Demà 8 de març se celebra el Dia Internacional
de la Dona Treballadora. Una celebració que a Europa se remunta a l’any 1911
quan a Copenhaguen se va decidir homenatjar la valentia de d’unes obreres
tèxtils que van fer vaga per a reclamar unes millors condicions laborals, així
com també la memòria de 123 dones (i 23 homes) que van morir durant l’incendi d’una
fàbrica de cotó de Nueva York el 25 de març de 1911.
La novetat de la celebració d’aquest anys és
que demà hi ha convocada una vaga laboral de 24 hores (CC.OO. i UGT li donen suport amb una aturada de 2 hores) però que sé vol fer
extensible a l’ensenyament i el consum. Una vaga que hauria de tenir una
repercussió sense precedents i estaria bé que també els homes secundessin la
vaga en solidaritat i comprensió. També hi ha previstes concentracions a les
diferents ciutats d’arreu de Catalunya.
Ningú pot negar (i si algú ho fa és perquè és
un hipòcrita) que l dona viu unes condicions laborals de discriminació respecte
a l’home. És difícil veure una dona al capdavant d’una gran empresa, però també
en política. Quantes dones han estat caps de govern d’Espanya? O quantes
presidentes de la Generalitat o han ocupat el càrrec de conselleres en cap o
vicepresidentes?
Un exemples. Avui publica el diario.es que 19
de les empreses de l’Ibex 35 tenen una o cap dona a l’alta direcció de les
respectives empreses. El Periódico de Catalunya presumeix de tenir el percentatge
més alt de columnistes de la premsa escrita: un 21% sobre el total de
col·laboradors. Situacions semblants se vien a l’Administració Pública, a la
Judicatura o a la política.
Com sabeu, gran part de la meva vida laboral
la he viscut com a treballador de l’Administració de l’Estat. Aquí no passa com
a moltes empreses que les dones cobren uns salaris molt més baixos que els
homes. A l’administració a igual feina, igual sou. Ara bé, la discriminació de
la dona per a ocupar càrrecs de responsabilitat (direccions generals, caps d’inspecció,
delegats territorials, etc.) també existeix. De vegades se feien trobades d’alts
càrrecs i, a part que no sé sabia massa bé que se pretenia amb aquells malbaratament
de recursos (diversos dies en hotels de 4 o 5 estrelles), quan veies la foto
(sempre hi ha foto oficial quan se fan aquesta mena d’actes) de dones se’n
veien ben poques. M’atreviria a dir que no arribaven al 10%.
El meu desig és que el dia de demà no sigui una
celebració més. M’agradaria que signifiques el punt d’inflexió cap a la
igualtat total entre tots dos sexes. Totes les commemoracions que s’hi fan al
llarg de l’any (pràcticament cada dia se commemora el dia mundial d’alguna cosa)
és per a denunciar la greu situació que està patint aquella determinada cosa (planeta,
aigua...) o col·lectiu (càncer, aigua, teatre, ràdio...) Per tant seria
desitjable no haver de celebrar res sempre que això suposés l’acabament dels
problemes.
Tot i que la lluita l’han de portar a terme
les dones, estaria bé una mica més de sensibilitat per part dels homes. Aquests,
s’haurien de mentalitzar que la supremacia que sempre han volgut tenir ja ha
passat a millor vida i començar a compartir funcions i tasques a qualsevol dels
àmbits de la nostra vida. Només així s’aconseguirà una societat molt més justa.
Com solen dir les dones més sensibilitzades amb la causa: el futur serà femenista o no serà!!
