 |
| Tortosa. Ciclista passant per l'antic pont del tren sbre l'Ebre. |
diumenge, 5 de novembre del 2017
Puigdemont el còmic
JOAN CAÑETE BAYLE
El deposat president sona com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui
Una de les pitjors coses que poden passar a un líder polític és que digui coses molt serioses i importants i part de la premsa (i de la població) se les prengui a conya. En un context de conflicte sol implicar que has perdut i, o bé no ho saps, o bé et resisteixes fins a l’absurd a admetre-ho. Mohammad Saïd al-Sahaf personifica aquest fenomen. Ministre d’Informació de Saddam Hussein, en els dies que van portar a la guerra explicava a la premsa internacional la postura oficial del Govern iraquià. A mesura que les tropes nord-americanes avançaven, la seva negativa a admetre la realitat es va tornar delirant. El 7 d’abril del 2003 va fer una de les rodes de premsa més esperpèntiques que es recorden. En una terrassa de l’hotel Palestina, Al-Sahaf va afirmar: «No hi ha tropes ni britàniques ni americanes a Bagdad». Darrere seu, a l’altre costat del Tigris, s’apreciaven a simple vista els blindats dels EUA. A la història Al-Sahaf ha passat amb el sobrenom Ali el Còmic.
Polític superat
Veig la roda de premsa de Carles Puigdemont a Brussel·les, i llegeixo i sento els cruels acudits que corren per les xarxes i penso en Ali el Còmic. De Puigdemont es diu que és un home de fermes concepcions independentistes, i aquest tret de caràcter, que fa tot just uns dies donava gravitas en les seves compareixences a Palau, a Brussel·les juga en contra seu. Ja no sona com un líder resolutiu, sinó com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui. El problema no és tant el que diu (la dura caiguda dissenyada per la Fiscalia carrega de raons la seva crítica a la politització de la justícia, el seu avís de què passa si tornen a guanyar els independentistes és molt pertinent) sinó el que es veu darrere seu mentre parla: el pèrfid 155 acaba (en principi) en unes eleccions en dos mesos, la inseguretat i falta de llibertat que pateixen ell i els sis consellers semblen no notar-la la resta del seu Govern, la bandera oneja a la Generalitat perquè ell no va ordenar arriar-la. Sí que hi havia tancs a Bagdad i la via unilateral a la independència ha acabat en via morta. Faria bé Puigdemont a deixar la seva paròdia en mans de Buenafuente. Ho fa molt millor.
El deposat president sona com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui
Polític superat
Veig la roda de premsa de Carles Puigdemont a Brussel·les, i llegeixo i sento els cruels acudits que corren per les xarxes i penso en Ali el Còmic. De Puigdemont es diu que és un home de fermes concepcions independentistes, i aquest tret de caràcter, que fa tot just uns dies donava gravitas en les seves compareixences a Palau, a Brussel·les juga en contra seu. Ja no sona com un líder resolutiu, sinó com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui. El problema no és tant el que diu (la dura caiguda dissenyada per la Fiscalia carrega de raons la seva crítica a la politització de la justícia, el seu avís de què passa si tornen a guanyar els independentistes és molt pertinent) sinó el que es veu darrere seu mentre parla: el pèrfid 155 acaba (en principi) en unes eleccions en dos mesos, la inseguretat i falta de llibertat que pateixen ell i els sis consellers semblen no notar-la la resta del seu Govern, la bandera oneja a la Generalitat perquè ell no va ordenar arriar-la. Sí que hi havia tancs a Bagdad i la via unilateral a la independència ha acabat en via morta. Faria bé Puigdemont a deixar la seva paròdia en mans de Buenafuente. Ho fa molt millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)