 |
| De Ferreres al Periódico. |
Amiga, amic, companya company, persona a la
que tal vegada ni conec, ho sento per tu.
I t’ho dic de cor. Sento que totes les teves il·lusions posades amb el procés
que havia de portar-nos cap la República Catalana, en pocs segons se’n anessin en
oris.
Tu que confiaves amb els polítics, que de bona
fe t’havies implicat amb el procés... Fins i tot havies estat voluntari en el
referèndum de l’1-O... Que vas començar-ho a fer quan vas votar a Junts pel Sí,
en aquelles eleccions que té van dir eren
les de la teva vida. Ho sento per tu,
de veritat!
Segurament una de les persones menys
desenganyades d’aquest país sóc jo. Si jo que durant tot aquest procés no he
canviat mai de discurs. No m’he mogut un mil·límetre del meu pensament. Us ho
vaig dir al principi i us ho torno a dir avui que és un d’aquells dies en que
costa pair: Sóc pragmàtic, es a dir
que dono més importància a les
conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Vaig
intuir des de primera hora que al final el sobiranisme acabaria desistint. No m’esperava
però que l’Estat acabés actuant amb tanta contundència com ho ha estat fent
durant les darreres setmanes, però si que vaig pensar des d’un primer moment
que Catalunya no comptaria amb els suports necessaris per a proclamar la
independència. Catalunya va començar no sent ni el Quebec, ni Escòcia i ha
acabat no sent Eslovènia, tot i que els més crèduls encara hi confien.
Anit, poc després de que Puigdemont declarés
la República catalana i la deixés en suspens al cap de pocs segons, un amic me
va enviar per missatgeria mòbil un tall de veu que, com quasi sempre, era
anònim i que parlava de la intel·ligència dels nostres polítics i que si havien
actuat d’aquella forma ho havien fet, simplement per a guanya temps tal com ho
va fer la república adriàtica, una república, per cert, no reconeguda per
Espanya. Eslovènia naixia d’un país en descomposició com era Iugoslàvia i
després d’una guerra que podríem qualificar com fraternal. De lluny, i
afortunadament, no és el cas de Catalunya.
 |
| De Vergara a Eldiario.es. |
Mentre escoltava aquest missatge, les imatges
i les informacions que estava oferint TV3 no deien això. Cares i gestos de
decepció i informacions periodístiques que així ho corroboraven per si a algú
encara no li havia quedat clar.
La resposta al meu amic (que per cert, avui compleix
anys) va ser aquesta: Qui només vol veure
blanc, sempre veure blanc. Així de senzill. Només cal fixar-nos amb els
resultats electorals d’un partit sumit en la corrupció o el desgovern.
Vosaltres heu vist mai que tregui 0 vots? Mai! Sempre hi ha qui hi confia cegament
passi el que passi, qualsevol que siguin les circumstàncies.
De moment sembla que s’ha acordat un mes de
treva. Per a què? Per a poder escriure la crònica d’una mort avançada? Si ja
sabem quin serà el final. De fet, a hores d’ara, als despatxos, ja estarà
escrit.
Per acabar vaig a donar-vos-en una primícia informativa.
Coneixeu el llenguatge dels gestos? Podríeu descobrir alguna cosa d’una persona
només per la seva forma d’actuar? Anit, Puigdemont, a la sortida del Parlament,
va encaixar de mans al sergent dels Mossos d’Esquadra que comanda l’escamot que
té com a missió la seguretat de les diputades i diputats i també de les
instal·lacions. Un gest que, segons el propi sergent és del tot inusual. Sempre
que arriba el President, el sergent sé li apropa, li dona les novetats, sé posa
sota les seves ordres i el President li dóna la ma. Quan se’n va, quasi mai...
És significatiu aquest gest? Potser sí... Potser
ahir, el President Puigdemont s’acomiadava del meu amic, saben que dintre de
pocs dies dimitirà i convocarà unes eleccions autonòmiques.
