dissabte, 1 de juny del 2013
JESÚS AVILA GRANADOS VISITA LOS OLIVOS MILENÀRIOS DEL TERRITORIO DEL SÉNIA
Aprovechando la visita a Morella del escritor, periodista y conferenciante Jesús
Ávila Granados, donde el pasado sábado día 25 de mayo tenía previsto
presentar su libro El último hereje, fue invitado por la Mancomunidad
del Territorio del Sénia para visitar los olivos milenarios de aquella zona
geográfica. La Mancomunidad tuvo conocimiento de su visita gracias a la
entrevista que hice al escritor y que publiqué en varios medios: La Ventana
de la Agencia, Vinaròs News, Pulso Digital y en mi blog La Via Augusta.
Aprovechando que tenía libre la mañana del
sábado, Jaume Antich, exgerente y asesor de la Mancomunidad y Tere
Adell, la actual gerente, recogieron en Morella a Jesús y su
mujer Loli para trasladarse hasta el término municipal de La Jana
con la finalidad de visitar la finca del Pou del Mas, junto al antiguo
trazado de la Vía Augusta. Hasta allí también habíamos llegado mi amigo Paco
Itarte y yo mismo para unirnos al grupo.
La finca del Pou del Mas es un museo
natural donde a cada ejemplar de olivo milenario se le ha colocado un panel
donde se especifican las características del mismo.
Después de visitar y fotografiar detenidamente
cada uno de los olivos y los misterios que han guardado celosamente a lo largo
de más de un milenio de vida, nos desplazamos hasta Canet lo Roig para
ver otros ejemplares de olea europea: los primeros en la entrada del
pueblo, junto al camino pecuario asfaltado que sale de la N-232 en las
proximidades de La Jana y, posteriormente, el olivo conocido como el las Cuatro
Patas, también en las inmediaciones del municipio.
A petición de Jesús, regresamos a La
Jana para visitar el miliario romano situado en la plaza principal del
pueblo, justo delante de la fachada de la iglesia parroquial.
Desde allí nos dirigimos a Ulldecona.
Tras cruzar el río Sénia, dejamos atrás la provincia de Castellón
para adentrarnos en las tierras del Sur de Tarragona. Rodeamos la
población para enseñar a Jesús otro miliario romano que se encuentra a
las afueras en dirección a Santa Bàrbara. Con posterioridad, Jaume,
quiso enseñarnos el terreno que ha comprado recientemente junto a la sierra del
Montsià y que también posee unos pocos ejemplares de olivos
monumentales. En este punto aprovechamos para hidratarnos y dar a Jesús
todo tipo de información relativa a los proyectos que lleva a cabo la Mancomunidad.
Después, la comitiva (si mi, ya que la abandoné en aquel punto), se trasladó
hasta la partida del Arion para visitar lo que sin duda es la joya de
la corona de los olivos monumentales: el Fondo del Arion, propiedad
de la familia Porta Ferré de la Galera que contiene la que se
conoce como la Farga I, el olivo más monumental de Catalunya y
catalogado por la Generalitat.
Por las imágenes de vídeo que grabó mi amigo Paco
y que he podido ver, Jesús y su mujer quedaron encantados al contemplar
aquel paraje con los esplendorosos ejemplares de olivos y los muros de piedra
con sus escaleras para salvar los distintos niveles del terreno, así como de la
pequeña barraca, también de piedra y que antaño sirvió para cazar pájaros. Esta
zona, como ocurriera con la finca del Pou del Mas, también se ha
convertido en un museo natural.
La visita terminó de la mejor manera posible.
Los últimos 4 integrantes (mi amigo Paco
había regresado a Ulldecona) fueron almorzar al Antic Molí, del
chef Vicent Guimerá, uno de los restaurantes que incluye en su carta
platos elaborados con el aceite de los olivos milenarios. El restaurante está
situado al lado de la carretera de Ulldecona a la Sénia, junto al
río del mismo nombre, el protagonista involuntario de esta historia y que, como
dice la canción del grupo Pepet i Marieta: une, que no separa.
Páginas web recomendadas:
Y vídeos:
STOP LLEI WERT : Els « avantatges » de la nova Llei d’educació
Arran de la publicació de l’esborrany de la
LOMCE (Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa) la plataforma de
Baix Maestrat contra les retallades després de l’estudi del avantprojecte volem
fer les següents consideracions:
§
Per
a la confecció de l’avantprojecte no s’ha comptat amb la Comunitat Educativa,
als docents simplement se’ns va facilitar un correu electrònic per enviar
crítiques o suggerències, sense poder confrontar-les ni debatir-les en foros
oberts i plurals.
§
Entenem
que aquesta llei, si va endavant, perjudicarà les classes socials més
desfavorides perquè avança cap al desmantellament de la xarxa pública educativa
i impulsa la privatització de l’ensenyament. Un exemple clar és el de
subvencionar els centres que segreguen l’alumnat per sexes.
§
Menysprea
i margina les llengües pròpies, en el nostre cas el valencià.
§
Redueix
el percentatge de temari escolar (currículum) que decideixen els governs
autonòmics, imposa un currículum uniformador i ideològic al llarg de tot el
procés educatiu.
§
Elimina
progressivament la comprensivitat i la igualtat d’oportunitats durant l’etapa
obligatòria en educació. Segrega l’alumnat des dels 13 i 15 anys, segons els
programes i això és negar la capacitat de canvi en l’alumnat.
§
Sotmet
als centres a la competitivitat establint programes per a obtenir finançament i
fent rànquings entre ells.
§
Estableix
proves externes que no les avaluarà el professorat del centre sinó
especialistes de fora, per tant no coneixen a l’alumnat.
§
L’administració
podrà elegir directors/es a dit per
fer-los especialistes en gestió empresarial i sense criteris pedagògics.
§
Reducció
de la participació de la Comunitat
Educativa, eliminant la capacitat de decisió dels Consells Escolars en
qüestions transcendents.
§
Fa
desaparèixer l’escola com un espai obert capaç de construir un projecte de
desenvolupament comunitari amb coordinació dels diferents agents educatius.
§
Parteix
de la premissa de que els bons resultats s’obtenen exclusivament de l’esforç de
l’alumnat i no ho relaciona en inversió, en educació, nombre de professors,
ràtios, etc.
En definitiva les lleis d’educació haurien
de formar persones lliures amb capacitat per poder desenvolupar-se en la seua
vida i a la LOMCE en l’exposició de motius trobem paraules com: competitivitat,
economia, creixement econòmic, desafiament, esperit emprenedor, ambicions, etc,
tot un seguit de qualificatius que no tenen res a vore en el que entenem que ha
de ser l’educació dels nostres alumnes.
Assemblea del Professorat
Baix Maestrat contra les retallades
divendres, 31 de maig del 2013
JOVES I EMPRENEDORS
Segurament, la crisi, canviarà moltes
coses. Fins i tot la mentalitat de moltes persones, d’aquelles que formaven
part de la generació ni-ni o, simplement, els deien passotes.
Aquests joves, la majoria sense
formació de cap tipus, durant alguns anys van trobar feina a l‘emparo
de la construcció. Per a fer de manobre no fien falta estudis ni tant sols
ser massa treballador o fer bé la feina. La construcció ho absorbia tot.
Qualsevol trobava feina i aviat es podia comprar un SEAT León per a poder
fer de Fernando Alonso per les carreteres.
Ara estan tots a l’atur i reneguen dels
immigrants que, com ells, tampoc tenen una base formativa que els impulsi
a l’hora de trobar feina. Solien ser ma d’obra barata i carn d’atur
en potència.
En aquests moments ens trobem amb una
dura realitat: més del 50% dels joves de menys de 35 anys no tenen feina
ni perspectives de trobar-ne.
Vagi per davant que a mi tots els impulsos
oficials que es donen per fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, en principi
em semblen bé, però dubto de la seva eficàcia. La realitat és la que és
i les classes mitjanes prou fan en poder arribar a final de mes després
de haver pagat la hipoteca i el préstec del cotxe.
Per tan, i com a primera premissa, el
que cal fer és reactivar l’economia. Aconseguir això passa per diversos
factors, com ara aconseguir estabilitat laboral i que pugui fluir el crèdit
tan a empreses com a particulars.
