dimarts, 18 de juliol del 2017
La rebel·lió d'un noi excel·lent
Periodista
Puigdemont afronta el gran repte d'un referèndum creïble sense respectar la legalitat
Puigdemont va comparèixer ahir pel cessament del conseller Jordi Baiget. Va dir que el president podia nomenar i separar el seu equip. Elemental. I tant ell com Jordi Turull, portaveu de Junts pel Sí, van assumir que Baiget havia sigut un bon conseller. Només una breu al·lusió a la necessària confiança i ni va contestar a l’oposició.
Em vaig quedar 'pasmao', que diria Alfonso Guerra. O sigui que Baiget era un noi excel·lent –com es canta en els aniversaris– i per això se l’aparta. En realitat, Baiget va fer el que li està prohibit a tot ministre. Va dir que el gran objectiu del Govern –el referèndum– era impossible. Va afegir que els ministres no eren informats i que les decisions clau es prenien fora. I, per acabar, va confessar que molts consellers del PDECat desitjaven la independència i estaven disposats a uns dies de presó –sortint bé a TV-3– però que no volien arriscar el seu patrimoni. I Jordi Baiget –des d’un partit centrista i d’ordre– té tota la raó. El que passa és que a CDC el segle XXI se li ha indigestat. Maragall li va arrabassar la Generalitat i el líder fundador es va haver d’apartar per desordenat increment patrimonial. I al nou li van pujar al cap –com si fos un Quixot de Premià– els vapors del 1714. I de sobte, amb la intervenció de la CUP, Puigdemont –independentista de pedra picada– es troba al capdavant d’un partit al qual l’espanta més el Tribunal de Comptes que l’article 155. Puigdemont només podia cessar-lo, fins i tot sabent que no havia de fer-ho. Perquè quan Baiget, disciplinat soldat, s’insubordina és perquè ha olorat millor el seu partit i la societat. Aznar va dir que Catalunya es partiria abans que Espanya es trenqués. La vicepresidenta Soraya –menys grandiloqüent– va dir ahir que el govern català s’estimbaria amb el referèndum. ¿Només ho afirma per haver llegit la crònica d’un diari que detalla una reunió Puigdemont-Junqueras, en la qual el segon es va negar a comandar el referèndum, excepte que hi hagués una purga prèvia de Consellers del PDECat?
Puigdemont va assegurar que Jonqueras se n’ocupa des de fa mesos, però s’estava anunciant que es nomenaria un conseller per a aquell repte. El president tampoc va descartar nous canvis de govern però –contra el que va circular a primera hora– no els va fer. ¿Està capturat entre un PDECat, que va redescobrint la força de la gravetat, i un Junqueras que es menja a les enquestes l’antiga CDC?
DIFÍCILS REVOLUCIONS
Les revolucions són difícils a l’Europa d’avui. I trencar un Estat de la UE té poc a veure amb la independència dels països bàltics (contra la Unió Soviètica) fa 30 anys. Quan Junqueras va dir, abans del 9-N, que la independència podia exigir una vaga general, l’independentisme benpensant es va escandalitzar. Però trencar unilateralment Espanya seria rupturista. Més propi de joves aïrats que de gent assenyada de classe mitjana que es va apuntar al partit del peix al cove.
Només Mas, brillant alumne d’Aula, va poder convèncer el seu partit, i mig Catalunya, que era compatible ser president 'business friendly' i exitós agitador revolucionari.
dilluns, 17 de juliol del 2017
LA PROVA DEL 9
 |
| De Ferreres al Periódico. |
Si la memòria no me falla, la primera vegada que vaig veure fer la prova del 9, i concretament per a conèixer si una divisió estava ben feta, va ser al mestre Joan Maria Vives. Després d’ell no ho he vist fer a ningú més.
Però no, no us vull parlar d’operacions matemàtiques ni res que sé els hi sembli... Vull parlar-vos (com no!) de política.
Diguin el que diguin, el tema de la independència de Catalunya i tot el que va lligat a ella ha portat a la radicalització de moltes persones. Per una part els partidaris del sí, la d’aquells que el dia 3 d’octubre volen proclamar la independència si guanya el si al referèndum ni que sigui per un vot... I per l’altra els partidaris del no, la d’aquells que ja haurien suspès l’autonomia i posat els tancs al carrer (com a exemple les paraules de Pablo Casado d’ahir mateix ) Les postures són tan contraposades que sembla que negociar sigui una paraula inexistent en els seus respectius diccionaris.
Fa unes setmanes vaig escoltar dir-li a algú que la situació és com aquella carrera suïcida de cotxes que tantes vegades hem vist als cinema: Dos cotxes van a tota velocitat cap a un precipici i guanya el que més aguanta que és el darrer en tirar-se del cotxe que acaba estimbant-se pel precipici. El problema és que sinó té tires del cotxe acabes caient amb ell. M’agrada més aquest símil que el xoc de trens que sé sol emprar amb freqüència.
No sé si tu, amic que estàs llegint aquest comentari d’avui, sigui quina sigui la teva la teva opció estaràs d’acord amb el que estic dient. Però el que tinc clar és que la situació només es desbloquejarà com a fruit d’una negociació entre els dos governs. Una declaració unilateral d’independència no tindria el suport majoritari de la comunitat internacional i, per tant, seria inviable.
Tornant al la carrera de cotxes, hi ha qui diu que el govern català intenta forçar al màxim la situació per a poder tenir més contraprestacions quan acabin negociant. I ara és quan torna a sortir la prova del 9. En una escala de l’1 al 10, on l’1 seria el punt de partida de una de les parts (més indiferent quina) i el 10 seria el punt de partida de l’altra, quin podria ser el punt de retrobament de les dues posicions? De veritat pot existir un apropament entre totes dues parts? Ara per ara, amb els governs que hi ha aquí i allà ho veig poc factible, però no impossible. No sé que passaria amb governs d’altres colors... Parlo exclusivament de la situació actual.
L’Estat plurinacional (amb estructura federal?) que advoquen els socialistes pot estar bé com punt de partida però té un problema monumental. Per a prosperar una reforma constitucionals (no se pot fer de cap manera més) necessita del vot favorable del 2/3 de la cambra (no val per majoria absoluta) i ara per ara, al menys de que hi hagi un daltabaix electoral a les properes eleccions, és del tot impensable que hi hagi una majoria suficient de diputats que hi voti a favor. Si per a tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat cal fer filigranes i surten pels pèls, imagineu-vos una reforma de la Constitució d’ampli abast.
De moment, i si ens atenem a la consulta electoral que avui publica la Cadena SER, el PP tornaria a guanyar i pujant respecte al darrer sondeig.
Per acabar només dir-vos que sembla ser que la prova del 9 no és infalible, com tampoc ho és cap posicionament polític i, per tant, la situació actual pot canviar en qualsevol moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)