LA UB CREA LA CÀTEDRA PASQUAL MARAGALL

Ahir vaig captar una notícia d’aquelles que “plegues una mica al vol”. Però em vaig quedar amb els protagonistes de la notícia: la Universitat de Barcelona (UB), l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i el catedràtic de la mateixa universitat i socialista Germà Bel. Evidentment em faltava relacionar-los a tots.
Avui a la premsa he pogut llegir la notícia: “La Universitat de Barcelona ha creat la càtedra en economia Pasqual Maragall que dirigirà l’economista Germà Bel”.
Com a profà que sóc en aquestes matèries, no sé l’abast que pot tenir la creació de la mencionada càtedra, però valoro positivament que la UB l’hagi creat precisament amb el nom del primer president de la Generalitat socialista, Pasqual Maragall, una persona a qui aprecio i s’hagi pensat precisament amb Germà Bel per a la seva direcció, una de les ments més brillants i, segurament l’ebrenc més conegut en els darrers anys més enllà de els “fronteres” del nostre país.  

PRIMÀRIES A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

Després de “l’intent fallit” (si és que pot dir-se així) per part de Ferran Mascarell de disputar-li a Jordi Hereu la possibilitat de ser el cap de llista per Barcelona, ara és l’exconsellera Montserrat Tura qui vol optar per encapçalar la candidatura del PSC al primer ajuntament català.
Evidentment entre les “precandidatures” de Ferran Mascarell i la Montserrat Tura hi ha una diferència significativa. Mentre Mascarell no comptava amb el suport del “aparell” del partit, es a dir, de la direcció nacional del PSC, Tura si que compta amb aquest suport.
Mascarell havia estat regidor de Cultura de l’ajuntament de la ciutat Comtal i per tant, bon coneixedor dels “entramats” municipals de Barcelona
El bagatge de la Tura no és gens menyspreable. Té experiència en política municipal com a alcaldessa que va ser de Mollet del Vallès i també com a consellera de la Generalitat a la Conselleria d’Interior amb el president Pasqual Maragall i a la Conselleria de Justícia amb el president José Montilla.
Les enquestes sobre la intenció de vot a Barcelona donen, per primer cop la victòria a CiU. Si CiU assoleix l’alcaldia de Barcelona, per primer cop, “controlarà” les dues administracions més importants de Catalunya.

D’aquí a les eleccions del mes de maig, Hereu, és molt difícil que remunti a les enquestes. Tal com va passar a les passades autonòmiques que des de fa mesos auguraven una hecatombe del PSC i per molt que s’hi va esforçar Montilla, va ser impossible endreçar el rumb, amb Barcelona em temo que passi el mateix.
Per tant és necessari buscar noves solucions. La Tura ha estat sempre un (una) dels consellers (conselleres) de la Generalitat més ben valorats (valorades) La gestió al cap davant de les dues conselleries per on ha passat ha estat força bona, per tant, la imatge que té és idònia per mirar de guanyar les municipals a Barcelona.
A més, la situació actual de l’exconsellera no és la que ella desitjava. Diputada i secretaria de la mesa del parlament és un càrrec que li dóna poc marge de maniobra i és lògic que aspiri a un càrrec polític on pugui demostrar, una vegada més, la seva vàlua personal.    

AUGMENT DELS “SINPA”

Aquest matí explicaven al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER que des de que està prohibit fumar als establiments hostelers ha augmentat el nombre dels “sinpa”.
En argot, els “sinpa” són els que marxen “sense pagar” (potser en català caldria dir “senpa”)
Amb l’excusa d’anar a fer el cigarret fora, es veu que es deixen la consumició a mitges i després ja no tornen a entrar, marxant sense pagar.
Per evitar-ho, molts d’establiments ja adverteixen amb cartells que les consumicions s’hauran de pagar al moment de servir-les. Recordo que als establiments on es ven tabac, també hi sol haver cartells d’aquest tipus: “El tabac s’abonarà a l’acte”. I es que molts, després d’haver menjat, “no se’n recordaven de pagar”.