Si s’estimula la emprenedoria creant
mesures que la puguin afavorir, però després resulta que el mercat no pot
absorbir l’oferta, ens quedem pràcticament igual.
Al principi de la crisi i durant molt
de temps vaig crear una secció al meu blog titulada “Idees imaginatives
per a superar la crisi”. Vaig arribar a fer més de 20 entrades. Algunes
d’elles relacionades amb el món de la informàtica i les noves tecnologies.
Penso que davant de la situació que patim, idees originals i innovadores
no en falten; el que falta són diners per a poder, primer, posar-les en
pràctica i després consumidors que estiguin disposats pagar el seu
cost.
La jornada del passat dimarts, a París
es repartia una milionada d’euros per a fomentar l’atur dels joves. Espanya,
com a nació més afectada per aquesta xacra, n’esperava obtenir una mena
de primer premi de la rifa. Al final pensaré que aquí, el que volem fer
realment és viure de les subvencions i de l’esforç de la resta.
Fa anys, els joves ebrencs més preparats
es quedaven prop d’on havien estudiat (Barcelona, Tarragona...) Només
uns pocs trobaven feina a les nostres contrades. Ara, segons el Periódico
de dimarts passat, són més de 50.000 joves catalans. Cal suposar que tots
aquest joves tenen, la gran majoria, una àmplia formació acadèmica i, en
menor grau, professional. Són el que se’n diu persones qualificades que,
una vegada a l’estranger han de competir amb els nadius per un lloc de
treball de qualitat. Alguns d’aquests joves catalans són, segurament,
de les Terres de l’Ebre que han anat a buscar feina fora amb la impossibilitat
de trobar-la prop de casa.
Fa molt que es donen idees per a evitar
casos com aquests; com ara crear industria innovadora i adaptada a les
peculiaritats del nostre territori. Algú ens ha fet mai cas? Jo no ho he
vist, no sé si vosaltres sí.
ELS AJUSTOS QUE VENEN
Les dues dècimes addicionals que ens
ha concedit la Unió Europea, no seran gratuïtes; a canvi se’ns demanen
(se’ns exigeixen)més ajustos, com ara la reforma de l’administració i
una nova pujada d’impostos.
Sóc funcionari de l’administració de
l’estat i com he dit més d’una vegada, sóc dels que penso que les administracions
haurien de patir una profunda reestructuració que no vol dir necessàriament
un reducció de personal, però que, amb tota lògica, s’acabaria produït.
Però com aquest tema ja l’he tractat
més d’una vegada, avui millor parlar de la nova pujada d’impostos que,
segurament s’aprovarà a la tardor per a que s’apliquin a partir de l’1
de gener de l’any que ve.
Segons diuen, s’apujarà l’IVA dels
productes que ara tenen els tipus més baixos, com ara l’alimentació, l’hostatgeria,
la restauració... Per tant, afectarà molt directament al sector turístic,
un dels motors de l’economia espanyola des de fa dècades.
Mireu, no vull ser malpensat (ja em coneixeu),
però a l’ampli estudi que avui fa el Periódico de Catalunya, a països
com Alemanya l’VA del menjar pot arribar al 19% i a Dinamarca al 25%;
el que s’aplica als hotels, a Alemanya és el 7% (a Espanya el 10%), però
a Dinamarca el 25%; a la restauració el 19% a Alemanya i un 25% a Dinamarca;
finalment, al transport, els alemanys tenen uns tipus de l’IVA que oscil·la
entre el 7 i el 19 (aquí el 10) i els danesos sembla ser que no apliquen
IVA, ja que no surt a la gràfica. A partir d’aquí només faria falta anunciar
que els països que millor van de la Unió Europea abaixaran els impostos
per a ser molt més atractius a la vista dels turistes.
Com està passant darrerament, si al final
es fa efectiva la pujada de l’IVA, segurament que el sector l’haurà que
assumir sense repercutir als usuaris.
Altres productes que són susceptibles
d’apujar-se són els medicaments (aquí si que no crec que les farmacèutiques
l’assumeixin) i l’habitatge (que si ho mireu bé, no importarà gaire,
ja que pels que s’estan venent (o comprant)...
