TAPES GRATIS A BARCELONA

A Barcelona acaben des descobrir la sopa d’all! Tal com pot veure’s al suplement ON Barcelona del Periódico de Catalunya, alguns bars de la capital de Catalunya serveixen una tapa gratis com acompanyament amb la beguda, normalment cervesa.

Aquesta pràctica ja existeix a quasi tots els indrets d’Espanya des de fa dècades. Potser cal viatjar més per a poder conèixer els costums de cada indret.

No he recorregut tota Espanya, ni molt menys! Ja m’agradaria! Però si que he estat a suficients llocs com per a poder-ho comprovar de primera ma.

Corria l’any 2005, IV centenari del Quixot, quan vam visitar una part dels indrets que surten a l’obre cervantina. Vam fixar la nostra residència a un petit poble de Ciudad Real que quasi era frontera amb Jaén: Torrenueva.  

La població més important de la zona i situada a molts pocs quilòmetres era Valdepeñas. Era allí on solíem anar de tapes. La cuina no parava i per cada beguda de treien una tapa diferent. Evidentment sempre gratis.

La mateixa experiència la vam viure a Manzanares, Almagro, Villanueva de los Infantes, Daimiel, etc.

Després hem anat al País Basc. Allí, com aquí la sols pagar a part. Són els famosos pinxos. Però de camí vam parar a Logronyo, un dels llocs on la cultura de la tapa està més estesa, però que també has de pagar. No obstant serveixen unes tapes incomparables, senzillament exquisides.

Un dels viatges dels que guardo un millor record va ser quan vam anar a Lugo. De pujada vam parar a Burgos, però de baixada ho vam fer a Logronyo.

A Lugo, amb la beguda no té serveixen una tapa gratis, no. Te’n serveixen dues. La primera pot ser qualsevol cosa: una mica de truita de patata, una empanadilla... Normalment poc elaborada. Però la segona sol ser força millors. Els cambrers passen amb unes grans plàteres oferint als clients les tapes recent sortides de la cuina. La zona de tapes de Lugo està pels voltants de la catedral. La taberna Daniel té com a producte estrella la tapa de cocodril. Evidentment no és cocodril, sinó filet de bou amb patates fregides. 

    

CARTELLS ELECTORALS

El passat diumenge 7 de juliol van retirar el que possiblement era l’últim cartell de la campanya de les municipals passades. Curiosament poc després d’haver-li fet una foto. Com podeu veure el cartell estava encongit i hi apareix la imatge del nostre alcalde Adam Tomàs.  

Segons la llei electoral els cartells han de penjar-se a partir de les 0:00 hores del dia que comença la campanya electoral, ja que anteriorment no se pot demanar el vot, tot i que ara quasi bé mai se demana el vot als cartells.

Igual com hi ha un període per poder penjar o enganxar propaganda electoral, n’hi ha un altre per a treure-la, principalment les banderoles i cartells enganxats als fanals. Crec recordar que aquest termini és de quinze dies des de la data electoral.

Arribat a aquest punt potser pensareu que és una queixa. Res més lluny. Me sembla fins i tot normal que quan l’empresa que s’encarrega de posar i treure les banderoles cometi algun error. En aquest cas haver-se’n deixat alguna, ja que la que apareix a la foto no va ser l’única que se va quedar per llevar-se.

Ho dic, perquè quan estava a l’ajuntament i a Amposta hi havia un altre règim, era l’encarregat de controlar la penjada de les banderoles (que no la retirada). Era una feia força feixuga, ja que se feia per la nit i no sempre amb les millors condicions climatològiques. Quan ja pensava que la feina estava més o menys controlada (que solia ser a altes hores de la matinada), donava als operaris les darreres instruccions i me’n anava a dormir.

Un parell de vegades se va quedar alguna banderola sense retirar. Llavors l’antic règim ens ho feia saber com si haguéssim comés un crim. Sembla ser que retirar una o dues pancartes era una feina massa feixuga per a la brigada.

Una vegada, mentre estava treballant, me va sonar el telèfon. Era el responsable de fer la mateixa feina que jo a CiU.

-Escolta Joan que no sé a quin carrer heu col·locat dues banderoles més de les que teníeu assignades.

Per aquells que no ho sàpiguen se feia una mena de sorteig i cada formació política havia de col·locar un nombre determinat de banderoles als carrers assignats. Ignoro si encara se fa així. Personalment sempre penso que la mesura estava totalment desfasada ja que amb el creixement d’Amposta cada vegada hi havia més carrers urbanitzats i per tant més fanals on col·locar-se, mentre el nombre de banderoles si fa o no fa sempre era el mateix.  

-Bé... I per això me truques? Ja saps que les col·loca una empresa i, segurament, tot hi les ordres que tenien, quan me’n vaig anar a dormir, se van haver d’equivocar...

-Sí, però tu saps que la normativa diu... (Amb un to autoritari espatarrant).

-Ja saps que les normes estan per a incomplir-se (li vaig respondre).

Segurament si li hagués dit una mala paraula no s’ho hauria pres tan malament...

Finalment li vaig fer una pregunta:

-Tu coneixes alguna norma que no s’hagi incomplert mai?

Jo no... I vosaltres?

Eren els amos i senyors d’Amposta i tot s’havia de fer segons el seu gust.     

SUPOSITORIS I LATRINES

La casa Miralles d'Amposta. 

Quan era menut ma mare sovint me contava una història.

Resulta que D. Vicent, que era el metge de la Galera va receptar supositoris a Nel·lo. Els supositoris era un producte desconegut en aquella època i en arribar a casa Carme, la seva dona, li va preguntar:

-Ja t’ha dit el metge com t’ho has de prendre?