LA CAVERNA MEDIÀTICA CONTRA MESSI

Continuant amb el tema de l’altre dia, sobre si Lionel Messi es mereixia o no ser Pilota d’Or, des de Madrid, des de l’anomenada “Caverna Mediàtica”, especialitzats involucionistes, s’hi estan mostrant en contra. Segons ells eren més mereixedors del premi els “espanyols” Xavi Hernández, però, sobre tot, evidentment, per motius obvis, Andrés Iniesta.
Com deia abans d’ahir, a mi pràcticament em donava igual, els tres eren jugadors del Barça sorgits de la pedrera, encara que mostrava la meva simpatia per Messi.
Al programa “Punto Pelota”, de la cadena ultradretana “Intereconomía” (no la miro, simplement vaig veure alguns talls que van sortir a “Alguna pregunta més (APM)” van arribar a dir que “el mateix vestidor del Barça va fer campanya a favor de Messi per desestabilitzar al Madrid”. L’argument que empraven era que així, Messi, avançava a Cristiano Ronaldo en pilotes d’Or i això li podia crear cert neguit...”.
Mireu per on, jo penso que és exactament a l’inrevés, que el que s’intenta fer des de la Caverna Mediàtica és crear suspicàcies al vestuari del Barça per a crear divisió entre els jugadors.
Guardiola ja ha dit que això no passarà, que hi ha massa bon rotllo i massa respecte entre tots els jugadors per a que, ara, puguin sorgir diferències per l’atorgament del trofeu.
Com bé diu Xavi “l’important són els títols col·lectius” i el Barça d’aquest any encara no ha guanyat res... I si vol la lliga haurà que fer (imagino) més punts que l’any passat. De moment anem pel bon camí.

Per cert, si ahir vareu “passar” de Garbo i veiéreu el Barça per la Sexta, si havia algú que encara no estava convençut, crec que Messi va donar els suficients arguments per a demostrar qui és el millor del món i, per tant, mereixedor de l’apreciat trofeu que li van donar dilluns.  

EL DESPROPÒSIT DE TV3

Per aquesta nit a les 21:50 h, TV3 té programat el documental Garbo, dintre de l’espai “Sense Ficció”. El documental està basat amb la història de Joan Pujol Garcia, l’espia català que va enganyar els alemanys a la II Guerra Mundial. Va guanyar un premi Goya 2010 i també un premi Gaudí 2010 en la seva segona edició. Per tant, un programa prou interessant per veure’l.
Quasi que a la mateixa hora (22:00 h), la Sexta emetrà el partit de futbol de la Copa del Rei entre el Barça i el Betis. Els partits del Barça solen ser els programes amb més audiència de la televisió, segons els estudis que es fan al respecte.
Per tant, em sembla un despropòsit total que TV3 hagi escollit aquest dia i aquesta hora per emetre un documental tant interessant com Garbo. Cal recordar també que el logotip de TV3 apareix a la samarreta dels jugadors del Barça.
Ja sé que amb la tecnologia d’avui en dia, es pot enregistrar un dels dos programes per mirar-lo després o en un altre moment. També es podrà veure a la web de la televisió pública de Catalunya. Però siguem realistes: Quants ho faran?

