 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de
cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes?
Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills
me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És
que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he
estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a
qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La
situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden
solucionar els polítics. Ningú més!
Imagineu-vos per un moment que les forces
independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones
amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a
la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així
tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que
guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?
Tot i les aparents baralles entre les dues
candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb
el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui
ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea
Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del
president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà
president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot
ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al
Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament
encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que
no crec que sigui la Marta Rovira.
I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen
formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el
poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la
nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!
Per tant, quina solució queda? (Si és que en
queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec
que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de
negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos
sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.
Estic segur que una bona part de la classe
política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra)
pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de
governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les
setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no
podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar
que tanta falta fa...
Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya
contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes.
Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor
que amb el cap no me’n refio.
A les manifestacions contra el transvasament
vaig cridar més d’una vegada que volíem
polítics dignes. Són dignes aquells
que venen del 3%? O els que han
renunciat als seus ideals? O els que
busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols
per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat
absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites?
Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot
segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.
