dijous, 15 de març del 2018
¿Mort per agotament?
Ja sumem 43 dies extres de 155 perquè l'independentisme no sap formar Govern
¿Acabarà morint-se el procés per esgotament dels seus seguidors i indignació del ciutadà corrent i dels agents econòmics que volen tenir Govern, calendari i unes gotes d’ordre? ¿Està Catalunya immersa en alguna disfunció (no parlo de malaltia) per la picada de la mosca 2i (incapacitat i inacció) a què porta la negació de la realitat?
Després de la reunió d’un grup de diputats a Brussel·les --entronitzada com la capital del nou no-Estat–, les preguntes són obligades. A la tardor, l’alcaldessa Ada Colau –que no és independentista, però potser sí– va expulsar Jaume Collboni del govern de Barcelona. El PSC no era digne perquè Miquel Iceta va ser còmplice del 155. Pecat mortal. Però ja sumem cinc mesos de 155. Estem a punt d’entrar a la primavera i el secessionisme va guanyar les eleccions per Nadal. I fa ja 43 dies del 30 de gener, quan hi havia un ple del Parlament convocat per elegir president i enterrar el 155.
Però (oh, sorpresa) el secessionisme segueix sense voler formar Govern i Eduard Pujol –que ha passat de director d’una ràdio privada a portaveu de Brussel·les– ens diu que no hi ha urgència, que hi ha temps per a la investidura perquè el ple encara no està convocat, que formar un Executiu no és fàcil i que a Alemanya ha costat mesos aconseguir-ho (transcric d’El Nacional). ¿Està comparant la Catalunya del 155 amb la pròspera i estable Alemanya amb dos partits oposats que saben governar junts? A sobre actua de portaveu d’un grup de diputats (no sé si també del PDECat) que insisteixen a investir Jordi Sànchez. Avui a Sànchez, com a Oriol Junqueras, només els puc respectar, però la seva investidura és impossible. Junts, el jutge Pablo Llarena i la CUP són un potent drac que ni Sant Jordi pot vèncer.
A sobre afirma que el Govern de Mariano Rajoy del 155 ja està en escac i mat. Com que tinc molt de respecte per Salvador Dalí, no vull imaginar el tipus de càstig que hauria d’imposar l’alcaldessa Colau, una vegada resolt el tema del tramvia, a qui proposa seguir tan tranquil·lament amb el 155, com un Iceta qualsevol. Però ¿i si té raó? El poble va fent la seva i, de tant en tant, Iñigo Méndez de Vigo es gronxa al jardí de la immersió lingüística, i podem consolar-nos amb allò de contra Wert vivíem millor.
Quan un país renuncia durant 43 dies seguits a l’autogovern, pactat el 1980, perquè no vol res que no sigui convertir-se en Lituània, malgrat que l’altre Pujol –el llest– va dir que era impossible, és legítim inquirir si els caps del 47% pateixen algun desajust. Ja són 43 dies, més del que durava la rígida quaresma quan no es podia menjar carn, sense govern propi i supeditats al d’Espanya, en escac mat. ¡Collons!
I a més, l’ANC ha prohibit a Antonio Baños, aquell cupaire que va perdre davant d’Anna Gabriel per no matar Artur Mas, optar a presidir l’entitat. S’ha muntat un gran cristo. La que faltava. Sense president de la Generalitat i amb un gran merder a l’ANC. ¿Com podrà sobreviure Madrid aquesta aguerrida vaga de zel?
JOAN TAPIA
Després de la reunió d’un grup de diputats a Brussel·les --entronitzada com la capital del nou no-Estat–, les preguntes són obligades. A la tardor, l’alcaldessa Ada Colau –que no és independentista, però potser sí– va expulsar Jaume Collboni del govern de Barcelona. El PSC no era digne perquè Miquel Iceta va ser còmplice del 155. Pecat mortal. Però ja sumem cinc mesos de 155. Estem a punt d’entrar a la primavera i el secessionisme va guanyar les eleccions per Nadal. I fa ja 43 dies del 30 de gener, quan hi havia un ple del Parlament convocat per elegir president i enterrar el 155.
Però (oh, sorpresa) el secessionisme segueix sense voler formar Govern i Eduard Pujol –que ha passat de director d’una ràdio privada a portaveu de Brussel·les– ens diu que no hi ha urgència, que hi ha temps per a la investidura perquè el ple encara no està convocat, que formar un Executiu no és fàcil i que a Alemanya ha costat mesos aconseguir-ho (transcric d’El Nacional). ¿Està comparant la Catalunya del 155 amb la pròspera i estable Alemanya amb dos partits oposats que saben governar junts? A sobre actua de portaveu d’un grup de diputats (no sé si també del PDECat) que insisteixen a investir Jordi Sànchez. Avui a Sànchez, com a Oriol Junqueras, només els puc respectar, però la seva investidura és impossible. Junts, el jutge Pablo Llarena i la CUP són un potent drac que ni Sant Jordi pot vèncer.
A sobre afirma que el Govern de Mariano Rajoy del 155 ja està en escac i mat. Com que tinc molt de respecte per Salvador Dalí, no vull imaginar el tipus de càstig que hauria d’imposar l’alcaldessa Colau, una vegada resolt el tema del tramvia, a qui proposa seguir tan tranquil·lament amb el 155, com un Iceta qualsevol. Però ¿i si té raó? El poble va fent la seva i, de tant en tant, Iñigo Méndez de Vigo es gronxa al jardí de la immersió lingüística, i podem consolar-nos amb allò de contra Wert vivíem millor.
Quan un país renuncia durant 43 dies seguits a l’autogovern, pactat el 1980, perquè no vol res que no sigui convertir-se en Lituània, malgrat que l’altre Pujol –el llest– va dir que era impossible, és legítim inquirir si els caps del 47% pateixen algun desajust. Ja són 43 dies, més del que durava la rígida quaresma quan no es podia menjar carn, sense govern propi i supeditats al d’Espanya, en escac mat. ¡Collons!
I a més, l’ANC ha prohibit a Antonio Baños, aquell cupaire que va perdre davant d’Anna Gabriel per no matar Artur Mas, optar a presidir l’entitat. S’ha muntat un gran cristo. La que faltava. Sense president de la Generalitat i amb un gran merder a l’ANC. ¿Com podrà sobreviure Madrid aquesta aguerrida vaga de zel?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)