Això si, per molt que els alemanys vulguin
tocar-nos la pera, aquí sempre tindrem millor climatologia i la qual cosa
sempre serà un valor afegit per atraure turistes.
Ara que hi penso, el vent que ha fet
la majoria dels dies del que va d’any, no serà que els alemanys, sense
saber-ho, també ens estan canviant el temps?
Por una red pública de educación
Hoy, 26 de mayo, Cataluña todavía no tiene presupuestos. O lo que es peor, hoy, 26 de mayo, Cataluña tiene vigente el presupuesto prorrogado, el que fue aprobado por CiU y el PP en diciembre de 2011, y que significa un recorte de 3.000 millones de euros. El PSC ha alertado de manera reiterada sobre las gravísimas consecuencias que estos recortes tienen en los derechos de la ciudadanía. Pero si en un ámbito esas graves consecuencias son además irreparables, es en la educación. Tengo la convicción de que la educación debe de encabezar la agenda de un gobernante responsable, en mi caso es así; pero lamentablemente Artur Mas y su gobierno no le otorgan la relevancia que esta materia tiene para nuestro futuro.
El actual debate social, surgido a partir de la LOMCE y de la torpeza política - porque si no es torpeza, no quiero pensar a que se debe su actitud - del ministro que la ha impulsado; evidencia que el interés de CiU y ERC se circunscribe a la lengua, y pretende obviar la necesidad de preservar el modelo de escuela pública que ha dado excelentes resultados pedagógicos, y que, sobre todo, ha evitado una sociedad fracturada por la lengua. El PSC defiende ese modelo convencido de que los que pretenden dividir nuestra sociedad empiezan intentando dividir nuestra escuela. El PSC defiende un modelo público. Y la LOMCE constituye un ataque frontal a la escuela pública, son muchas las líneas rojas que atraviesa. Mas i Wert discrepan sobre la lengua, pero coinciden en lo demás. Al fin y al cabo Mas y Wert optan abiertamente por recortar la educación pública, mientras que para los socialistas, en Catalunya y en España, constituye una apuesta fundamental para construir una sociedad más justa, plural e igualitaria.
El PSC está preocupado por las consecuencias que la LOMCE podría tener para la escuela catalana en materia lingüística. Pero además de preocuparnos, nos alarma que la Generalitat pretenda cerrar siete escuelas y setenta y tres grupos de P-3. Todos públicos. Son cierres decididos antes de saber si realmente no había suficiente alumnado. Hoy se siguen destinando 24 millones de euros de los recursos públicos a centros dirigidos a las élites que no están comprometidos con el servicio público, que seleccionan a su alumnado y que lo segregan por sexo. 24 millones que permitirían evitar que los niños tengan que pagar por llevar la comida al cole o mantener plazas de guarderías públicas. El gobierno de José Montilla tenía conciertos con escuelas privadas, pero paralelamente construía dos escuelas públicas cada semana.
El actual gobierno es incapaz de planificar en materia educativa. Los profesionales de la educación sufren recortes salariales, de derechos y condiciones de trabajo. Se incrementan los horarios lectivos del profesorado, se aumenta la ratios de alumnos por aula, no se sustituye a los maestros y maestras cuando están de baja y se despide al personal interino… la LOMCE viene a agravar ese escenario.
Los socialistas nos sumamos a la inequívoca defensa del catalán en la escuela. Lamentablemente, ni CiU ni ERC se suman a la defensa del espíritu de la escuela pública. Mas no aclara si se opone a la visión derechista, recentralizadora y liberalizadora de la LOMCE. Mas no dice si apoya que la nueva ley consagre la religión como una asignatura lectiva. En definitiva, rechazamos el proyecto de Wert porqué significaría la involución de la educación, no por las discrepancias lingüísticas entre Mas y Wert.
En compliment del que disposa la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal (LOPD), l'informem de que les seves dades personals son incloses en fitxers titularitat del PSC, amb la finalitat de gestionar la relació contractual establerta així com la gestió de l'agenda de contactes professionals. Per exercitar els drets d'accés, rectificació, cancel•lació i oposició que preveu la Llei pot dirigir-se a nosaltres mitjançant un correu electrònic a la següent adreça: info@psc.cat.
