LA NOSTRA RIBERA 239

COVA DE SANTA LLÚCIA (LA BISBAL DE FALSET) 8

Els altres ambigus

ANTONIO FRANCO

Periodista

Algú podria estar pensant més o menys així: "Sense una majoria reforçada, amb menys del 50% del vot popular darrere, em carregaré l'Estatut i el seu règim i dictaré la independència"

Algú podria estar pensant una cosa més o menys així. «Governo Catalunya gràcies a la normativa legal de l’Estatut i condueixo el procés cap a la independència demanant que se m’obeeixi per aquell Estatut nostre que reconeix una majoria raspada que m’avala. Ara rebutjo els límits d’aquest Estatut (ho diuen no només Rajoy, Arrimadas, Iceta i el Tribunal Constitucional, sinó també el nostre Consell de Garanties al recordar que no tinc dret a modificar els grans eixos del país sense una majoria reforçada i qualificada del Parlament). Però, sense tenir-la, amb menys del 50% del vot popular darrere, em carregaré l’Estatut i el seu règim i dictaré –aquest és el verb, diran– la independència. Afortunadament no m’acusen de traïdor. Ni tan sols d’ambigu: li hem penjat aquesta llufa de l’ambigüitat als comuns, que diuen que tal com estan els preparatius i el seu encaix legal el referèndum serà una gran moguda però no un referèndum de debò».

Altres deuen reflexionar probablement així. «Nosaltres, els independentistes de debò, els de sempre, a les pròximes eleccions tindrem amb gairebé total seguretat majoria per governar tret que hi hagi un desastre general o un escapçament per inhabilitació. Però, compte, no és segur que aquesta vegada ja sigui la bona i definitiva per a la independència. No és segur que el 2 d’octubre, passi el que passi, comenci el nou Estat, encara que això pot estar al nostre abast d¡’aquí molt pocs anys i per a la nostra generació de líders. ¿Què cal fer ara? ¿Cremar-ho tot a la carta de la urgència o seguir avançant i a través d’una nova etapa autonòmica –emprenyada– aconseguir que l’independentisme arribi a la xifra màgica i possible del 60 al 70% i s’imposi a Espanya i a fora que l’única sortida és acceptar la voluntat clara dels catalans. Possiblement ara convé arribar a aquest escenari. Però hem d’evitar que a curt termini ens considerin ambigus si al final aquest és el camí».

EL FULL DE RUTA

Altres, antisistemes que ara marquen el full de ruta del sistema, no accepten que això mateix sigui una ambigüitat. Com que la majoria de l’opinió pública catalana no vol el seu model es dediquen burxar a partir de les seves arrels històriques. ¿Els ha sorprès que alguns d’ells pensin sobre el que s’ha de fer en la moderació i el pacifisme del segle XXI amb les esglésies? ¿No els sembla ambigu que proposin que passin a fer-li la competència a El Corte Inglés sota la denominació d’economat (seria l’economat que cridaria més l’atenció del món i posaria la catedral de Barcelona en el rànquing de les visites turístiques a la mateixa altura de la Sagrada Família). Es tracta especialment de guanyar espai als comuns, aquells ambigus oficials que poden aixafar tantes guitarres si en les pròximes eleccions aconsegueixen posar-se al capdavant de l’oposició.

SOBRE LA DIMISSIÓ DEL DIRECTOR DELS MOSSOS D’ESQUADRA

De Ferreres al Periódico d'avui.

Dilluns una notícia destacava sobre la resta: La dimissió d’Albert Batlle, Director General del Mossos d’Esquadra. Me’n vaig assabentar per l’alerta que tinc al mòbil i que m’avisa quan hi ha una notícia destacada. E les 3 de la tarda, quan ja anava amb el cotxe, la SER hi obria el butlletí de notícies i ja per la nit, Antena 3 (una emissora que no miro quasi mai), també va començar el Telenotícies informant sobre la dimissió del cap del Mossos. No cal ni dir-ho que les capçaleres d’ahir dels diaris més importants de Catalunya també se’n feien ressò. Molt possiblement a l’hora de profunditzar a la notícia, cadascun d’ells ho va fer segons li convenia , seguin la seva línia editorial.    

Albert Batlle durant molts anys va ser regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona fins que, per discrepàncies amb la direcció del partit, el va abandonar llançant-se als braços del sobiranisme. Eren els temps en els que Ramon Espadaler era el Conseller d’Interior i encara no era previsible que la situació catalana (tal com la qualifiquen molts mitjans de comunicació) arribés tan lluny. Per tant, a l’Albert Batlle li devia semblar que tot seria bufar i fer ampolles.

Les primeres crítiques i peticions de dimissió ja les va tenir quan els Mossos van detenir a diversos electes per desobediència. Segons les CUP la policia autonòmica catalana s’hauria d’haver apartat dels cassos.

Els funcionaris coneixem bé les obligacions i els deures que tenim. Una altra cosa ben diferent és que no ho vulguem acatar, tot i haver-ho promès o jurat en la nostra presa de possessió. Sabem el que ens hi juguem i que de vegades és el pa de la nostra família. És molt fàcil, per aquell que no és funcionari, dir el que hem i no hem de fer. Però segurament, aquells que parlen tant, a l’hora de la veritat farien el que nosaltres fem. Per això des dels sindicats de la policia autonòmica sé li va demanar al ja dimitit Albert Batlle que no polititzés els cos i, aquest, ja sigui per això o perquè ho tenia clar, així ho va fer.

Però no sembla que passarà el mateix amb la nova cúpula d’interior. Si Puigdemont va nomenar Joaquim Forn com a Conseller d’Interior va ser precisament per tenir una home de la seva absoluta confiança al capdavant d’una conselleria clau en aquests moments. Forn és com Puigdemont un independentista de pedra picada que equival a dir que és un fanàtic del procés. Ja sabeu que passa a aquells que hi tenen dubtes: Què se’ls aparta.

Després de la dimissió de Batlle, la Direcció General del Mossos estava bacant i s’havia de cobrir ràpidament. Per al lloc van pensar amb Pere Soler, un altre hooligan que si bé és cert que va ser director general d’institucions penitenciàries, també és cert que ha vet valer el seu currículum de twitter a l’hora d’aconseguir el nou lloc de treball. Soler, amb les seves piulades va donar totxo als seus rivals polítics així com també a tots els espanyols... (D’espanyols, com de catalans, francesos o anglesos, algun n’hi haurà de bo, tampoc cal que se generalitzi)

A partir d’ara caldrà veure que faran els Mossos quan rebin una ordre del jutjat per a detenir o notificar una citació a algun electe. Faran el què han de fer com a funcionaris que són o desobeiran el mandat judicial?

Potser estem davant d’una altra desraó com tantes altres que han anat sortint al llarg de tot aquest temps.

Per un costat i per l’altre... És com el joc dels disbarats...