L'independentisme va guanyar les batalles de l'1-O i el 21-D, però ha perdut la seva pròpia guerra. És hora ja d'assumir-ho i d'obrar en conseqüència
Mig any després de l’1-O, els fruits d’aquella suposada gesta estan a la vista: Catalunya sense Govern, els CDR ocupant el buit de poder, l’independentisme noquejat, i els seus líders, en presó preventiva i/o a l’espera de ser extradits. Els cops de porra policials que a tants van indignar no van ser suficients el 21-D per ampliar el perímetre electoral de l’independentisme, i la victòria d’aquest en escons no ha evitat que la seva majoria parlamentària salti pels aires. Tampoc obren els actes del jutge Pablo Llarena la més mínima escletxa a la magnanimitat, ni s’imposen les veus pragmàtiques del sobiranisme que urgeixen a restituir la Generalitat i girar full del 155.
En termes fàctics, els prohoms del procés van guanyar dues batalles, les urnes republicanes de l’1-O i les autonòmiques del 21-D, però han perdut la seva pròpia guerra. Com més triguin a reconèixer la seva derrota, a assumir que cap dels seus presagis es va complir i obrar en conseqüència, menys creïble serà el seu relat i més l’erosió de les institucions i de la convivència a Catalunya.
Ara bé, ¿qui posa el fil a l’agulla? No serà ara el jutge del Suprem, que va precipitar la seva instrucció per l’intent de Jordi Turull, excarcerat sota la promesa de no reincidir, de ser investit amb el suport de la CUP. Menys marge té el Govern, que ni va poder alliberar Joaquim Forn, per mitjà del fiscal. No, la pilota és ara en dues teulades: la catalana i l’alemanya.
Amb el mateix programa autonomista que va presentar Turull, JxCat i ERC tenen al seu abast elegir un candidat sense tatxa que recuperi les regnes del país. En mans de Carles Puigdemont i Toni Comín està atorgar al sobiranisme la majoria suficient per investir un president que firmi l’acta de defunció de l’unilateralisme i faciliti l’excarceració dels polítics presos.
En el front judicial, Alemanya marcarà la pauta: si extradeix l’expresident per desobediència i malversació, però no per rebel·lió, obriria en canal la causa del Suprem i llimaria futures condemnes. Però, mentre la justícia germànica desfulla la margarida, és el Parlament el que elegeix: Govern efectiu o 155 sine die.
ENRIC HERNÁNDEZ
Mig any després de l’1-O, els fruits d’aquella suposada gesta estan a la vista: Catalunya sense Govern, els CDR ocupant el buit de poder, l’independentisme noquejat, i els seus líders, en presó preventiva i/o a l’espera de ser extradits. Els cops de porra policials que a tants van indignar no van ser suficients el 21-D per ampliar el perímetre electoral de l’independentisme, i la victòria d’aquest en escons no ha evitat que la seva majoria parlamentària salti pels aires. Tampoc obren els actes del jutge Pablo Llarena la més mínima escletxa a la magnanimitat, ni s’imposen les veus pragmàtiques del sobiranisme que urgeixen a restituir la Generalitat i girar full del 155.
En termes fàctics, els prohoms del procés van guanyar dues batalles, les urnes republicanes de l’1-O i les autonòmiques del 21-D, però han perdut la seva pròpia guerra. Com més triguin a reconèixer la seva derrota, a assumir que cap dels seus presagis es va complir i obrar en conseqüència, menys creïble serà el seu relat i més l’erosió de les institucions i de la convivència a Catalunya.
Ara bé, ¿qui posa el fil a l’agulla? No serà ara el jutge del Suprem, que va precipitar la seva instrucció per l’intent de Jordi Turull, excarcerat sota la promesa de no reincidir, de ser investit amb el suport de la CUP. Menys marge té el Govern, que ni va poder alliberar Joaquim Forn, per mitjà del fiscal. No, la pilota és ara en dues teulades: la catalana i l’alemanya.
Amb el mateix programa autonomista que va presentar Turull, JxCat i ERC tenen al seu abast elegir un candidat sense tatxa que recuperi les regnes del país. En mans de Carles Puigdemont i Toni Comín està atorgar al sobiranisme la majoria suficient per investir un president que firmi l’acta de defunció de l’unilateralisme i faciliti l’excarceració dels polítics presos.
En el front judicial, Alemanya marcarà la pauta: si extradeix l’expresident per desobediència i malversació, però no per rebel·lió, obriria en canal la causa del Suprem i llimaria futures condemnes. Però, mentre la justícia germànica desfulla la margarida, és el Parlament el que elegeix: Govern efectiu o 155 sine die.
