La derrota a Catalunya, la pujada de Cs i el 'cas Cifuentes' trastornen totes les seves expectatives
Ase magre, ple de mosques. A primera vista aquest refrany, indicatiu de debilitat, no es pot aplicar a la partida alfa de la dreta espanyola que governa des de fa més de cinc anys, que des del 2014 es beneficia d’una recuperació que ha creat 1,8 milions de llocs de treball i que ha col·locat Luis de Guindos a la vicepresidència del BCE.
A més, les enquestes no perceben que les conseqüències de la crisi, la devaluació salarial i l’excés d’ocupació temporal l’estiguin perjudicant molt. Sí, totes diuen que el PP pateix, però no puja Podem (que també baixa) ni el PSOE (que s’estanca), sinó Ciutadans, que recolza la política econòmica de Mariano Rajoy. Però l’indubtable és que el PP cau, o fins i tot es desploma, en la majoria de sondejos i que la seva cúpula dona clares mostres de nerviosisme. L’última, enviar la setmana passada quatre ministres –amb Dolores de Cospedal, la secretària general, al capdavant– a entonar el «soy el novio de la muerte» en un acte de la Legió.
El PP s’ha debilitat per Catalunya. No perquè el secessionisme vagi bé –encara que va guanyar les eleccions del 21-D, està dividit, no aconsegueix formar Govern i té els seus dirigents a la presó o l’exili–, sinó perquè en les eleccions catalanes va caure d’11 a 4 diputats, mentre Ciutadans saltava de 25 a 36 i es convertia en el primer partit del Parlament.
Inés Arrimadas va convèncer més que Xavier García Albiol (que es va enfonsar) i sorprenentment el corriment català va encomanar immediatament la resta d’Espanya i el partit d’Albert Rivera lidera ara gairebé totes les enquestes.
Però al PP li surten més mosques. La setmana anterior a Setmana Santa hi havia un cert optimisme. Algun ministre afirmava –relaxat– que Jordi Turull seria elegit president. I afegia que no és que Turull els caigués bé, sinó que la seva elecció implicaria aixecar el 155 i permetria al PNB votar els Pressupostos a finals d’abril. I amb els Pressupostos del 2018 aprovats, Rajoy podria acabar la legislatura i remuntar.
Però l’endemà que el ministre es franquegés, el jutge Pablo Llarena va citar Turull i altres dirigents secessionistes i va ordenar el seu ingrés immediat a la presó. Va ser un goig sense alegria. Les decisions rellevants sobre Catalunya ja les pren el Suprem. ¿Govern dels jutges com amb suspicàcia ha dit Felipe González? ¿Ho fan en dissonància de Rajoy? Una dada és que no han seguit la instrucció del fiscal general de l’Estat (del Govern) de deixar en llibertat provisional el conseller Joaquim Forn.
Però les mosques van més enllà de Ciutadans i el Poder Judicial. El PP volia remuntar el vol en la convenció de Sevilla d’aquest cap de setmana i pocs dies abans li ha esclatat l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de Madrid, que no és el PP tradicional –el d’Esperanza Aguirre– sinó que s’erigia en l’abanderada de la renovació. I Madrid és clau per al PP. Quan Abc diu, després de la seva compareixença de dimecres, que Cifuentes va sortir tocada però no enfonsada... és que l’esperen dies molt difícils.
Potser no ho és, però avui el PP sembla un ase magre.
JOAN TAPIA
A més, les enquestes no perceben que les conseqüències de la crisi, la devaluació salarial i l’excés d’ocupació temporal l’estiguin perjudicant molt. Sí, totes diuen que el PP pateix, però no puja Podem (que també baixa) ni el PSOE (que s’estanca), sinó Ciutadans, que recolza la política econòmica de Mariano Rajoy. Però l’indubtable és que el PP cau, o fins i tot es desploma, en la majoria de sondejos i que la seva cúpula dona clares mostres de nerviosisme. L’última, enviar la setmana passada quatre ministres –amb Dolores de Cospedal, la secretària general, al capdavant– a entonar el «soy el novio de la muerte» en un acte de la Legió.
El PP s’ha debilitat per Catalunya. No perquè el secessionisme vagi bé –encara que va guanyar les eleccions del 21-D, està dividit, no aconsegueix formar Govern i té els seus dirigents a la presó o l’exili–, sinó perquè en les eleccions catalanes va caure d’11 a 4 diputats, mentre Ciutadans saltava de 25 a 36 i es convertia en el primer partit del Parlament.
Inés Arrimadas va convèncer més que Xavier García Albiol (que es va enfonsar) i sorprenentment el corriment català va encomanar immediatament la resta d’Espanya i el partit d’Albert Rivera lidera ara gairebé totes les enquestes.
Però al PP li surten més mosques. La setmana anterior a Setmana Santa hi havia un cert optimisme. Algun ministre afirmava –relaxat– que Jordi Turull seria elegit president. I afegia que no és que Turull els caigués bé, sinó que la seva elecció implicaria aixecar el 155 i permetria al PNB votar els Pressupostos a finals d’abril. I amb els Pressupostos del 2018 aprovats, Rajoy podria acabar la legislatura i remuntar.
Però l’endemà que el ministre es franquegés, el jutge Pablo Llarena va citar Turull i altres dirigents secessionistes i va ordenar el seu ingrés immediat a la presó. Va ser un goig sense alegria. Les decisions rellevants sobre Catalunya ja les pren el Suprem. ¿Govern dels jutges com amb suspicàcia ha dit Felipe González? ¿Ho fan en dissonància de Rajoy? Una dada és que no han seguit la instrucció del fiscal general de l’Estat (del Govern) de deixar en llibertat provisional el conseller Joaquim Forn.
Però les mosques van més enllà de Ciutadans i el Poder Judicial. El PP volia remuntar el vol en la convenció de Sevilla d’aquest cap de setmana i pocs dies abans li ha esclatat l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de Madrid, que no és el PP tradicional –el d’Esperanza Aguirre– sinó que s’erigia en l’abanderada de la renovació. I Madrid és clau per al PP. Quan Abc diu, després de la seva compareixença de dimecres, que Cifuentes va sortir tocada però no enfonsada... és que l’esperen dies molt difícils.
Potser no ho és, però avui el PP sembla un ase magre.
