L'ESTACA DE BARES 6

“Els que no havíem embogit amb el procés vèiem que anàvem al desastre”

SISCU BAIGES

La catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats, va batejar com a ‘utopia disponible’ la raó que va impulsar l’augment del suport a la causa de la independencia de Catalunya els darrers anys. Ho va fer en un article publicat a la revista ‘La Maleta de Portbou’ l’estiu de 2014. La seva idea era que molta gent s’havia pujat al ‘carro’ de la independència donada l’absència de cap altre projecte col·lectiu il·lusionant, davant una crisi econòmica a la qual els partits d’esquerra no van saber proposar cap alternativa.

Encara està disponible aquella utopia?

Se m’ha acudit una altra manera d’explicar-ho. Va semblar que hi havia una porta per la qual sortir. Davant l’ofegament, l’angoixa i el malestar que va crear la crisi la gent buscava una sortida. Els anys anteriors, fins el 2008, més o menys, les coses havien anat a millor, però es van començar a torçar, de cop i volta, i la gent no es feia a la idea. Quan la gent està acostumada a viure molt malament no li estranya anar una mica pitjor però quan ha anat millorant no accepta que tot s’ensorri i busca una sortida. La utopia d’esquerra estava molt destruïda arran de l’ensorrada de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia va fer una mica de relleu pel que fa a la societat del benestar però la crisi se la va endur per endavant. A Catalunya hi havia una altra sortida que no hi era a Espanya. A Espanya va costar més temps. L’aparició de ‘Podemos’ respon a la mateixa necessitat: alguna cosa que dona esperança per sortir del forat on s’ha anat a parar. En el cas català hi havia una sortida propiciada pel govern català, que podia prendre-la o no. I ho va fer. Era “marxem”.  Però era una porta pintada a la paret.

Com els dibuixos animats.

Sí. Ja vaig tenir la impressió aleshores i després s’ha confirmat que era una porta pintada a la paret, que no es podia obrir. Mentre hi havia una distància tothom prometia que aquella porta s’obriria i ja tindríem la independència. Quan ens hem anat acostant hem vist que no era una porta real i ens hem donat un cop contra la paret. I en aquest casos allò que perilla és el teu cap més que la paret.

Però molta gent continua creient en aquesta utopia

Aquesta utopia ha estat tan potent i ha generat un moviment tan fort i exaltant que molta gent no vol baixar-ne. Baixar-ne és com després de beure més del compte i estar molt feliç t’entristeixes quan se’t passa la borratxera i l’eufòria. Aquest moviment és excepcional dins d’Europa. Ha demostrat una capacitat de cohesió, disciplina, no violència, sorprenent. I sobretot no ha caigut en divisions, com sol passar als moviments socials. La divisió ha entrat per les cúpules dels partits, no pel moviment. La potència que ha tingut ha estat excepcional, però la realitat és més potent. S’ha construït un castell de paraules que protegia qualsevol defecció o dubte. Qui posava en dubte aquestes paraules era considerat un traïdor, un botifler, era igual que Rajoy. S’ha construït una realitat paral·lela que ha anat avançant però la paret estava allà. I s’ha estavellat.

Rajoy i el PP esperaven que allò que en deia el ‘souflé’ baixés sol.

El govern del PP no ha volgut reconèixer que el moviment tenia un composant popular molt fort. En un primer moment ho van atribuir tot a una dèria d’Artur Mas. Pensaven que traient-lo d’enmig, s’hauria acabat el problema. Era una anàlisi totalment errònia que els permetia no actuar. Com si fos una baralla entre galls sense voler reconèixer la dimensió social i l’amplada del moviment independentista a Catalunya. Creien que ‘ja se’ls passaria’. Era un altre castell de paraules. Construeixes un relat, no et mous ni deixes que ningú no es mogui d’aquest relat i això acaba semblant que és la realitat. Però quan hi ha el xoc els relats s’esmicolen i apareix la realitat. La realitat és que l’Estat espanyol té molta més força que el moviment a Catalunya i les institucions catalanes. I així estem.

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova la declaració d’independència, però, tot seguit, el president de la Generalitat i un grup de consellers se’n van a Brussel·les. Es declara la independència però tot apunta que el govern català no estava preparat per implementar-la.

Era una evidència. Els que no havíem embogit amb el tema vèiem perfectament que anàvem al desastre. A qui volien enganyar? L’1 d’octubre jo estava a Catalunya Ràdio i vam començar a veure aquelles escenes. Persones que eren allí i que tenien o havien tingut responsabilitats polítiques s’estranyaven de la resposta policial. “Ens havien d’haver avisat que respondrien així”, deien. Això ho admeto en gent que no ha viscut la dictadura. Com pots creure que l’Estat s’aturarà, serà amable i dirà que si els catalans volen marxar que marxin? D’això se’n diu idealisme, confondre les idees i les il·lusions amb la realitat. El que va passar l’1 d’octubre, d’alguna manera, va ser un triomf de Catalunya perquè la policia va actuar com ho va fer, però a partir d’aleshores el govern català va tenir vàries ocasions per convocar eleccions, aturar el 155 i refer les coses.

