LA NOSTRA RIBERA 209

VILAFRANCA DEL CID 9

La mentida de Guardiola

LUIS MAURI

La independència és un anhel polític legítim, però aquesta legitimitat queda danyada quan les arengues dels seus líders es consoliden en fal·làcies

Se sol atribuir a Joseph Goebbels, el sinistre narcisista que va dirigir el Ministeri de Propaganda del Tercer Reich, una sentència tan cèlebre com inquietant: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. L'autoria de Goebbels mai ha sigut certificada, però aquesta màxima de la roïnesa política guarda relació amb el que els psicòlegs anomenen memòria implícita.

La memòria implícita és la que entre altres coses ens permet conduir sense estar decidint de forma conscient totes les nostres accions. D'aquesta memòria es deriva un efecte denominat il·lusió de veritat, mitjançant el qual les persones tendim a creure amb més facilitat les formulacions que ens resulten familiars. La repetició d'un missatge fal·laç multiplica les possibilitats que l'enunciat pugui ser conegut pel receptor i, en conseqüència, que aquest li atorgui credibilitat.

Fa anys que l'independentisme català està repetint de forma indesmaiable una mentida que part de la població ja ha paït com si fos una veritat. Que Espanya és un Estat antidemocràtic on la dictadura franquista és molt més que un episodi de la història recent, és l'essència mateixa d'aquest Estat. Un Estat que subjuga Catalunya com una possessió colonial i que priva els catalans dels seus drets polítics i llibertats civils.

Falsejant la guerra civil

La repetició d'aquesta mentida -que entronca amb una altra fal·làcia, que la guerra civil no va ser un conflicte de classes i ideològic que va fracturar Espanya en tots els seus territoris, sinó una agressió d'Espanya a Catalunya- va arribar al zenit diumenge passat quanl'herald sobiranista Josep Guardiola va demanar suport internacional per defensar “els drets avui amenaçats a Catalunya, com la llibertat d'expressió política i el vot” i afrontar “els abusos d'un Estat autoritari”.

La independència és un anhel polític totalment legítim. Però aquesta legitimitat queda perjudicada quan les arengues dels seus líders i icones es consoliden sobre fal·làcies. Mariano Rajoy, el seu partit i el seu Govern carreguen amb la gran irresponsabilitat d'Estat d'haver no solament permès, sinó provocat el vesper català: firmes al carrer contra l'Estatut, exaltació del nacionalisme espanyol més obtús, menyspreu de la societat catalana, obstinació, espuri càlcul electoral... Però entre això i proclamar que Espanya és un Estat autoritari hi ha una mentida colossal.

El sistema espanyol, Catalunya inclosa, té problemes molt greus. El principal, la corrupció endèmica. Però resulta cansat per obvi haver de recordar que la seva condició democràtica està garantida per el seu ordenament jurídic i certificada per la comunitat internacional. Cansat i fins i tot vergonyós, haver d'acudir a barems independents com el britànic 'Democracy Index 2016', que situa Espanya en el lloc 17è del rànquing mundial de qualitat democràtica, per davant dels EUA i Itàlia i França; l'austríac 'Global Democracy Ranking 2013-2014' (Espanya, 19è; Itàlia, 27è), o el nord-americà 'Freedom in the world 2016', que atorga a Espanya 95 punts sobre 100 (França, 91; EUA, 90; Itàlia, 89).

Purgues a la premsa

A força d'arrogar-se una inexplicable superioritat moral, el bloc independentista passa per alt els esvorancs que presenta la seva pretesa excel·lència democràtica (llei de desconnexió secreta que atempta contra la independència judicial, convocatòria unilateral d'un referèndum sense garanties democràtiques que trencaria la Constitució i l'Estatut, veto al debat al Parlament…). Mentrestant, la seva maquinària mediàtica d''agit-prop' assenyala els periodistes desafectes i reclama sense cap mena de pudor purgues als diaris independents.

En fi, separem-nos, confederem-nos, federem-nos o quedem-nos com estem. Però tinguin la decència de deixar de mentir-nos.

39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.