Li garantim que les seves dades seran tractades sempre amb la màxima i absoluta confidencialitat.
Aquest missatge conté informació privada i confidencial del PSC, si ho ha rebut per error li demanem que ens ho comuniqui per la mateixa via i l’esborri del seu sistema.
En cumplimiento de la Ley Orgánica de Protección de Datos de Carácter Personal (LOPD), le informamos de que sus datos personales son incluidos en ficheros titularidad del PSC que responden a la finalidad de servir de directorio o agenda de contactos así como para facilitar la gestión comercial y contractual establecida. Para ejercitar los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición previstos en la Ley puede dirigirse mediante correo electrónico a la siguiente dirección info@psc.cat.
Le garantizamos que sus datos serán tratados siempre con la más estricta reserva y confidencialidad.
Este mensaje contiene información privada y confidencial del PSC, si lo ha recibido por error rogamos nos lo comunique por la misma vía y proceda a borrarlo de su sistema.
dijous, 30 de maig del 2013
FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)
Aquest passat cap de setmana em va cridar
molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís
la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un
dret i una mostra d’igualtat i tolerància.
França, tradicionalment, ha tingut fama
de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives.
Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això.
El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots
ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.
Des de fa relativament poc, el país veí
del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també,
el dret de poder adoptar.
Però aquestes conquestes de llibertats
sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent,
el s grinyolen aquestes situacions.
Evidentment aquestes lleis només poden
aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer
per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande
al cap davant dels socialistes.
A Espanya aquestes situacions les coneixem
bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe,
ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal
Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser
nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al
carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.
Potser l’única diferència que hi veig
entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap
de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al
menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.
I és que a França l’Església Catòlica
no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria
molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució),
l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es
pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat
els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres
religiosos.
Però a pesar de tot, el francesos poden
estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.
CATALONIA CUP
TV3 va emetre la nit de dimecres la final
de la copa Catalunya de futbol. Després de la interessant final de la passada
edició jugada entre el Nàstic de Tarragona i el Manlleu, la d’aquest any,
semblava, a priori, la millor final possible, la que, dintre d’uns anys
pot arribar a convertir-se en la final de la Copa de la Generalitat d’una
Catalunya independent.
Primer uns apunts sobre la final d’anit.
Vist a posteriori (abans del partit no m’hauria atrevit a fer el pronòstic),
va sembla que el Barça va donar peixet a l’Espanyol. Al quart d’hora
l’equip periquito va posar el 0-1 al marcador després de perdre en defensa
una pilota d’aquelles que, si jo fos entrenador, seuria a la banqueta
al causant durant moltes setmanes; potser no aniria ni convocat...
A la segona part, els culers, van intenta-ho
de totes les maneres, però quan no fallaven, es trobaven amb un Kiko
Casilla que ho aturava tot. Només Cesc, quan l’àrbitre ja tenia el
xiulet a la boca per a senyalar el final del partit, va ser capaç de batre
el porter de Sant Jaume del Domenys.
El Barça semblava que no volia guanyar
a l’Espanyol. Potser el volia compensar per haver empatat contra el Madrid
i, d’aquesta manera, el Barça es proclamava campió quan encara faltaven
4 jornades per al final... O potser no. Al se un partit de costellada (o
alguna cosa semblant), es van estalviar la pròrroga i van anar directament
a la tanda de penals. L’encarregat de tirar el primer penal va ser el
capità Xavi i el va fallar tornant a donar avantatge a l’Espanyol que
només calia que els anés convertint els 4 restants contra el que és el
porter del Barça B i, ocasionalment, el tercer porter del primer equip.
Però l’Espanyol va tornar a fallar i no un cop sinó dos i així el Barça
es va veure obligat a guanyar un partit que, possiblement, no volia. O
sí.
Si Catalunya esdevingués una nació independent,
tot l’al·licient seria veure finals entre el Barça i l’Espanyol? Si fos
així, penso que el Barça deixaria de ser un dels equips grans d’Europa
per a convertir-se en un equip de Europa League.
