CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

LA NOSTRA RIBERA 502

SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA 7

¿El PP és un ase magre?

La derrota a Catalunya, la pujada de Cs i el 'cas Cifuentes' trastornen totes les seves expectatives

JOAN TAPIA

Ase magre, ple de mosques. A primera vista aquest refrany, indicatiu de debilitat, no es pot aplicar a la partida alfa de la dreta espanyola que governa des de fa més de cinc anys, que des del 2014 es beneficia d’una recuperació que ha creat 1,8 milions de llocs de treball i que ha col·locat Luis de Guindos a la vicepresidència del BCE.

A més, les enquestes no perceben que les conseqüències de la crisi, la devaluació salarial i l’excés d’ocupació temporal l’estiguin perjudicant molt. Sí, totes diuen que el PP pateix, però no puja Podem (que també baixa) ni el PSOE (que s’estanca), sinó Ciutadans, que recolza la política econòmica de Mariano Rajoy. Però l’indubtable és que el PP cau, o fins i tot es desploma, en la majoria de sondejos i que la seva cúpula dona clares mostres de nerviosisme. L’última, enviar la setmana passada quatre ministres –amb Dolores de Cospedal, la secretària general, al capdavant– a entonar el «soy el novio de la muerte» en un acte de la Legió.

El PP s’ha debilitat per Catalunya. No perquè el secessionisme vagi bé –encara que va guanyar les eleccions del 21-D, està dividit, no aconsegueix formar Govern i té els seus dirigents a la presó o l’exili–, sinó perquè en les eleccions catalanes va caure d’11 a 4 diputats, mentre Ciutadans saltava de 25 a 36 i es convertia en el primer partit del Parlament.

Inés Arrimadas va convèncer més que Xavier García Albiol (que es va enfonsar) i sorprenentment el corriment català va encomanar immediatament la resta d’Espanya i el partit d’Albert Rivera lidera ara gairebé totes les enquestes.

Però al PP li surten més mosques. La setmana anterior a Setmana Santa hi havia un cert optimisme. Algun ministre afirmava –relaxat– que Jordi Turull seria elegit president. I afegia que no és que Turull els caigués bé, sinó que la seva elecció implicaria aixecar el 155 i permetria al PNB votar els Pressupostos a finals d’abril. I amb els Pressupostos del 2018 aprovats, Rajoy podria acabar la legislatura i remuntar.

Però l’endemà que el ministre es franquegés, el jutge Pablo Llarena va citar Turull i altres dirigents secessionistes i va ordenar el seu ingrés immediat a la presó. Va ser un goig sense alegria. Les decisions rellevants sobre Catalunya ja les pren el Suprem. ¿Govern dels jutges com amb suspicàcia ha dit Felipe González? ¿Ho fan en dissonància de Rajoy? Una dada és que no han seguit la instrucció del fiscal general de l’Estat (del Govern) de deixar en llibertat provisional el conseller Joaquim Forn.

Però les mosques van més enllà de Ciutadans i el Poder Judicial. El PP volia remuntar el vol en la convenció de Sevilla d’aquest cap de setmana i pocs dies abans li ha esclatat l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de Madrid, que no és el PP tradicional –el d’Esperanza Aguirre– sinó que s’erigia en l’abanderada de la renovació. I Madrid és clau per al PP. Quan Abc diu, després de la seva compareixença de dimecres, que Cifuentes va sortir tocada però no enfonsada... és que l’esperen dies molt difícils.


Potser no ho és, però avui el PP sembla un ase magre.