imaginava Rajoy cridant com un vaquer embogit, muntat a cavall d’una bomba atòmica mentre descendia cap al Parlament. El meu amic necessitava aquest Rajoy.
La veritat és que la seqüència era fàcil d’imaginar. La retallada de l’Estatut quan ja havia sigut votada per les Corts i els ciutadans, o les taules petitòries de firmes contra Catalunya que va atiar el PP ens van donar imatges similars –més contingudes però igual de rotundes– a aquell moment de la pel·lícula de Stanley Kubrick. És a dir, Rajoy ja ha cavalcat boig, alegre i feliç sobre bombes atòmiques degradadores per sempre de la convivència normal entre Catalunya i Espanya. Però potser en va aprendre.
Fins a la pròxima, sense pressa
Si el cavall desbocat no entra a la terrisseria, ¿quin recurs els queda als que tenien com a úniques alternatives esperar-lo o confiar en una insurrecció popular improbable? Provocar tensió fins a l’últim minut, minimitzar danys, limitar les inhabilitacions als que no volen o no poden seguir, maquillar el que ha passat, imposar un relat benevolent i esperar fins a la pròxima oportunitat. I aquesta vegada amb menys pressa, aquesta vegada sense descartar que Espanya efectuï un canvi constitucional lògic quan ja no hi siguin Rajoy i els seus 40 lladres.
Primer treball polític urgent del sobiranisme: en aquest país que tant celebra les derrotes històriques, convertir la pèrdua del temps invertit en una nova gran victòria moral. Segon: deixar de pensar com endossar als funcionaris les responsabilitats dels polítics. Tercer: dibuixar una continuïtat malhumorada de l’autonomia deixant de menysprear el catalanisme popular emergent que sorgeix i es construeix sòlidament des de l’esquerra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)