LUIS MAURI
¿D'on beu l'euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment? ¿D'una conversió euròfoba? ¿De l'allunyament?
La Inquisició, l’estalinisme i la Revolució Cultural maoista van convertir l’autocrítica en un concepte tètric. Milions de víctimes inermes esquarterades al poltre, carbonitzades a la foguera, afusellades, enterrades en vida als gulag siberians o liquidades pels guàrdies rojos de Mao i la Banda dels Quatre.
La vilesa, no obstant, no residia en la idea d’autocrítica. En cap d’aquests casos aberrants feies autocrítica, te la feien. Sumàriament.
L’autocrítica és una altra cosa. Ben entesa, sense pretextos repressius ni cilicis masoquistes, com a mètode d’aprenentatge i evolució, l’autocrítica és un exercici vàlid en molts aspectes de la vida per poc que intentis ser honest amb els altres i amb tu mateix.
La política, no obstant, sol ser terreny refractari a l’autocrítica. Aquí es porta més l’envestida contra el rival que l’assumpció de la més mínima responsabilitat pròpia. És cert que una campanya electoral o la seva antesala no són els millors moments perquè els partits s’entreguin a l’autocrítica, tants dies com té l’any. Però és que en el mercat polític mai sembla arribar l’ocasió propícia.
El fiasco de la DUI, per exemple. Estava despullada, era poc més que una impostura, una realitat màgica que va donar peu a diverses realitats terrenals: la intervenció estatal de la Generalitat, el trasllat nominal de més de dos mil empreses i el desdeny de la comunitat internacional. El fracàs ha sigut de tal magnitud que, fins i tot en portes d’una cita electoral, han aflorat algunes autocrítiques en el bloc independentista. I no solament procedents de persones encausades per la justícia.
Però alguna regla de la biologia política estableix que cada expressió d’autocrítica genera de forma instantània un anticòs la missió del qual és tapar o almenys limitar l’impacte de la primera. Després que els postconvergents Vila i Xuclà i el republicà Tardà admetessin de manera més o menys clara i intensa que la velocitat o els terminis del procés eren inadequats, Rovira va inocular l’anticòs copant el debat públic amb la tres vegades desmentida amenaça governamental d’un bany de sang.
Dies després, l’autocrítica vas ser reiterada per Mas i Campuzano. Solament unes hores més tard, l’anticòs l’administrava Puigdemont amb un relló de càstig a la Unió Europea. El coqueteig euròfob del president deposat va resultar tan oposat a la tradició del catalanisme polític i del nacionalisme català –que no són la mateixa cosa tot i l’afany uniformitzador del segon–, que Puigdemont s’ha vist obligat a rectificar.
¿D’on beu l’euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment personal pel desaire d’Europa? ¿D’una caiguda del cavall euròfoba inspirada en els apòstols populistes del brexit o del lepenisme? ¿De l’allunyament de la realitat del país del qual va fugir? Aquesta desconnexió era freqüent en l’exili antifranquista, però feia efecte al cap d’anys d’estranyament. Puigdemont únicament fa un més que és fora de casa; això requeriria disposar d’una capacitat ciclòpia per a elienar la realitat.
¿D'on beu l'euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment? ¿D'una conversió euròfoba? ¿De l'allunyament?
La vilesa, no obstant, no residia en la idea d’autocrítica. En cap d’aquests casos aberrants feies autocrítica, te la feien. Sumàriament.
L’autocrítica és una altra cosa. Ben entesa, sense pretextos repressius ni cilicis masoquistes, com a mètode d’aprenentatge i evolució, l’autocrítica és un exercici vàlid en molts aspectes de la vida per poc que intentis ser honest amb els altres i amb tu mateix.
La política, no obstant, sol ser terreny refractari a l’autocrítica. Aquí es porta més l’envestida contra el rival que l’assumpció de la més mínima responsabilitat pròpia. És cert que una campanya electoral o la seva antesala no són els millors moments perquè els partits s’entreguin a l’autocrítica, tants dies com té l’any. Però és que en el mercat polític mai sembla arribar l’ocasió propícia.
El fiasco de la DUI, per exemple. Estava despullada, era poc més que una impostura, una realitat màgica que va donar peu a diverses realitats terrenals: la intervenció estatal de la Generalitat, el trasllat nominal de més de dos mil empreses i el desdeny de la comunitat internacional. El fracàs ha sigut de tal magnitud que, fins i tot en portes d’una cita electoral, han aflorat algunes autocrítiques en el bloc independentista. I no solament procedents de persones encausades per la justícia.
Però alguna regla de la biologia política estableix que cada expressió d’autocrítica genera de forma instantània un anticòs la missió del qual és tapar o almenys limitar l’impacte de la primera. Després que els postconvergents Vila i Xuclà i el republicà Tardà admetessin de manera més o menys clara i intensa que la velocitat o els terminis del procés eren inadequats, Rovira va inocular l’anticòs copant el debat públic amb la tres vegades desmentida amenaça governamental d’un bany de sang.
Dies després, l’autocrítica vas ser reiterada per Mas i Campuzano. Solament unes hores més tard, l’anticòs l’administrava Puigdemont amb un relló de càstig a la Unió Europea. El coqueteig euròfob del president deposat va resultar tan oposat a la tradició del catalanisme polític i del nacionalisme català –que no són la mateixa cosa tot i l’afany uniformitzador del segon–, que Puigdemont s’ha vist obligat a rectificar.
¿D’on beu l’euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment personal pel desaire d’Europa? ¿D’una caiguda del cavall euròfoba inspirada en els apòstols populistes del brexit o del lepenisme? ¿De l’allunyament de la realitat del país del qual va fugir? Aquesta desconnexió era freqüent en l’exili antifranquista, però feia efecte al cap d’anys d’estranyament. Puigdemont únicament fa un més que és fora de casa; això requeriria disposar d’una capacitat ciclòpia per a elienar la realitat.
