Amb l'enduriment del conflicte català, hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica
Prenguin nota: la paraula és enduriment. Fa uns mesos diversos polítics del procés van comparèixer submisos davant els jutges. Alguns van arribar a dir (o reconèixer) que la declaració unilateral i l'adveniment de la república havien sigut simples gestos simbòlics. Potser era la seva reconducció -temporal, és clar- cap a un autonomisme que no desitjaven. Ara, en una altra ronda, han canviat. En lloc de dulcificar el seu desafiament a la Constitució, acusen a la cara els jutges de vulnerar la separació de poders, coordinar-se il·legalment amb el Govern i protagonitzar una farsa judicial que ja té escrit el desenllaç. Potser tot és més sincer, però, sens dubte, menys polític en un temps que necessita mentides conciliadores políticament correctes que recondueixin les coses.
La passada bonhomia sobiranista era humana: buscava disminuir la contundència de les acusacions i les mesures judicials cautelars. La duresa actual és política. Costa pensar que davant Llarena no pensessin en aquell "la història ens absoldrà" de Fidel Castro. El poder espanyol mira preferentment a l'escenari internacional. Vol que els jutges alemanys, belgues i anglesos i la cada vegada més conservadora opinió pública europea sàpiguen que en el pacifisme dels somriures s'han produït 193 talls de carreteres, vies fèrries i peatges que han alterat la vida quotidiana de la majoria civil catalana, la que no vol la independència.
Cada vegada tot és més agre. Torrent, president del Parlament, defuig fins i tot parlar amb Millo, delegat del Govern. Però l'enduriment més palpable és la insensata prolongació d'empresonaments preventius de polítics que no han sigut jutjats. Rajoy i Puigdemont bufen sobre brases cada vegada més malcarades. I avança la desinformació organitzada.
El comitè de l'ONU
Més enllà del desgast definitiu de la paraula violència (hi ha desacord essencial sobre on comença), els mitjans volen que la gent del carrer distingeixi les diferències entre rebel·lió i sedició, mentre veus teòricament periodístiques prediquen que un paper acceptat a tràmit per un comitè de l'ONU ja equival a un dictamen definitiu, o que la presa cautelar de postura d'una instància judicial alemanya equival de facto a una sentència absolutòria en un judici internacional.
Tot i així, el pitjor de l'enduriment encara és sord, cec i bastant callat però està al carrer. Pensin en el que reflecteix, per exemple, el cas Joan Boscà, aparentment banal. Un institut de batxillerat de Barcelona va haver de suspendre una jornada de portes obertes perquè es van convocar a les seves portes, a la mateixa hora, dues manifestacions estudiantils contraposades de suport i crítica a l'independentisme. Hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica.
ANTONIO FRANCO
La passada bonhomia sobiranista era humana: buscava disminuir la contundència de les acusacions i les mesures judicials cautelars. La duresa actual és política. Costa pensar que davant Llarena no pensessin en aquell "la història ens absoldrà" de Fidel Castro. El poder espanyol mira preferentment a l'escenari internacional. Vol que els jutges alemanys, belgues i anglesos i la cada vegada més conservadora opinió pública europea sàpiguen que en el pacifisme dels somriures s'han produït 193 talls de carreteres, vies fèrries i peatges que han alterat la vida quotidiana de la majoria civil catalana, la que no vol la independència.
Cada vegada tot és més agre. Torrent, president del Parlament, defuig fins i tot parlar amb Millo, delegat del Govern. Però l'enduriment més palpable és la insensata prolongació d'empresonaments preventius de polítics que no han sigut jutjats. Rajoy i Puigdemont bufen sobre brases cada vegada més malcarades. I avança la desinformació organitzada.
El comitè de l'ONU
Més enllà del desgast definitiu de la paraula violència (hi ha desacord essencial sobre on comença), els mitjans volen que la gent del carrer distingeixi les diferències entre rebel·lió i sedició, mentre veus teòricament periodístiques prediquen que un paper acceptat a tràmit per un comitè de l'ONU ja equival a un dictamen definitiu, o que la presa cautelar de postura d'una instància judicial alemanya equival de facto a una sentència absolutòria en un judici internacional.
Tot i així, el pitjor de l'enduriment encara és sord, cec i bastant callat però està al carrer. Pensin en el que reflecteix, per exemple, el cas Joan Boscà, aparentment banal. Un institut de batxillerat de Barcelona va haver de suspendre una jornada de portes obertes perquè es van convocar a les seves portes, a la mateixa hora, dues manifestacions estudiantils contraposades de suport i crítica a l'independentisme. Hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica.
