dijous, 12 d’octubre del 2017

LA ‘PLAÇA’ DEL CARRER DE LA PEIXATERIA

La ‘plaça’ del carrer peixateria és l’espai que hi ha a la part de davant del casal d’avis, ara ocupat per una àmplia vorera, uns aparcaments en bateria i el pas per als cotxes.
Antigament, l’edifici del casal d’avis constava de dues parts perfectament diferenciades: l’escorxador i la peixateria (d’aquí el nom del carrer) L’escorxador ocupava aproximadament 2/3 parts de l’edifici i tenia dues portes. La primera (que no la principal) donava al carrer Peixateria i la segona just a la part oposada, allà on comença ara el passadís que uneix el casal amb l’auditori. En canvi, la porta de la peixateria mirava cap on està el parc infantil.

Abans d’urbanitzar aquest espai (la part més ampla del carrer), hi havia una espècie de plaça (d’aquí que ho hagi posat entre cometes) on sé solia jugar a futbol. De fet, aquest lloc feia les funcions de pati de l’escola que, com sabeu, va estar ubicada als baixos de la Casa Consistorial fins que es va construir la nova escola al carrer Catalunya ocupant una part de l’antic bancal de les Melques.

Un altre element del carrer era la bàscula per a pesar vehicles o millor dit les mercaderies que carregaven. La plataforma de la bàscula estava a nivell de carrer i, per tant, no significava cap impediment a l’hora de fer rodar la pilota. Amb la construcció de la bàscula de la cooperativa, la del costat de l’escorxador va entrar en desús.  
L’improvisat camp de futbol tenia una porteria allà on començava el bancal de la Constantina i l’altra davant del bancal del Chavarrio. A tots dos costats hi havia un arbre que feia de pal i l’altre pal era la prolongació d’una pedra. El problema venia quan un equip deia que la pilota havia entrat i l’altre considerava que era pal... Hauria estat bé poder usar el VAR (Video Assistant Referee o Assistència per Vídeo a l’Àrbitre)
Com que el recinte no era tancat, en qualsevol moment podien passar persones o vehicles (recordeu que estem parlant d’un tram de carrer) Què passava llavors? Què algú demanava parar el joc i tot es congelava com si fos una fotografia en tres dimensions: Qui conduïa la pilota, la xafava aturant-la i la resta quedaven quiets. Però sempre hi havia qui en volia treure avantatge i es movia cap a la direcció que més l’interessava amb la reprovació dels jugadors de l’equip contrari.  

De tant en tant la pilota parava al sostre de l’escorxador (l’encallavem –així ho diem) i com no podia baixar perquè hi havia una petita cornisa que ho impedia, havíem d’anar a les oficines de l’ajuntament a buscar la clau de l’escorxador (l’escorxeria) ja que allí hi havia una escala de ma de 21 esglaons, la més llarga del poble, suficient per a que poguéssim pujar a recuperar-la.   
Però no sempre s’hi jugava a futbol, tot i que era l’activitat més comuna. De vegades hi jugàvem a Pot i d’altres a Pam, ampliant la zona, ja que calia amagar-nos i havíem de buscar zones properes per a poder-ho fer. Potser algun dia explicaré en que consistien els jocs del Pot i de Pam.
Potser recordareu també que aquest lloc va ser durant un temps el camp d’entrenament del CF la Galera. El club de futbol, potser l’entitat degana del poble, ja que sinó recordo malament va ser fundada l’any 1927, va abandonar les competicions oficials durant anys i no va ser fins a principis dels anys 70 que va tornar-se a federar i jugar a la Tercera Regional catalana. El camp de futbol era el del Terrer, però com que no hi havia llum elèctrica, durant els mesos de l’any en que el dia era més curt, es va haver d’improvisar un lloc alternatiu per a poder entrenar. Allí, com que l’espai era molt més reduït, s’enllumenaven amb els focus d’uns quants cotxes distribuïts estratègicament.
I, finalment, en aquest mateix lloc, també recordo haver-hi vist fer bous. No sabria dir durant quans anys se’n van fer, però que al menys un any, sí.
Com heu pogut comprovar era un espai polivalent.        

LA NOSTRA RIBERA 323






LUGO 33





L'hora dels pragmàtics

ANTON LOSADA 

Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís

Els problemes creixen i el temps es perd en mans de dos governs i dos líders que prefereixen córrer davant la realitat que gestionar-la. Instal·lats en la lògica de la inevitablilitat i la dialèctica militar de la confrontació, les oportunitats es malgasten comptant manifestants, policies i banderes mentre Europa contempla estupefacta la incapacitat d'una democràcia teòricament avançada com l'espanyola per resoldre els seus problemes polítics.

Puigdemont ha guanyat temps demorant la DUI que li reclamen els seus mentre esperava que la divina intervenció de la UE o algun mediador providencial li guanyessin el dia. Ni ha sabut ni ha volgut afrontar que ni l'espanyol ni cap estat europeu li facilitarà la via unilateral. Ara s'enfronta al dilema d'explicar avui als seus per què la via unilateral ha arribat al seu final i convé fer transbord, o haver d'explicar-los demà per què Europa no els reconeix, com pensa convèncer els diners perquè aturin la seva estampida davant la incertesa o com espera obligar a reconèixer el nou Estat als molts catalans votants del PSC, Ciutadans i el PP que ja en tenen un.
Bany de realitat

Rajoy ha guanyat temps demorant la suspensió de l'autonomia que li exigeixen els patriotes més indignats parapetant-se darrere les institucions i recorrent al pensament màgic de la resposta proporcionada, que tots vam poder veure l'1-O que ràpidament es desproporciona. Quan ho hauria pogut fer, va preferir no articular cap estratègia d'Estat i no negociar cap resposta política per evitar donar explicacions als seus. Ara pot ser que no li quedi més remei que fer-ho mentre oportunistes a la caça de vots com Rivera l'acusen de cedir al xantatge nacionalista.

Els milions de catalans que van votar malgrat tot l'1-O van suposar un bany de realitat per a un Govern central que va jurar solemnement que no hi hauria votació. La marxa de centenars de milers de catalans amb la bandera d'Espanya i la senyera suposa un altre bany de realitat per a un Govern català que ha actuat com si fossin una espècie en extinció. Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís. 

Negociar, una oportunitat

Ni el bonisme ni el maximalisme serveixen per aconseguir-ho. Només els pragmàtics saben construir un compromís viable, perquè per a ells negociar és una oportunitat, no una traïció o una debilitat, i la intransigència no condueix mai a la fermesa. Els presidents han de triar, tots els altres també. O seguir embolcallats en les seves banderes i les seves proclames per acabar en el desastre i la melancolia, o entendre les demandes i les necessitats de l'altre, reconèixer-ho i buscar una solució comuna on tothom hi guanyi i tothom hi perdi de manera raonable.

Ni a Puigdemont se li pot exigir que vagi al Parlament a abdicar dels seus objectius, ni a Rajoy que abdiqui de les seves obligacions com a cap de Govern. Un bon pragmàtic començaria per aquí.