 |
| De Vergara a Eldiario.es. |
L’independentisme segueix dividint la
societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els
dolents, el altres.
Qui són els altres? Aquí ho hem de
deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la
Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre
a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil
futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No
recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia
uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per
tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.
Un amic virtual del PP
i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren
iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb
aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes)
pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la
majoria dels espanyols.
Evidentment és un error deduir que tots
els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els
independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen
igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com
més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem
díscols. Segur!
No fa gaires dies vaig llegir comentaris
per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i
Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí,
jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia
no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han
estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics.
I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin
a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple
qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens
diuen que són.
Afortunadament no tothom pensa com jo.
Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic
còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà
prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla,
ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es
respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he
viscut.
Sempre he pensat que tots els extrems
són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és
un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el
comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.
Sovint les xarxes socials reflecteixen
aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.
Des de fa uns anys, la societat catalana
tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar
part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire
habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi,
perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del
principi.
