dijous, 22 de març del 2018
dimecres, 21 de març del 2018
NOMÉS US DEMANO
 |
| De Roto. |
Darrerament, per circumstàncies que no venen
al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido.
De la seva lletra he estret algunes frases:
-No voy a pedirte que me des la
luna porque se que tu no me la puedes dar.
-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me
podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el
sol cuando va anochecer.
Us dic això
perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que
en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots
viuríem molt millor.
Inexorablement el
temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés,
sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà
tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant
bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més
de quatre.
És veritat que
quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A les més de 2 milions de persones que van
votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un
lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre
mal.
Hi ha dies que
les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se
va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui
ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell
Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més
tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada,
medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer)
Per tant, ja
s’està parlant del pla C: Jordi Turull,
un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués
arribar tant alt... O l’independentisme
tan baix! Jo sempre he vist a Turull
com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser
sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...
Dit tota això,
tornem a Manolo Escobar. Sabeu que
demana a la cançó? Que me hagas la vida
agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida
agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels
ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa,
tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la
família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.
Si els nostres
polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb
ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç
comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries
als interessos dels polítics.
Els polítics van
per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una
gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.
Per cert, és
possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)