dijous, 22 de març del 2018

ESTELS AL VENT 16

Bon dia! 

dimecres, 21 de març del 2018

NOMÉS US DEMANO

De Roto.

Darrerament, per circumstàncies que no venen al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido. De la seva lletra he estret algunes frases:
-No voy a pedirte que me des la luna porque se que tu no me la puedes dar.

-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el sol cuando va anochecer.

Us dic això perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots viuríem molt millor.
Inexorablement el temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés, sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més de quatre. 
És veritat que quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A  les més de 2 milions de persones que van votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre mal.
Hi ha dies que les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada, medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer) 
Per tant, ja s’està parlant del pla C: Jordi Turull, un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués arribar tant alt... O l’independentisme tan baix!  Jo sempre he vist a Turull com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...
Dit tota això, tornem a Manolo Escobar. Sabeu que demana a la cançó? Que me hagas la vida agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa, tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.
Si els nostres polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries als interessos dels polítics.
Els polítics van per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.  
Per cert, és possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!  

LA NOSTRA RIBERA 484






L'ESTACA DE BARES 9