Qui hagueu llegit la Ilíada d’Homer, sabrà que en la travessia pel mar Egeu, les sirenes, amb els seus cants, miraven d’atreure’ls cap a elles amb la intenció de que les seves naus encallessin contra les roques i moguessin els mariners.
Sense arribar a aquests extrems, la crida que van fer primer des de CiU i més tard des d’ERC, per mig del seu president Joan Puigcercós, als “socialistes” desencantats amb la política del PSC per a que els votessin a les properes eleccions autonòmiques, em sonen a això, a “cants de sirena”.
En política, una bona part de l’electorat té el seu vot decidit molt abans de les eleccions. En alguns casos, els ciutadans no és decideixen fins els darrer moment, però la majoria segueixen votant a la formació que ho han fet tradicionalment. Només en una part de l’electorat, el seu vot fluctua cap a una u altra formació. Són, en definitiva els qui fan variar el resultat de les eleccions donant guanyadora a una determinada força política.
CiU, de forma desesperada mirar d’aconseguir els màxims vots possibles per treure majoria absoluta i no haver de governar amb ningú.
El cas d’ERC és força diferent. La formació nacionalista, conscient que perdrà els vots que aniran a parar, majoritàriament, a Reagrupament de Joan Carretero i Solidaritat Catalana de Joan Laporta, mira d’apaivagar el màxim possible la hipotètica desfeta mirant de recollir vots d’allí on calgui.
En realitat no crec que cap militant (o mol pocs) assumeixen al 100 % els postulats del propi partit. Sempre hi ha discrepàncies. El discutit “nacionalisme” del PSC en pot ser una d’elles. Però davant d’això cal preguntar-se “quin grau d’afinitat hi ha amb les tesis del partit”. I mirar si hi ha més coses que “ens uneixen” que no que “ens separen”.
Potser molts voldran mirar d’iniciar una nova aventura amb formacions inèdites fins ara. Tot és legítim. Però seran molts més els que, finalment, optaran per seguir donant la confiança al partit del President Montilla.
CiU és un partit per a governar i acaparar el màxim de poder possible, a qualsevol preu i sense tenir massa escrúpols de res. Ja el coneixem. És el partit que no va dubtar en donar suport al PP d’Espanya a canvi de comptar a Catalunya amb el recolzament dels vots de la formació nacionalista espanyola i donar l’esquena a les Terres de l’Ebre en el tema del transvasament.
D’ERC coneixem, sobre tot, el seu sobiranisme i els clams per la independència. Però en política manca alguna cosa més que voler assolir una fita, avui per avui impossible. Serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme? La disputa amb les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no!
Des del PSC tampoc no perdonem a ERC la “plantada” que li van fer a Maragall, segons ells, els màxim representant del catalanisme dintre del partit. Si tot i així el van trair fins al punt de que va haver de fer fora els consellers d’ERC, governar amb minoria i veure’s obligat a anticipar les eleccions, qui ens dóna les garanties necessàries de que les hipotètics socialistes desenganyats no acabin traïts per la formació republicana?
A més a més, si tenim en compte les declaracions fetes per Oriol Pujol la setmana passada, ERC no ha demostrat ser un partit de govern i els socialistes volem governar Catalunya, però no a qualsevol preu.
3 comentaris:
Et vinc seguint de fa un temps i, amb més o menys punts d'acord, m'ha semblat fins avui que la teva perspectiva sobre els temes que tractes era força neta, coherent.
M'han sorprès però, les referències a Esquerra -jo en sóc d'ERC- pel to visceral que has emprat: "no perdonem", "el van trair",... i -em permetràs que et parli tal com raja- sobretot per la curtedat de mires a l'hora de valorar la participació d'ERC al Govern. Entenc que l'obra de Govern és mèrit i responsabilitat solidària, per bé que determinades lleis porten l'accent d'alguna de les forces que li donen suport. Per tant, em costa d'entendre que en les lleis de Vegueries, d'Acollida, de Cinema, etc. vulguis obviar l'empremta d'Esquerra, despatxant-te amb que ERC ha demostrat no ser un partit de Govern.
Tant se val però, la ciutadania ens acabarà posant a cadascú al lloc que ens correspon i, tens raó, sabrà decidir què cal fer i qui ha de servir els seus interessos i esperances.
Per últim, per orientar el debat cap a qüestions més constructives, t'agrairé i et suggereixo per a una propera entrada que detallis com el PSC promourà el federalisme a Espanya.
Atentament,
Oriol
Oriol, intento no ser visceral. Si avui tu ho has volgut veure-ho així, jo no puc impedir-t'ho, cadascú valora les coses d'una forma.
L'aportació d'Esquerra és indubtable, però majoritàriament en temes referents a la llengua i la cultura, però no em negaràs que el partit, de vegades, no ha estat a l'alçada del govern. Si m'acceptes això, estaràs d'acord amb mi que a ERC alguna cosa li falla. Quan s'està a un govern després d'haver subscrit un pacte de tal, s'ha d'estar a les "dures i a les madures" i no un dia si i un altre també, un paper que sovint a "jugat Esquerra".
Estic content de veure que tinc seguidors més enllà de les Terres de l'Ebre.
T’agraeixo que hagis publicat el meu comentari anterior. Em sembla però, que tot i intentar-ho, mantens prejudicis més enllà del que puguis atribuir a la meva percepció.
Altre cop vols arraconar Esquerra en temes de llengua i cultura, com suposo que deixaràs per a ICV les qüestions de medi ambient, etc. i reservaràs per a PSC i CiU les qüestions rellevants, les importants de debò. Tu ho has dit: cadascú valora les coses des de la seva perspectiva, amb els seus clitxés. Ara bé, si consideres que les lleis de Vegueries, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, de Cinema, de Mitjans Electrònics al Sector Públic, de Consum, d'Infància i Adolescència, d'Acollida, de Consultes, etc. es limiten a llengua i cultura, potser convidrà revisar les perspectives.
Pel que fa al paper d’Esquerra al Govern, tal com ho veig, m’hauria agradat més consistència. També m’hauria agradat més consistència i lleialtat per part del PSC. Menys prepotència i més capacitat de fer-se valer, quan ha calgut, per a aconseguir les fites que el poble de Catalunya s’ha marcat i per a les quals el PSC ha esdevingut en la meva opinió un instrument d'utilitat, diguem-ne, dubtosa.
Això però, tant se val.
Vaig ser a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. I, saps? El paper que cadascú hagi fet o hagi deixat de fer importava poc. El clam de llibertat que es va fer sentir marcarà l’esdevenidor d’aquest país i, en la mesura que el sapiguem atendre, ens assignarà a cadascú la responsabilitat i el lloc que ens correspon.
Espero que passis uns bons dies de vacances i retrobar-te quan hagis tornat; m’interessa conèixer el país de cap a peus i m’agrada saber què preocupa i què il·lusiona a la gent de les Terres de l’Ebre.
Espero també que aquests dies et permetin rumiar com el PSC promourà el federalisme a Espanya.
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada