dimecres, 14 de març del 2018

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.
(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)
Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)
L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.
Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)
En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.
Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...
No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.
Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.
Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)
La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.
Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)
Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

LA NOSTRA RIBERA 477






L'ESTACA DE BARES 2






¿La República era això?

ENRIC HERNÁNDEZ

La majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les virtuts terapèutiques de la sinceritat: "La veritat us farà lliures"

L'inexcusable empantanegament de la política catalana -sense autonomia, sense Govern, amb un Parlament en punt mort...- no s'explica només pel 155, ni per l'impacte dels polítics presos, imputats o voluntàriament expatriats. És la desavinença entre les forces independentistes, incapaces de pactar un programa i un candidat per a la investidura, cosa que amenaça amb abocar els catalans a altres eleccions.

És clau recordar d'on venim per entendre on som. No ens cansarem de fer-ho, encara que molesti els propensos a l'amnèsia. N'hi haurà prou amb rememorar tres pronunciaments del llavors president, Carles Puigdemont, al llarg del 2017.

Brussel·les, 24 de gener. "Podeu estar segurs que Catalunya decidirà lliurement el seu futur mitjançant un referèndum legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant. Europa no podrà mirar cap a un altre costat; haurà de ser part de la solució."

Parlament, 10 d'octubre. "Des de l'endemà del referèndum s'han posat en marxa diferents iniciatives de mediació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes són públiques; altres encara no ho són, però ho seran."

Palau de la Generalitat, 26 d'octubre. "Perquè s'entengui: no tenim res. No tenim estructures d'Estat, no tenim els Mossos, no tenim cap fons econòmic, no tenim cap mediador internacional."
UN MIRATGE

No cal dir que les dues primeres intervencions es van produir davant les càmeres. La tercera, recollida per Oriol March al seu llibre Los entresijos del procés, va ser la resposta de Puigdemont als que a porta tancada s'oposaven a la seva voluntat de convocar eleccions per evitar el 155. El perspicaç lector no tindrà cap dubte sobre quan mentia Puigdemont i en quina ocasió deia la veritat.

Desafortunadament, la majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les propietats terapèutiques de la sinceritat: “La veritat us farà lliures.” Ni amb el triomf del 21-D n'ha tingut prou per confessar al seu electorat que tot va ser, siguem benèvols, un miratge. No és estrany, doncs, que molts independentistes de bona fe es preguntin si la República era això.