Per a mi només hi ha dues solucions:
1a Que el Barça i l’Espanyol (i també
d’altres equips que poguessin guanyar-se el dret) juguessin a la lliga
espanyola. La qual cosa ara com ara no podria ser, ja que al tenir una
federació pròpia i diferenciada i dret de participar en la selecció catalana,
haurien de jugar forçosament una lliga catalana.
2a Crear una lliga europea a mode de
l’NBA de bàsquet on hi participessin els millors equips d’Europa;
més o menys els que juguen cada any la Champions i els millors de
l’Europa League.
De no ser així, ja ens podrem anar oblidant
de veure bon futbol a Barcelona i conformar-nos amb el que donin a la tele.
EL ARTICULO MAS INGENUO por Ángeles Caso (relativo a IRPF 2012)
Ahora sé –sabemos– que la inmensa mayoría de los que realmente ganan mucho se las apañan para pagar muy poco, o incluso nada. Algunos, de manera ilegal, pero otros muchos, con el propio aval de unas leyes empeñadas en favorecer a las grandes fortunas y empobrecernos a los trabajadores. Y sé también que si esas leyes cambiaran y si los inspectores se dedicaran a perseguir a los grandes defraudadores y no a la gente común, como parecen estar haciendo, buena parte de la crisis de este país se resolvería.
Pero si este año, por primera vez en mi vida, no me sentiré orgullosa de mi patriotismo al hacer la declaración y pagar lo que me toque sino que la haré con una buena dosis de indignación, no será tanto por eso como por el destino que van a dar a mi dinero. He decidido que no quiero seguir contribuyendo a los sueldos de cargos públicos que no se los merecen. De miembros de partidos o de sindicatos ineptos, cuando no claramente sinvergüenzas. O de todos esos asesores que, con suerte, recortan y pegan informes que encuentran en internet. Me niego a que sigan pagando a mi costa jamón de jabugo y vinos carísimos para las comilonas de los unos y los otros, cochazos de lujo y billetes de clase business, dietas y noches de hotel de diputados que viven en la ciudad en la que se reúne su Parlamento, televisiones públicas a mayor gloria de los gobernantes de turno, armas mortíferas, o todos esos gastos inconfesables que algunos hacen con las tarjetas bancarias que sostenemos ustedes y yo. Y, hablando de bancos, rechazo seguir contribuyendo a las pensiones multimillonarias de todos esos ejecutivos que han llevado al borde de la ruina a cajas de ahorro y empresas públicas o semipúblicas.
Quiero, en cambio –o, mejor dicho, exijo– que mis impuestos sirvan para pagar sueldos de maestros y personal sanitario, mejoras en escuelas y hospitales, ayudas a los discapacitados, pensiones de jubilados, medicinas para los enfermos, subsidios dignos para los parados, viviendas sociales, becas para estudiantes necesitados, y también laboratorios para investigación científica, repoblación de bosques, conservación de patrimonio, y películas y teatro y ópera y música y talleres de artes plásticas y exposiciones y bibliotecas. Quiero que la parte de mi dinero que comparto con los demás sirva para crear una sociedad más justa y más igualitaria y más feliz, y no para seguir manteniendo a esa caterva de privilegiados indiferentes a la suerte de los ciudadanos a los que representan. Lástima que todo esto no sea más que una ingenuidad.
http://www.lavanguardia.com/magazine/20130509/54373309337/angeles-caso-articulo-opinion-magazine.html
dimecres, 29 de maig del 2013
LA FRASE DEL DIA 29-05-2013
La corrupció és com l’aire condicionat:
quan el poses el sents, però al cap d’una estona el deixes de sentir.
Va dir Jorge Lanata que això voldrien tots els
que estan implicats en casos de corrupció: que al final ningú en parlés.
De tot el que li vaig escoltar dir, va
dir una cosa que em va fer certa gràcia. Va ser durant l’emissió de l’Intermedio
de la Sexta. Parlant amb el Gran Wyoming i sobre si a Argentina passava
el mateix que a Espanya sobre si hi havia periodistes pilotes que es dedicaven
a lloar la forma d’actuar dels governants, va dir: No oblidéssiu que
els espanyols sou sudaques.
