dijous, 11 de gener del 2018

Tres dimissions en una

ENRIC HERNÁNDEZ

Després d'atresorar més poder que Pujol, Mas deixa una autonomia suspesa, una Catalunya dividida i un partit arruïnat i acorralat per la corrupció


Fa sis anys Artur Mas atresorava al capdavant de CiU més poder institucional del que mai va arribar a tenir Jordi Pujol: presidia la Generalitat amb 62 diputats al Parlament, regia l’Ajuntament de Barcelona i les quatre diputacions i, per primer cop, havia guanyat en unes generals a Catalunya. Avui són història tant CiU com la mateixa Convergència, encalçada pel finançament il·legal i a l’espera de condemna pel cas Palau. El malaguanyat PDECat ha sigut suplantat pel Junts per Catalunya de Carles Puigdemont (34 escons), derrotat el 21-D per Ciutadans. I Catalunya està dividida com mai, amb l’autonomia suspesa i la governabilitat, en l’aire.

Aquest és, en suma, el llegat que Mas deixa al fer, finalment, un pas enrere com a president del PDECat, seqüela del «pas al costat» del 2016 –el seu forçós descavalcament de la Generalitat– i conseqüència directa del pas en fals del 2012, quan amb el seu cop de timó al catalanisme va embarcar Catalunya en l’actual deriva independentista. Com una matrioixka, la seva marxa de la primera línia política conté tres dimissions en una.

AMB EL 47% NO N'HI HA PROU?

Dimiteix el pare d’una «transició nacional» que ha mutat en regressió autonòmica. Un lustre de maniobres i de mobilitzacions no ha comportat ni una sola contrapartida beneficiosa per als catalans, però sí que els ha enfrontat entre si i ha espantat les empreses. Mas té raó a l’afirmar que amb el 47% dels vots l'independentisme no pot imposar el seu projecte; llàstima que no ho digués després de les seves plebiscitàries del 2015, quan el sobiranisme va obtenir un percentatge idèntic.

Dimiteix un president ultraliberal per executar retallades socials, business friendly quan convenia suprimir l’impost de patrimoni i gairebé revolucionari per procurar-se, en va, el sí de la CUP.

Dimiteix també el líder que va defensar els tractes de CDC i Fèlix Millet, per després tornar els diners. Que va negar el cobrament de 6,6 milions en comissions via Palau, acreditat pel fiscal. Sota la presidència del qual es va teixir la trama del 3%. I amb un partit arruïnat pels embargaments i les condemnes futures.

CAPVESPRE EN TARONJA

Bon dia!! 

dimecres, 10 de gener del 2018

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.
Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   
El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

LA NOSTRA RIBERA 414