No ho va fer.

Sistemàticament van anar triturant-ho tot fins arribar al desastre que tenim. M’indigna que Catalunya estigui governada pel PP ara. Em sembla el disbarat més gros de tots. És com donar la clau de casa i que facin el que vulguin. S’està jugant no només amb l’independentisme sinó amb la feina de molta gent, de moltes generacions, independentistes i no independentistes, que durant anys han estat treballant perquè Catalunya tingui el màxim d’autogovern possible, per mantenir la llengua,… Tot això, de cop i volta, es posa en risc per fer una pirueta fantasiosa. Prou que ho sabien que no seríem independents i que la república no era enlloc per molt que diguessin! No es complia cap de les condicions conegudes i necessàries per aconseguir la independència.

No estaven contra la paret? Quan Carles Puigdemont dubta de si convocar eleccions o no, els universitaris el titllen de ‘traidor’, a la plaça de Sant Jaume, i twitter s’omple de retrets i insults contra ell.

Els moviments han d’empènyer però els dirigents han de saber conduir. Això és fonamental en política. Qui té la responsabilitat, sap fins on pot arribar i pot fer el càlcul de les forces és el dirigent, el governant. Ells sabien que no hi podia haver independència i república, que allò era un ‘Viva Cartagena’ sense futur. Havien d’haver dit que no era possible. El moviment els devora, els empeny i els marca el camí fins el punt que no poden o no saben rectificar. Si haguessin rectificat corrien un risc: no haurien guanyat les eleccions següents.

Haurien estat tractats de traïdors.

I què? És millor quedar com uns eixelebrats i deixar la clau de casa perquè entrin els altres i facin el que vulguin? Ara no sabem res del que està passant a la Generalitat. És possible que el dia que ho puguem mirar ens trobem un forat brutal. Només cal mirar com estan amenaçant les escoles. I si volen imposar el castellà a les escoles? Tant com ha costat arribar fins aquí! La quantitat de generacions que no han pogut aprendre a escriure en català, la quantitat de gent que se l’ha jugat per fer classes en català durant el franquisme, la quantitat d’esforços… i ara arriben aquests i com que no volen quedar malament… Estic indignada. En pagarem les conseqüències durant molts anys.

Bé es deurien creure que algun reconeixement internacional tindrien.

Una irresponsabilitat més. La Unió Europea no tolerarà la independència. Hi manen els estats i cap estat voldrà desmembrar-se. Si un comença, seguiran molts. En el futur no se sap, però en la conjuntura actual era evident que no donarien suport a la independència. O es van deixar enganyar per la seva il·lusió o van contribuir a la ficció sabent que ho era.

Potser no creien que alguns dirigents podrien acabar en presó preventiva.

Si no saben què és un estat que no s’hi posin. Sempre he estat convençuda que al final entrarien els tancs, entenent-ho com una metàfora que ens atacarien violentament. Poden ser els tancs o la policia que va venir. El que sigui. Només cal conèixer una mica què és un estat i què és l’Estat espanyol. No és cap cosa que jo m’inventi. No han entrat els tancs perquè no els ha calgut. N’han tingut prou amb l’article 155 i posar-ne uns quants a la presó. Si aquells dies la gent s’hagués aixecat i hagués començat a tallar carreteres, com tenien previst, ens haurien enviat l’exèrcit… La gent que era al Govern ho havia de saber.

Ara sembla que entrem en una fase més temperada, més tranquil·la.

Ara és la fase més patètica. Fins la declaració d’independència podíem pensar que estaven seguint el mandat del poble, com deien ells. En aquest moment, l’argumentació que utilitzen per no tenir govern no s’aguanta per enlloc. Si Puigdemont hagués pogut ser elegit president hauria estat gràcies a unes eleccions convocades des de Madrid. No perquè es restitueixi res. Això és una entelèquia. A sobre, això impedeix la normalització del Govern català. A més, cada partit defensa els seus interessos, amb l’obscenitat que estan discutint quina part del pressupost es quedarà cadascú, quines conselleries o qui es quedarà TV3 o Catalunya Ràdio. Hem deixat que l’autogovern de Catalunya desaparegui, estem sota les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría i nosaltres estem aquí discutint si aquests milionets d’euros te’ls quedes tu o jo. Indecent! No estan invocant l’interès de Catalunya sinó els seus interessos concrets. Puigdemont i Comín no volen renunciar. Prefereixen posar en risc un govern independentista a renunciar a l’acta de diputat.

ESTELS AL VENT 12

Bon dia! 

VERITATS COM A PUNYS

Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  

Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.

Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...

Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  

Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.

És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.

També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?

Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.

Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.

La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.

Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.