LES TERRES DE L’EBRE, RESERVA DE LA BIOSFERA
Se suposa que hem d’estar d’enhorabona
i més contents que unes castanyoles. Ahir, les Terres de l’Ebre, el nostre
territori va ser declarat per la UNESCO com reserva de la Biosfera. Bé,
tot el territori no, una petita porció va quedar al marge; era el requisit
que es va exigir l’any passat per a poder donar la concessió. Aquest territori
és l’àrea d’influència de les centrals nuclears d’Ascó.
Quan l’any passat, amb un consens extraordinari
per part de les forces vives del nostre territori, es va presentar la candidatura
per primera vegada, vaig mostrar el meu escepticisme, precisament, per
contenir dues centrals nuclears dintre de l’àmbit territorial i una més
molt a prop, com és la existent a Vandellòs.
Llavors em van dir que no sé les havia
exclòs perquè era una forma de demostrar que eren segures i que estaven
totalment integrades al territori (???!!!) Això no devia ser
així perquè al primer intent es va tombar la candidatura i se’ls va exigir
excloure les centrals nuclears si volien optar a la nominació. I així va
ser.
Però desprès d’aquesta alegria (continguda
per la meva part) la gran pregunta és: I ara què? Què representarà per
al territori el reconeixement de Reserva de la Biosfera?
Aquest matí, un amic i company de treball
i pagès a hores lliures, em deia que, segurament, no podrà instal·lar-se
nova indústria i que a la llarga, no els deixarien usar productes fitosanitaris
per a tractar les plantes. Potser sigui una visió un pèl pessimista,
però crec que no va del tot desencaminat. Està clar que segons quina indústria
no podrà instal·lar-se a les Terres de l’Ebre, però aquest tipus d’indústria
(la més contaminant i nociva) sempre ha trobat traves quan han volgut posar-la
aquí (l’ENRON a Móra la Nova, la foneria a l’Aldea...) Però el reconeixement
no hauria de significar cap impediment per a la creació de noves indústries
molt més vinculades al territori, com per exemple la agroalimentària o
construcció naval.
Em deia el meu company que no tothom
podrà viure de l’agricultura ecològica... Segurament. Però des de fa molts
anys ja han estat prohibits molts de productes químics que es solien usar
per a tractar la fruita o les males herbes del camp. Per tant, els que
ara s’usen són molt menys agressius. La prohibició total dels fitosanitaris
abocaria els nostres pagesos a una reconversió total de les seves explotacions
i si no hi ha línies oficials (i especials) de crèdit, així com a subvencions,
la situació podria representar la mort de la major part del sector primari
del territori.
Els més optimistes (i els que no ens
dediquem a l’agricultura) esperem altres beneficis per al territori i,
tal vegada, més importants. Primerament caldria esperar que de retruc es
protegís l’Ebre i tot l’ecosistema que l’envolta per a poder acabar
d’una vegada amb l’amenaça dels transvasaments.
Si a la qualitat que ja ofereix el nostre
sector turístic, la nominació ha de representar un valor afegit, benvinguts
siguin els visitants. Però a part de la infraestructura existent se’n
haurà de crear molta més i, sobre tot, serveis complementaris a l’hostalatge
i la restauració. Caldrà habilitar zones per a l’establiment de noves
àrees de serveis turístics. Sobre aquest punt cal recordar que fa anys
hi va haver un projecte que ja contemplava una cosa similar i, en aquell
temps, no és va fer quasi que res, tret d’ampliar-ne algunes de les existents,
com per exemple el Mas de la Cuixota al costat del restaurant l’Estany
que regenta l’amic Lluís Garcia.
Com a conclusió, primerament caldria
esvair dubtes sobre el que significa la nominació de Reserva de la Biosfera
i, posteriorment, preparar a la gent del territori per al que pugui arribar
en un futur proper. L’ensenyament també hauria de jugar un paper determinant
com, per exemple, la creació d’una escola de cuina com la que existeix
a Cambrils.
Deixarem finalment de ser una simple reserva??
Subscriure's a:
Missatges (Atom)