Els que ja tenim una edat (joves ens diuen el que en tenen més de 70) recordarem que, de petits, quan anàvem a l’institut i se’ns ensenyava “Formación del Espíritu Nacional” (una de les tres ‘pepes’) se’ns explicava que Espanya era una “Unidad de destino en lo universal”. Un concepte que, com la majoria de les coses que se’ns volia ensenyar en aquell temps, no compreníem que volia dir. Però els ensenyants es pensaven que a força de repetir-ho ens ho acabaríem aprenent. També se’ns parlava del paper de l’Església Catòlica, de la família cristiana, de la única i indivisible nació española. Unes ‘idees’ que qualsevol jove d’ara no n’ha sentit parlar mai i que molts ja consideràvem desfasades i teníem oblidades.
El dictador ja fa més de 35 anys i quan ja ens pensàvem que tota aquella parafernàlia s’ha enterrat amb ell, resulta que l’han ressuscitat a Hongria. No sé si el president hongarès (que no sé qui és ni tinc ganes de saber-ho) s’ha llegit la doctrina “joseantoniana”, però certament ha copiat, pràcticament fil per randa, les idees nacionals socialistes de la que és, possiblement, l’etapa més obscura de la historia d’Espanya.
El partit ultraconservador hongarès, que té 2/3 del parlament d’aquell país, no ha volgut consensuar amb els altres partits de l’oposició la nova constitució. Per tant, han imposat la seva doctrina, una doctrina que haurà de regir els destins de la nació en els propers anys. Quants? Fins que un altre partit més “d’esquerres” i amb la força suficient la pugui canviar.
Què passaria si a Espanya passés una cosa semblant? De moment no es donen les condicions necessàries, però tots recordem (i qui ho hagi oblidat, pitjor per ell) com va governar el PP quan va tenir majoria absoluta.
Només de pensar-ho em entren ganes d’anar-me’n a viure fora del nostre país, allí on el seny encara estigui per sobre dels extremismes.