ERNEST FOLCH
Editor
Quan les victòries només valien dos punts, es donava per bo el que es coneixia com a mitjana anglesa, és a dir, guanyar els partits de casa i empatar els de fora. Aquesta teoria estava sustentada en un fet real, i és que jugar en camp contrari era un factor en contra per la pressió del públic, la por de l'àrbitre o el desconeixement del terreny de joc.
Se suposava que amb la desigualtat que hi ha actualment en el futbol espanyol aquest desequilibri s'hauria corregit, i tot i així el Barça sembla aquest any que està disposat a mantenir viu el denominat complex del visitant, la clàssica patologia en la qual l'equip es creu de debò que els desplaçaments són en si mateixos més difícils que els partits de casa.
Un avís seriós
Només veient els resultats ens adonarem que aquesta temporada el Barça va llençar la Supercopa a San Mamés, a la Lliga va perdre a Sevilla i Vigo i va empatar a Mestalla i a Cornellà, a la Champions va acabar en taules a Roma i Leverkusen i fins i tot a la Copa es va deixar un 0 a 0 la seva visita al camp del Villanovense. Aquest dissabte va estar a punt d'ensopegar contra el Màlaga, en un partit pla i gris que ja ha sigut processat per la plantilla com un seriós avís de cara al futur.
Luis Enrique, poc avesat a fer autocrítica en públic, va admetre que el Barça havia «sigut inferior» i que «és difícil jugar més malament del que ho hem fet avui a la primera meitat». I és que el Barça va estar una bona part del partit ens mans d'un Màlaga que va semblar senzillament que estava més motivat.
Va passar el mateix a Cornellà en el partit de Lliga i en diverses fases de l'empat a Mestalla, com si a l'equip li costés trobar motivacions per igualar la intensitat aclaparadora del rival. És cert que el Màlaga va fer un desgast extraordinari i que, igual que va fer l'Espanyol a la Lliga, va jugar a un ritme molt exigent físicament, però no és res que el Barça no conegui ja per endavant: l'única possibilitat que tenen la majoria dels seus rivals d'equilibrar les forces és augmentar la intensitat fins al límit. I és molt lògic que aquests rivals estiguin especialment motivats davant de la seva afició, en un camp que es coneixen de memòria i quan tenen davant el millor equip del món, cosa que converteix un simple empat en una gesta que pot donar la volta al món.
Per això el que sorprèn no és el grau d'excitació dels contrincants, especialment quan juguen a casa, sinó les dificultats que el Barça troba per igualar la seva intensitat, entossudit com està aquest any a prolongar el mite del complex de l'equip visitant.
És cert que amb Messi al camp els complexos estan destinats a resoldre's per la via ràpida, i n'hi ha prou de fregar lleugerament la llàntia del geni per arreglar el resultat. Però del Barça se n'esperen solucions col·lectives i que tinguin a veure amb un nivell de joc que, fora del Camp Nou i descomptades les aparicions de Messi, deixa sensacions preocupants.
