Director
Al debatre l'Estatut del 1979, les Corts assumien l'Espanya plurinacional, però avui ens expliquen que no hi ha pacte possible entre l'Estat i Catalunya
En aquests temps de confrontació i dogmatismes, en què a l'immobilisme constitucional s'oposa un unilateralisme irracional, és aconsellable extreure lliçons de la nostra història. Han passat gairebé quatre dècades des que el Parlament i les Corts van pactar l'Estatut de Sau, que una vegada aprovada la Constitució restituïa l'autogovern a Catalunya.
Crida l'atenció l'esperit constructiu de debats com el celebrat el 13 d'agost de 1979 en la comissió constitucional del Congrés. Encara que la fràgil democràcia espanyola vivia pendent de l'amenaça militar, allà es va parlar de Catalunya com a nació, i d'Espanya, com a Estat plurinacional.
Ho va fer el socialista Alfonso Guerra, el mateix que ara rebutja l'aposta plurinacional de Pedro Sánchez i advoca per suspendre l'autonomia catalana. “L'Estatut confirma una tendència de tots els pobles d'Espanya: Espanya com a nació de nacions”, va defensar el número dos del PSOE abans d'expressar el seu suport a “aquesta necessària aspiració d'identitat nacional dels catalans”.
Als antípodes, el falangista Blas Piñar es va oposar a l'Estatut perquè, segons ell, la introducció del concepte “nacionalitats” a la Carta Magna havia convertit Espanya en “un Estat multinacional”: “Com a màxim, tindrem un Estat anomenat Espanya o, simplement, Estat espanyol.”
CALDERÓN I CERVANTES
En nom de Manuel Fraga, José María de Areilza expressava el seu respecte a la “identitat política, històrica i cultural” dels catalans i parlava de “pobles amb identitat pròpia”. I Antoni de Senillosa recordava que “persones tan poc sospitoses com Calderón de la Barca o Cervantes utilitzen el terme ‘nació catalana’”.
És clar que llavors les cessions eren recíproques. Així ho va apuntar Macià Alavedra (Minoria Catalana): “L'acord no té per què satisfer-nos plenament en tots i cada un dels seus punts.”
38 anys després, els polítics ens expliquen que el conflicte català no té solució, que res és negociable: ni el referèndum 'sí o sí', ni la independència 'ara o mai', ni l'‘statu quo’ petrificat. Quan la història ens diu que sense transacció no hi ha transició, tampoc nacional.