-No. No m’ha dit res...

-Hauries d’anar a preguntar-li.

Així que Nel·lo torna a la consulta i li pregunta a D. Vicent:

-I això com sé pren?

-Tens que posar-t’ho pel recte.

De tornada a casa li diu a la Carme:

-M’ha dit que m’ho he de posar pel recte...

-I tu saps que és el recte?

-No. Ni idea...

-Hauries de tornar a preguntar-li.

Així que Nel·lo torna a la consulta.

-I què és el recte, D. Vicent?

-L’anus, és l’anus...

-Ah!

I de volta cap a casa.

-I ara què t’ha dit? -Lli pregunta la Carme-.

-M’ha dit que per l’anus... Però és que tampoc sé que és l’anus...

-Home! Caldria que li haguessis preguntat... Torna a preguntar-li!

-No que si torno me dirà que pel cul!

No obstant Nel·lo torna a la consulta un cop més.

-Don Vicent: I l’anus que és?

-El cul home! El cul!

Després aquesta història l’he sentit contar alguna vegada més amb diferents personatges i diferents indrets. Això vol dir que són aquelles històries fictícies que s’expliquen a tots els pobles i sempre posant de protagonistes algú molt conegut i sempre poc intel·ligents. Segurament a la nostra era digital una notícia així la qualificaríem com a fake new (notícia falsa)  

Sembla que coses així no puguin passar, veritat? Però com sempre se diu, la realitat supera la ficció.

Latrines de l'antic palau episcopal de Segorb. 

Fa uns dies vaig penjar al Facebook unes fotos de la casa Miralles d’Amposta. La casa té un origen medieval i encara conserva alguns elements (pocs i ves a saber si són originals) d’aquella època, com per exemple un element que se veu a simple vista i que jo vaig qualificar com a latrina (*)

Un amic me va dir que era un matacà (**). Com que desconeixia la paraula, ràpidament la vaig buscar i vaig trobar que era un element de defensa i tot i que, en alguns casos, s’hi pot semblar, trobo té un disseny diferent. No vull dir però que, algunes vegades, no se pogués usar amb la mateixa finalitat. Crec però que a la casa Miralles no li feia cap falta un matacà.

Bé, un membre del grup on ho vaig penjar va dir-me que no sabia que eren les latrines i llavors, de la manera més gràfica possible li vaig identificar l’element, fins i tot fent servir les que hi ha l’antic palau episcopal de Segorb. Però va seguir insistint.

-Quina utilitat tenen?

Llavors, com hauria fet D. Vicent, li vaig dir:

-Defecar amic. Podria haver posar ‘cagadero’, però m’ha semblat més fi posar latrines.

No he sabut res més d'ell... Trobo que li va quedar clar. 

(*)    Latrina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Latrina

(**) Matacà: https://ca.wikipedia.org/wiki/Lladronera

50 ANYS DE CÀMPINGS A TARRAGONA

Entrada al càmpic Alfacs. 

Tarragona Digital ens recordava fa uns dies d’un aniversari: 50 anys dels primers càmpings a la demarcació de Tarragona.

Tot i que durant anys vaig ser campista i vaig acampar a diferents províncies (Tarragona, Castelló, València, Alacant, Barcelona, Girona, Terol, Lleida, Osca, Astúries i fins i tot Andorra), el primer contacte amb el món del càmping no va ser com a usuari, sinó com a visitant. Si fa o no fa, els fets se remunten a 50 anys enrere, o sigui que coincidirien amb la posada en marxa dels primers càmpings de la zona.  

Uns familiars de França venien a estiuejar a la Ràpita i passaven uns dies al càmping Castro, a la partida de la Martinenca. Per tant estem parlant d’Alcanar Platja, encara que per la seva vinculació bé podria parlar-se més de la Ràpita que no d’Alcanar.

Floriano de Castro Castro (així se’n deia el seu propietari), era un gallec que va arribar a la Galera amb l’exèrcit revoltat (o sigui, amb els nacionals), del qual n’era sergent. L’estiu i part de la tardor de 1938 la Galera formava part de la rereguarda franquista del front de l’Ebre. Allí Castro (com l’anomenava tothom, fins i tot la seva dona), va conèixer la Otília amb qui s’hi va casar. Se’n van anar a viure a la Ràpita, d’on va arribar a ser-ne l’alcalde entre 1965 i 1967. Duran aquells anys seria quan hauria posat en funcionament el càmping.

Recordo el càmping poc o gens endreçat (de fer era de 3a categoria), tot i que quan anava a visitar a la família no solia moure´m del bar que a la vegada feia de botiga. També solia banyar-me a la escassa platja que tenia, plena de roques i encara més roques dintre de l’aigua. No hi recordo espanyols. Crec que tots els campistes eren estrangers, la majoria francesos. La gent d’aquí encara no anava als càmpings, de fet, per no anar, no anava ni de vacances. L’economia de la majoria de la gent del país no els permetia viatjar i els que ho feien és perquè tenien un poder adquisitiu elevat.

Mario Gianni fill, el dia que se va commemorar el 40è aniversari de la
tragècia dels Alfacs. 

El càmping Castro, juntament amb l’Alfaques (ara Alfacs) de Mario Gianni, el Noya i el Carlos III van ser els primers (o dels primers) que hi van haver al Montsià. Després vindrien l'Estanyet, el Cases, el Mare Nostrum a tocar del Castro del que només els separava una parcel·la, etc.