Con la venia, juez Llarena

Turull no disimuló y subió a la tribuna sabiendo que no saldría elegido presidente y pensando en la comparecencia que le espera ante Pablo Llarena

Aunque C's crea que es incompatible, Iceta y Domènech demostraron que se puede ser muy duro con el independentismo y a la vez buscar una salida conjunta

NEUS TOMÀS

Ni los tediosos discursos de investidura de Jordi Pujol, los "listines telefónicos" como los periodistas bautizaron esas aburridas intervenciones, eran menos convincentes que el discurso que ha protagonizado Jordi Turull este jueves en el Parlament. Lo recordaron los plumillas con varios trienios (que todavía los hay) y lo hizo el socialista Miquel Iceta (que es de los diputados que tenía escaño cuando Pujol aburría a sus señorías).

Turull no disimuló. Subió a la tribuna sabiendo que no saldría elegido presidente y pensando en la comparecencia que le espera ante Pablo Llarena. Por la mañana se había despedido de sus padres por si el juez del Supremo decreta de nuevo su ingreso en prisión. No solo Turull se despidió de los suyos. También lo hicieron el resto de imputados a los que Llarena ha citado para revisar sus medidas cautelares. En muchas de las conversaciones de pasillo este jueves se habló más de hijos y padres que de hojas de ruta. 

"Diálogo, diálogo y diálogo", resumió un candidato que si en algún momento soñó con ser president nunca pensó que sería en estas condiciones. Los que esperaban que defendiese la República catalana se quedaron con las ganas. Deberá seguir en sus mentes, que es donde la situó Carles Puigdemont hace unas semanas. 

Inés Arrimadas tampoco disimuló. Ni un ápice de cortesía parlamentaria, ni un mensaje conciliador. Fue otro discurso pensado solo en contentar a la propia parroquia y como es habitual íntegramente en castellano. ¿Para que cambiar de estrategia con los buenos réditos electorales que le ha dado?

Aunque Ciudadanos crea que es incompatible,  Miquel Iceta y  Xavier Domènechdemostraron que se puede ser duro, muy duro, y a la vez mirar hacia adelante para buscar una salida.  ERC citó a Unamuno en una sesión en la que el independentismo compareció más vencido que convencido. Ahora, tras el descuelgue voluntario de la CUP, la 'vía Tardà' parece un poco menos estrambótica. 

ESTELS AL VENT 19

Bon dia! 

ERA UN PARTIT D’ESQUERRES (O AL MENYS O SEMBLAVA)

Atenció al titular: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquista (eldiario.es de 20-03-2018)

Després d’anar del bracet del PP i C’s a les manifestacions de Societat Civil Catalana, que el PSOE ara votés per a que no es pugui passar comptes amb el règim franquista me sembla el darrer acte cap a la deriva definitiva d’un partit que semblava d’esquerres i que va representar a milions d’espanyols durant molts anys.

És molt trist que hagin d’haver passat diverses dècades per a que sortissin a la llum alguns dels secrets d’alcova d’aquella època. Ara resulta que l’excusa principal és que no volen anar contra l’esperit de la Transició!

Que se deixen de romanços i que siguin conseqüents. Durant el govern de Zapatero se va aprovar la llei de la Memòria Històrica. Una llei que pretenia repara les injustícies que se van perpetrar contra desenes de milers de famílies republicanes a les que, després d’assassinar els seus familiars (de vegades molt directes: pares, germans), els feixistes els van acabar enterrant en fosses comunes al costat de les cunetes o fora de les parets d’algun cementiri.

La Transició espanyola va tancar la porta en fals a la dictadura. És possible que de no haver estat així molt possiblement les coses no haurien anat tat rodades com van anar, tot i alguns ensurts com el 23-F. Però amb el pas del temps ens hem adonat de que se’ns van amagar moltes coses.

El PSOE, un partit fundacionalment socialista i republicà, ha fet costat sempre a la monarquia espanyola. És normal de que així sigui? El vassallatge només s’entén si en aquella època se van tancar pactes secrets per a salvaguardar persones i entitats amb obscurs passats. A canvi de què? Possiblement mai ho sabrem amb exactitud.

Però després de 40 anys, és normal que encara existeixi aquest vassallatge al Rei i a l’antic règim? És que no hi havia una data de caducitat?

L’actual PSOE se troba emmordassat pel seu passat. Per això la vella guàrdia socialista (els Felipe González, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba i d’altres) segueixen tenint el pes que tenen dintre del partit. Per això mateix el seu actual líder Pedro Sánchez no acaba de collar tot i les il·lusions que alguns socialistes van dipositar amb ell. I també per això mateix, Susana Díaz, des del seu regne de taifes d’Andalusia, té tant de pes, ja que se sap recolzada per l’antiga guàrdia de corps del partit.

Fer les polítiques que ha estat fent el PSOE durant els darrers anys és anar en contra dels seu propi electorat. Un electorat que cada vegada més s’allunya del partit que els ha estat representant durant dècades i només els més adeptes són els únics que se mantenen fidels fent costat als seus dirigents.

D’aquí que els sondejos d’opinió detectin un estancament en la intenció de vot al PSOE. I és que el panorama és mol desolador:  un partit a la deriva, un líder que no s’enlaira i uns militants i simpatitzants cada vegada més desafectes.  

Tal com he dit tantes i tantes vegades, si no sé torna als orígens, a recuperar els valors perduts, difícilment podrà recuperar la S de socialista i la O d’obrer de les seves sigles.

LA VINYETA D'AVUI DE MANEL FONTDEVILA

Publicada a eldiario.es. Un bon resum de la situació actual d'Espanya.