dilluns, 29 de juliol del 2019

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA


Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  
El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.
I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.
Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.


---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.
Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.
Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.
Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).
Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.
Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.
L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.
Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.
A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.
Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière. 

diumenge, 28 de juliol del 2019

PER A SETEMBRE!


De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.
Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.
Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  
2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.
3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)
4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.
5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.
6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  
7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.
8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.
9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.
10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.
11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.
12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.
13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.
14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.
  
I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?
Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

divendres, 26 de juliol del 2019

L’ÚLTIM DELIRI A AMPOSTA


Durant els darrers dies els ciutadans d’Amposta ens hem assabentat de dues notícies que, tot i que siguin per separat, formen part d’una mateixa cosa: del deliri convergent que va imposar-se a Amposta durant dècades.
La primera fa referència a la venda del centre comercial Futuro Ciudad Amposta a l’empresa valenciana Family Cash per a construir un supermercat i pisos (sembla ser que a Amposta en tenim dèficit de les dues coses) .
I la segona és la venda de les instal·lacions de Lamicat a Manain Elevació una empresa d’elevadors local que ja porta anys ocupant unes altres instal·lacions al polígon de l’Oriola.
Ara fem una mica de memòria...
El govern de CiU, com no ne va tindre prou amb el fracàs de Tosses, va buscar altes pelotassos per tal d’omplir les butxaques d’alguns. El darrer gran pelotasso va ser el de Futuro Ciudad Amposta, un centre comercial on tothom va ser enganyat.
¿Per què va fracassar el Carrefour i va haver de tancar portes quan encara no se portaven 2 anys de la seva obertura? Perquè mai va ser un Carrefour pròpiament dit: era un minihíper (i així ho posava al tíckets). Si guardeu el record de com era el supermercat d’Amposta, us convido a fer un experiment: passeu un dia pel que hi ha Vinaròs i llavors me direu què...

Als propietaris del Carrefour els hi van dir que s’instal·larien al centre comercial grans marques com Decathlon o Leroy Merlin. I a les altres cadenes se’ls hi va dir que vindria un Carrefour, etc., etc. De haver vingut a Amposta empreses punteres amb els seus respectius sectors, el centre comercial hagués triomfat, però amb només comerç ampostí, algun vingut de fora i poca cosa més, estava destinat al fracàs. Però als promotors de la macroidea els hi donava igual. El pelotasso ja s’havia donat.   
Vull recordar també el tracte de favor que van rebre els promotors per part de l’ajuntament. Els hi van permetre fraccionar l’import de la llicència d’obres, una mesura mai aplicada fins llavors. I, tot i que els hi van marcar uns terminis de pagament, sinó recordo malament, no se complien.

Quan va aterrar Laminats de Catalunya (Lamicat), des de l'equip de govern de l’ajuntament ens ho van voler vendre com si se tractés d’una empresa que ens salvaria econòmica i laboralment parlant. Sens va dir que havent-se pogut instal·lar a qualsevol lloc, havia preferit fer-ho a Amposta. Igual que Crist que de tan humil que era, podent haver nascut a Bilbao, va preferir fer-ho a Betlem. En fi...
Va ser el propi Jordi Pujol (quan ja no tenia cap càrrec institucional) qui va vindre a inaugurar-la i, aquell matí, a corre-cuita se va cancel·lar tota la activitat política de l’ajuntament per a que ningú es pogués perdre l’extraordinari  esdeveniment. No hi vaig anar. L’empresa també va tancar quan només portava uns 5 anys d’activitat.  
Llavors se’ns va voler vendre la moto i ara sospito que ens la volen tornar a vendre... Com se sol dir: Menys llops Caputxeta!


MÉS INFORMACIÓ: 


dimarts, 23 de juliol del 2019

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.
I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.
Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 
En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.
Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.
Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.
I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.
Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.
Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.
Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.
Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.
I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.
Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.