MESSI, PILOTA D’OR DE LA FIFA 2010

Finalment es va saber qui va ser el guanyador de la Pilota d’Or de la FIFA 2010: Lionel Messi. Per primer cop, aquest any, s’han unificat els dos principals trofeus futbolístics, la Pilota d’Or que atorgava France Football i la FIFA World Player que donava el màxim òrgan futbolístic.
Vagi per davant que si el guanyador hagués estat Xavi o Iniesta hauria estat igual de content que ara que l’ha guanyat el petit argentí. Però Messi, dels tres, era el meu favorit. És el que em té “el cor robat”. Però em quedo amb les paraules de Xavi, en un esport col·lectiu com és el futbol, el trofeus individuals, de vegades, són injustos”. Té tota la raó. Qualitats futbolístiques i humanes en tenen tots tres...
Però ahir, més que el trofeu individual que va guanyar Messi i que el reconeix con a millor jugador del món de l’any passat (què hauria passat si hagués fet un millor paper amb la selecció argentina?), va ser la gran festa del Barça. Fins a 6 jugadors del “nostre equip” van estar entre l’11 ideal. A part dels tres finalistes, també hi eren Puyol, Piqué i Villa. Però també hi haurien pogut estar Busquests i Álves perfectament. I dels 6 que si que hi estaven, 5 del planter! Quin preu tindrien aquests jugadors de posar-se al mercat?
Amb 23 anys, Lionel (Leo) Messi és el segon cop que guanya la Pilota d’Or. Juntament amb Johan Cruyff són els únics jugadors dels Barça que l’any guanyat dos cops vestint la samarreta del club. Però Messi, a més a més, ja portava guanyats dos FIFA World Player. Si no canvia (que no canviarà) i si el respecten les lesions, quants trofeus més pot guanyar? I quants dies més de glòria pot donar al Barça?
Culers, passeu-vos-ho bé! L’etapa que estem vivint és com un somni. El primer equip del món en guanyar 6 títols en un mateix any. Dos anys consecutius sent campions de lliga i l’any passat amb rècord de punts: 99! Com diria Guardiola, “una autèntica burrada” I aquest any anem camí d’assolir nous rècords. De moment, a aquestes alçades de la lliga, mai cap equip (ni el Barça de l’any passat), havia aconseguit tants punts. Quan falta una jornada per a que acabi la primera volta, 49! A més ha guanyat tots els partits que s’han jugat fora de casa, un altre rècord molt difícil de batre. Continuem?
Fa dos anys deia que calia passar-ho bé mentre poguéssim. “La realitat” (ja no es un somni) encara dura... Que continuï per molts anys!

Felicitats Barça! 

DELEGATS O COMISSARIS

Aquesta setmana està previst que Mas nomeni els delegats del govern dels diferents territoris de Catalunya: Lleida, Tarragona, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Pirineus. En principi només Barcelona podria quedar pendent (la setmana passada encara hi havia dubtes sobre qui seria la persona escollida)
Poques sorpreses, per no dir cap. A tots els territoris esmentats, el delegat serà el màxim representat de la Federació de CiU. Curiosament tots militants de CDC i homes. Així, a les Terres de l’Ebre l’elegit seria (serà) Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i diputat electe a les passades eleccions autonòmiques.
A priori, sembla que, una vegada més, CiU opta per posar una mena de “comissaris polítics” per controlar els diferents territoris de Catalunya.  
Xavier Pallarès no s’ha fet famós precisament pel seu tarannà dialogant. Públics han estat els continus enfrontaments dialèctics amb l’altre pes pesant de la política terraltina i representant en aquest cas de l’UPTA-PSC. Em refereixo a Joaquim Paladella, alcalde de Batea i diputat al Parlament les dues legislatures anteriors.
Encara recordo que ja fa uns anys, quan Xavier Pallarès encara portava poc temps en política es va molestar molt perquè algú el va qualificar com a “cacic”. L’argument que va fer servir és que una persona jove com ell (per aquell temps rondava els 40 anys) no podia ser un “cacic”. Recordo que vaig pensar: “Només cal donar-li temps”. I temps ha tingut per aprendre’n...  
I com  per a mostra un botó, recordo que els meus companys de partit em van contar que en unes passades eleccions (igual van ser les darreres generals, no ho recordo amb seguretat), dos companys van anar fins al “seu poble” a fer un acte electoral. El local estava reservat, l’hora anunciada, els oradors que hi tenien que intervenir, també... Però a l’acte només hi van assistir els dos socialistes i l’algutzil que era  l’encarregat d’obrir-los la porta del casal.
Sembla ser que l’alcalde havia “recomanat” als seus conciutadans "no assistir-hi”. Suposo que per no alterar la salut mental de la gent del poble.

Després vindrà la designació dels delegats territorials de les diferents àrees. En parlarem.   

NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 

 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució

email protegit

Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.